L’eix francoalemany ha tornat a demostrar, com moltes altres vegades, qui marca realment el ritme a la Unió Europea (UE). Després de diverses setmanes de “estira-i-arronsa”, en la qual ni els governs dels 27 països membres, ni la Comissió ni el Parlament Europeu han aconseguit pactar un veritable pla global de rescat als capitalistes després de la crisi, ahir Merkel i Macron van fer un primer pas per a aquest. Després de reunir-se per videoconferència, van anunciar el que ells mateixos van denominar “El major pla de reconstrucció europea des de la IIGM”.

Fons d’ajuda de 500.000 milions d’euros, però amb condicions

El que es va acordar pels dos mandats ve a trencar el bloqueig i la paràlisi política de la UE, provocada per les dues posicions enfrontades que existeixen. D’una banda, els països del Nord, autodenominats “països frugals” (Àustria, Holanda, Suècia i Dinamarca) que es neguen a qualsevol mena de transferència de diners directa, sense condicions, als països del sud mes colpejats per la pandèmia.

Per l’altre banda, aquests països (Estat espanyol, Portugal, Itàlia, Grècia) demanen un fons d’ajuda europea, molt més ampli, de fins a 2 bilions d’euros sense condicions. Tensions entre les diferents burgesies nacionals europees per veure en quina mesura se socialitzen les perdudes i se salva als capitalistes més enllà del que pugui assumir cada Estat.

El que proposen Merkel i Macron és una espècie de solució intermèdia, que, encara que s’acosta més al proposat pels països del Nord, segurament no acontenti a cap dels dos blocs. La seva proposta és un fons de reconstrucció de 500.000 milions d’euros, per als països mes colpejats per la pandèmia.

Una transferència de diners directa, basada segons ells en 4 pilars: estratègia sanitària, fons de reconstrucció per a la solidaritat i el creixement, acceleració de la transició ecològica i digital i l’enfortiment de la capacitat i sobirania industrial europea.

En la roda de premsa on van anunciar aquesta mesura, Merkel va afirmar que: “són recursos per a “els sectors i regions més afectades sobre la base dels programes pressupostaris de la UE. Es tracta de subsidis i no de crèdits, amb la idea d’evitar que es dispari el deute dels països afectats”. Per la seva part Macron va deixar clar que: “aquests diners té vocació de ser reemborsats, a través de fons comunitaris i no dels països individuals, per al que caldrà treballar en un calendari i modalitats”.

Segons els acords: "Les ajudes estaran basades en un compromís clar dels Estats membres d’aplicar polítiques sòlides, una ambiciosa agenda de reformes i polítiques econòmiques sanes”. Per l’experiència de 2008, sabem que quan la UE demana reformes i “polítiques econòmiques sanes”, està parlant d’austeritat i retallades.

Un eufemisme per a parlar de la baixada de les pensions, la retallada brutal dels serveis públics, la precarització del mercat laboral i altres mesures que van en la mateixa línia d’atac a la classe treballadora. Mesures que van haver d’aplicar rigorosament, els països “rescatats” per a rebre els diners.

A més, sabem perfectament que aquests diners no arribbarà als més necessitats. Com va ocórrer en 2008, aquests diners sols ira destinar a sabor els interessos i els beneficis de la patronal i la banca.

Per molt que des del govern el vulguin “vendre” com a fons d’ajuda, l’anunciat és un rescat encobert, similar als draconians rescats soferts a partir del 2008, per Grècia, Irlanda, Portugal o el mateix Estat Espanyol.

Una crisi de la UE que no fa més que augmentar

Si alguna cosa ha demostrat aquesta pandèmia, és que la UE com a projecte comú, és un cotxe que sembla que va sense frens directe al precipici. La crisi del projecte europeu no ha fet més que augmentar a causa de la crisi econòmica de 2008, el Brexit, l’auge del nacionalisme d’extrema dreta i el coronavirus l’ha accelerat encara més.

Per molt que ahir, Merkel i Macron diguessin que: “L’objectiu és que Europa surti d’aquesta crisi enfortida, cohesionada i solidària i per tant cal donar una resposta col·lectiva i, sobretot, europea”, la realitat és ben diferent. De fet, res mes conèixer-se aquesta mesura el primer ministre d’Àustria ja va mostrar les seves reticències a aquesta, i al mateix temps els governs dels països del sud van insistir que això només era un primer pas, reclamant que la quantia del fons ha de multiplicar-se per tres o per quatre.

Des que la pandèmia va arribar a Europa fa dos mesos, la UE ha estat totalment incapaç de donar una resposta unitària enfront de la major crisi des del crack dels anys 30. Ja no sols que no hagin donat una resposta econòmica conjunta a aquesta, tampoc hi ha hagut una resposta sanitària de conjunt. Cada país ha pres les mesures al seu ritme i amb grans diferencies ens els uns i els altres.

Hi ha hagut friccions per la compra de material sanitari, la cerca de la vacuna, les restriccions o no als moviments de persones entre els Estats europeus, polítiques proteccionistes, en definitiva, cada país membre ha fet el que ha volgut, encara que això posés en risc a un altre membre de la UE. El coronavirus, només ha posat de manifest que el projecte de la UE esta en greu perill de mort.

Contra una UE en declivi, lluitem pels Estats Units Socialistes d’Europa

La Unió Europea ha estat des dels seus orígens un projecte imperialista reaccionari que buscava enfortir les posicions de l’eix francoalemany, en aliança amb altres burgesies europees. D’aquesta, la burgesia i l’imperialisme espanyol també s’han beneficiat com altres socis menors del projecte.

Amb l’esclat d’aquesta crisi, les reaccionàries institucions europees i els governs imperialistes volen descarregar, com ja van fer amb la de 2008, els costos de la mateixa sobre la classe treballadora.

Enfront d’això, els que ens reclamem de l’esquerra revolucionària no apostem per “democratitzar” la UE, com proposen partits reformistes com Unides Podemos (UP), Syriza o uns altres.

Però això resulta del tot impossible. “Democratitzar” la UE i donar-li un caràcter “social” aniria en contra del seu esperit i objectius. Com hem dit, des de la seva creació fa més de 50 anys, el seu únic objectiu era enfortir les diferents burgesies europees, i a l’eix franc alemany especialment de cara a la competència amb altres potències.

Sempre ha estat un projecte basat en el capital i l’interès empresarial, mai en els interessos de la classe treballadora. El fracàs del govern de Syriza a Grècia, que va acabar aplicant els duríssims plans d’ajust imposats per la Troica, i la integració de UP en un govern amb el PSOE, acceptant la visió neoliberal d’Europa d’aquest, demostren el fracàs absolut d’aquesta alternativa burgesa i la impossibilitat de reformar per “esquerra” el projecte europeu.

Tampoc creiem que la solució sigui la “sortida de la UE”, amb plantejaments “sobiranistes” ni de dreta ni d’esquerra. Això només afavoria la creació d’un “capitalisme nacional” que no dubtaria a atacar a la classe obrera.

La nostra alternativa, com CRT, és que la classe treballadora aixequi un programa d’independència de classe perquè la crisi la paguin els capitalistes, aconseguint la unitat de la classe treballadora nativa i immigrant de tot el continent. Una unitat que lluiti per la instauració de governs de treballadors en els diferents Estats, en la perspectiva estratègica dels Estats Units Socialistes d’Europa