Amb l’arribada de Setembre i la falta d’informació sobre quins protocols s’aplicaran per al retorn a les aules es respira entre la joventut universitària incertesa i desconfiança cap a les institucions. No obstant això, a mesura que anem coneixent les mesures a les universitats, tot sembla apuntar al fet que el Ministre Castells aprofitarà la situació per avançar amb el seu model d’universitat neoliberal, finançada per empreses privades i en el qual els estudiants tindrem encara menys veu.
És clar el sentiment generalitzat d’incertesa, desconcert o caos per part dels estudiants sobre la volta a les aules. Aquest sentiment es fa encara més present a les Universitats, en gran part per la desaparició del Ministre d’Universitats, Manuel Castells.
L’alumnat universitari hem estat sense saber res de com es resoldrà el curs 2021-2022 fins a la primera setmana de Setembre, la qual cosa ha portat dificultats a estudiants que cursen lluny de la casa seva o que han de complementar els seus estudis amb un treball precari per a poder pagar les elevades taxes.
En una entrevista recent per al podcast ‘Carne Cruda’, el ministre va arribar a demanar als estudiants “flexibilitat personal, psicològica, saber adaptar-se, sempre amb la comunicació i participació de tota la comunitat universitària”. I també va afirmar la importància que “els estudiants estiguin informats i puguin opinar”.
Efectivament, “flexibilitat” personal, psicològica i de tota mena és la que se’ns exigeix als i les estudiants per a adaptar-nos als problemes que patim com haver de pagar el lloguer, costejar-nos la carrera, buscar espais d’estudi, afrontar els ERTOs dels nostres pares, familiars malalts… Problemes que la universitat no té en compte. Perquè tots sabem que ni des de lluny s’ha tingut comunicació amb tota la comunitat universitària, especialment amb l’estudiantat, ni moltíssim menys hem estat informats ni tenim vies realment efectives per a opinar. O bé el ministre ho sap i l’avala, o bé l’ignora. Donada la trajectòria acadèmica de Castells, més aviat sembla que li dóna exactament igual.
Aquest problema de falta de transparència en les universitats i la gairebé inexistent democràcia interna, només s’ha fet més palpable amb el covid-19, utilitzant els òrgans de representació estudiantil, que no representen a ningú, per a revestir les seves decisions unilaterals amb una forma de “acord”. No obstant això, aquesta falta de democràcia en els òrgans de decisió i gestió de la universitat que compten amb una estructura medieval de vots ponderats segons la categoria a la qual pertanyis, és una realitat des de fa ja bastant temps i que la pròpia estructura universitària garanteix. Igual que garanteix la presència dels interessos empresarials en els òrgans més alts de gestió universitària, com és la presència de grans empresaris en el Consell Social de les universitats públiques, on se supervisen les activitats educatives o s’aprova el pressupost, ni més ni menys.
Precisament per això, no podem entendre com el ministre Castells suggereix, com va dir en la citada entrevista, que l’entrada d’empreses en les institucions universitàries és desitjable i compatible amb l’autonomia universitària. Algú amb l’experiència acadèmica del senyor Castells, sap de sobres el control que exerceixen les empreses sobre les universitats, és increïble que sigui capaç d’afirmar això sense que li caigui la cara de vergonya.
Però és que a més, durant la pandèmia ha quedat encara més clar que les empreses només busquen maximitzar els seus guanys. De veritat es creu que els fons privats arribaran sense condicions? Diners invertits per part de les mateixes empreses que durant la crisi sanitària han enviat a treballar a milers i milers de persones sense condicions de seguretat en una situació sanitària de crisi? És inconcebible que vagin a destinar fons a universitats sense buscar beneficis.
I és que aquest és el model d’universitat que defensa el ministre d’Unides Podemos. Una universitat neoliberal, reivindicant contínuament l’exemple de Berkeley, en la qual el preu mitjà de la matrícula en un curs és de 43.232 dòlars. Com es pot intuir, fa que sigui gairebé inaccessible per a la classe treballadora i els sectors populars. Però aquesta visió no ha aparegut del no res, sinó que abans de formar part del govern, Castells ja tenia articles en els quals defensava el model neoliberal per a la universitat i el Pla Bolonya al qual es va oposar el moviment estudiantil i que va expulsar a milers d’estudiants de les aules.
D’altra banda, la seva proposta de baixada de taxes de la qual tant li agrada parlar no és més que l’establiment d’un preu límit màxim (18,46 € per crèdit) en els pròxims anys per a tornar als preus d’abans de la pujada. Mesura que es queda molt escassa, perquè el preu d’una matrícula mitjana continuaria sent excessiu (un curs de 6ocrèdits serien 1107€). Si per a 2011 ja era un cost desorbitat, ara en una situació de crisi on existeix una gran desocupació juvenil, resulta encara més insuficient.
La universitat hauria de ser sempre totalment gratuïta, però, per descomptat, una mesura d’emergència davant aquesta crisi hauria de ser l’eliminació total de les taxes perquè cap estudiant es quedi fora. Però no sols ni es planteja el senyor ministre l’eliminació de les taxes, sinó que totes aquestes escasses mesures que es proposen, com la rebaixa de taxes, estan supeditades a la situació econòmica del moment i no arribaran immediatament. Així, Castells manté un model d’universitat cada vegada més inaccessible per a la classe treballadora i els sectors populars, mentre demostra que no qüestionarà el “equilibri pressupostari” signat per Unides Podem en el preacord de govern, aquest que prioritza salvar a les empreses abans que a les famílies o a l’educació i sanitat pública.
No sorprèn que Castells aplaudeixi la gestió del Govern de UP i PSOE i afalagui el “escut social”. Si defensa que les empreses treguin el màxim rèdit a través de la mercantilització de l’educació superior, és lògic que avali la mesura dels ERTOs, mesura que durant tota la pandèmia li ha servit a les multinacionals que obtenen enormes beneficis per a no haver de pagar als seus milers de treballadors, els mateixos que exposa a ser contagiats per la falta de material de protecció i mesures de seguretat. Aquest gran “escut social” ha protegit millor els beneficis de les empreses que la salut dels treballadors.
Enfront del model universitat-empresa que defensa Castells, resulta necessari barallar per una universitat diferent. El ministre diu que les universitats han de preguntar als estudiants, però en els seus articles titlla de demagògica l’elecció dels rectors per part d’estudiants i personal per a defensar que aquests haurien de ser nomenats per “patronats de personalitats independents nomenats pels qui aporten els recursos”. És a dir, segons el seu model d’aposta pel finançament privat, les empreses haurien de triar als rectors.
Perquè realment els i les estudiants puguem fer escoltar la nostra veu i prendre decisions hem d’organitzar-nos. Per a això, hem de construir assemblees massives a les nostres facultats, on participin estudiants, treballadors de la universitat i professorat per a discutir quines mesures prendre davant la pandèmia. Tot això amb les mesures de seguretat necessàries i els recursos tecnològics disponibles. És urgent posar en peus un moviment estudiantil de base per a combatre tots els avanços del neoliberalisme en la universitat que proposa Castells.
Davant la falta de recursos de les universitats, la solució no passa per obrir les portes a les empreses ni per esperar que la situació econòmica millori per a donar engrunes a l’educació. Des d’aquestes assemblees d’estudiants al costat de treballadors i professorat, hem de barallar per un pla d’impostos a les grans fortunes que permeti sufragar l’educació, així com altres sectors essencials i mesures d’urgència. Barallar per una universitat gratuïta, per a la classe treballadora i els sectors populars radicalment democràtica. No volem una universitat titella dels interessos dels grans capitalistes, sinó una totalment gestionada pel personal i estudiantat al servei de les necessitats de la societat.
Pablo Castilla, estudiant a la UPF i militant de Contracorrent Barcelona.
Raúl, estudiant de la UAM, representant estudiantil de Revoluciona UAM i militant de Contracorriente Madrid
