Milions a tot el món amb la data de referència del 28 de juny tornarem a mobilitzar-nos reprenent la bandera de Stonewall, la revolta de la comunitat LGTBI que va mantenir a ratlla a la LGBTIfóbica policia novaiorquesa durant diverses nits i que va constituir la seva data d’inici el 28 de juny, com el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI.

És aquest esperit el que volem recuperar. Reprendre les banderes de Stonewall al segle XXI per a des d’aquí continuar la lluita per les demandes pendents del col·lectiu LGTBI com a part de la lluita contra el patriarcat i l’opressió sexual que imposa la societat capitalista.

La lluita contra la violència masclista i LGTBIfóbica ha de ser un punt clau en l’agenda del moviment LGTBI. Com a part d’aquesta lluita també hem de combatre violències com la precarietat, discriminació i exclusió laboral que encara pateixen moltes persones LGTBI o el bullying que es produeix dins dels centres d’estudi. Defensem la formació de comissions independents als centres d’estudi i treball per combatre tota forma de masclisme o LGTBIfobia.

A l’Estat espanyol, segons el Ministeri d’Interior, el 2016 les agressions per la identitat o orientació sexual a l’Estat Español van ser gairebé la meitat dels 1.324 delictes d’odi comesos aquest any, havent augmentat un 15% en els últims tres anys. Només a Madrid, on recentment es desallotjava al crit de “maricones fuera" el Centre Social Okupat Transfeminista La Ploma, reben una denúncia cada dos dies.

Segons el Moviment contra la Intolerància, només es denuncien 1 de cada 4 agressions, sent alguns dels motius que es van esgrimir en l’enquesta, el 32% la desconfiança en què la policia fes alguna cosa sobre aquest tema i el 19% la por a la reacció dels agents.

L’aparell judicial al mateix temps que no considera agressió homòfoba una pallissa al crit de “marietes de merda” i no considera violació els actes de La Manada, que surt lliure del judici, persegueix la protesta i crítica social, reforçant el seu rol de justícia patriarcal i burgesa.

Aquest any l’OMS va eliminar la transexualitat com a trastorn mental i això ha succeït en una data tan vergonyosament tardana com és juny de 2018 (l’homosexualitat no va ser despatologizada fins a 1990). No obstant això la igualtat davant la llei, encara no aconseguida, no és igualtat davant la vida.

Les persones trans estan especialment oprimides dins del col·lectiu LGBTI, sense obtenir encara un contingent laboral que acabi amb l’atur del 80% que sofreixen o el dret a una sanitat universal gratuïta i garantida per l’Estat que compti amb àrees especialitzades que atenguin les necessitats de les persones LGTBI i que assegurin de manera pública l’accés al procés de transició de gènere, incloent hormonació i/o cirurgies per a les persones trans, que ho desitgin, sense cap tipus de prerrequisit psiquiàtric o de tractament hormonal previ.

Aquestes barreres que se sumen a l’enorme discriminació que segueix havent-hi cap a les persones trans, que són constantment estigmatitzades i marginalizadas des de petites a l’escola, i posteriorment al mercat laboral i altres contextos socials, amb una esperança de vida de la meitat que la mitjana de la població.

Així mateix demandem una educació sexual que no brilli per la seva absència o sigui pràcticament testimonial als centres educatius, ni explicada sota patrons heteronormatius i religiosos.

L’exigència que els assumptes religiosos, inclosa la seva moral conservadora, es mantinguin en l’àmbit del privat és absolutament necessària pels qui defensem la llibertat d’expressió i la fi de la repressió sexual i ideològica. Per a això és indispensable la separació total de l’Església de de l’Estat, ja que compta amb, entre altres privilegis, més d’un terç dels centres educatius de l’Estat Español o milionàries subvencions.

Aquest any el moviment de dones va irrompre amb força i milions de dones de 70 països, des d’Argentina a Polònia, des de Turquia a Estats Units, des de Brasil a Itàlia passant per l’Estat Español, s’han mobilitzat aconseguint “parar-ho tot” el 8M i denunciar amb forces les violències masclistes i les cadenes d’opressions que es dupliquen per a les dones i LGBTI treballadores i especialment immigrants, a través de les seves polítiques racistes i imperialistes i les seves reaccionàries lleis d’estrangeria, com exemplifica el cas de les jornaleres de la maduixa a Huelva.

És per això pel que hem de desemmascarar qualsevol pinkwashing, o utilització de discursos a favor dels drets LGBTI per justificar polítiques reaccionàries que no reverteixen en cap millora per a aquests sectors oprimits, com és el cas de les polítiques imperialistes i racistes dels governs occidentals per criminalitzar a la població musulmana —i a altres minories ètniques— mentre mantenen la complicitat amb la immensa majoria de règims que penalitzen la diversitat sexual i neguen refugi als qui escapen dels mateixos per discriminació sexual.

Un cas paradigmàtic és el de l’Estat d’Israel, presentat com a exemple a seguir en qüestió de drets i llibertats LGTBI, justificant o menyspreuant la massacre continuada cap al poble palestí, fins al punt de convidar a Netta Barzilai, la exsoldat israeliana rebuda per Netanyahu, a actuar a l’Orgull a Madrid.

El que mostra aquest fet és també en part conseqüència de la deriva de resistència i conservadorisme en el moviment LGBTI de les últimes dècades, passant de predominar una línia de lluita per la transformació de tota la societat a la lluita per la creació d’espais reals i institucionals contra la discriminació, canviant els carrers per les oficines governamentals i la crítica a la societat patriarcal per les “agendes inclusives”.

Aquesta tendència, aprofundida des dels 80 i 90, es coneix sota el nom de “capitalisme rosa”, sent una combinació entre la integració en l’estat capitalista dels sectors més conservadors del moviment LGBTI i la mercantilización de la construcció d’identitats LGBTI com una oportunitat de venda, especialment dirigida cap a homes, occidentals, blancs, cisgènere i de classe mitjana-alta.

Els governs capitalistes no tenen res que oferir a les dones i les persones LGBTI, per molt que diguin que qui no es mogui pot sortir a la foto. Els drets per als sectors oprimits i la classe treballadora s’han aconseguit històricament combatent als carrers a la doble cadena del capital i el cisheteropatriarcat, en aliança amb el moviment obrer i amb els moviments antiracistes, antiimperialistes i d’emancipació de la dona, assenyalant a la societat capitalista com a culpable d’aquestes diverses opressions.

Stonewall es va convertir en l’espurna que donaria lloc a un moviment LGTBI que lluitaria contra la moral patriarcal i homofòbica, les forces repressives i la legislació reaccionària de l’Estat, però també pel total alliberament sexual. Una lluita que incloïa una forta crítica al capitalisme i al patriarcat, arrel de totes les opressions que patim.

És necessari posar en peus un ampli moviment LGTBI independent de les institucions de l’Estat, dels governs de torn, els partits patronals i l’Església, que en aliança amb els sectors més oprimits i explotats i buscant la confluència amb la lluita de la classe treballadora, torni a encendre l’espurna necessària per conquistar els nostres drets i reobrir la baralla pel total alliberament sexual en la lluita contra l’aliança criminal entre el capitalisme i el patriarcat.