Portugal vivia una llarga dictadura de gairebé 50 anys, la més llarga d’Europa.
Per a mantenir el seu domini, Portugal destina cada vegada més recursos materials i humans en aquesta guerra colonial, on hi havia guerrilles amb suport popular que hostilitzaven a l’exèrcit opressor. Més del 40% del pressupost nacional era militar, tenia 150.000 soldats destinats a Àfrica.
Els joves portuguesos havien de fer un servei militar obligatori de quatre anys, dels quals dos havien de ser en alguna de les colònies africanes.
A Angola i Moçambic es deslliguen processos revolucionaris i anticolonialistes que impacten a la metròpoli. L’Exèrcit està en crisi, es divideix, un sector majoritari vol sortir de la guerra i forma el MFA (Moviment de les Forces Armades) i prepara un cop contra Caetano, el dictador que havia succeït a Salazar.
Com s’uneixen les flors i els tancs?
El 25 d’abril del 1974 l’Exèrcit destitueix a Caetano, treu els tancs al carrer i demana a la població que es quedi a les seves cases. Però la gent surt en massa als carrers i s’uneixen al festeig per la fi de la dictadura. Algú li posa clavells a la boca dels canons dels tancs i bateja a la Revolució. I aquestes són les imatges que es van conèixer a tot el món la dels tancs i els militars secundats pel poble. Però des del mateix 25 els protagonistes passen a ser els treballadors i sectors mitjans de tot el país. Començava l’última Revolució Obrera a Europa occidental. La nova classe obrera va emergir de manera explosiva després d’anys de dictadura i baixos salaris.
El 1r de maig, menys d’una setmana són unes 500.000 persones que marxen a Lisboa i altres grans ciutats. Els treballadors volen llibertat al país i a les seves feines, no tenien ni sindicats d’indústria. S’organitzen, ocupen empreses, fan assemblees, trien als seus representants, sorgeixen com a fongs les CT (comissions de treballadors) es calcula que van ser unes 4000 a tot el país, i en particular a les empreses grans. El procés no es deté, es formen comitès de veïns i després de soldats. Durant un any i mig, es viu una situació revolucionària.
Les imatges i fotografies d’obrers votant en assemblees massives, veïnes i veïns recorrent els carrers dels seus barris o soldats amb fusells, es fan virals. El fantasma de la revolució, provoca el temor de la burgesia.
La reacció busca contragolpejar i l’11 de març del 1975 l’intent d’un cop dretà és desbaratat. Els treballadors passen a l’ofensiva, es multipliquen les ocupacions de fàbriques, els pagesos reclamen terres, s’aconsegueix estatitzar a centenars d’empreses i altres tantes són intervingudes, involucrant a més de 300.000 treballadors. Hi ha un doble poder a les fàbriques i als barris
Què significa doble poder? que aquests organismes creats pels treballadors tenien poder de decisió i eren contraposats a les institucions existents, fins i tot els disputaven representativitat. Al final del procés amb la crisi del MFA també sorgeixen els comitès de soldats i el doble poder arriba a les forces armades.
No obstant això, aquest doble poder no s’aprofundeix ni se centralitza. Cadascun exerceix el seu poder o control a la seva empresa, barri o caserna. Diferent a com va ser a la Revolució russa on organismes similars, els soviets, s’uneixen, es coordinen i se centralitzen democràticament.
Què va impedir la coordinació d’aquests barris i empreses sota control obrer?
Perquè tant el Partit Comunista com el Partit Socialista, que eren majoritaris a la classe obrera, es van oposar. Ells frenaven la formació d’organismes d’autodeterminació, i quan sorgien malgrat ells, intentaven controlar-los. És que tots dos partits eren enemics de la revolució que estava en marxa. Eren defensors de la continuïtat capitalista, i només volien reformes, millores menors, però no que els treballadors prenguessin el poder polític. Ells eren part dels diferents governs de col·laboració, del que es diu de Front Popular, on els partits obrers s’integren als partits burgesos per a governar junts administrant l’estat capitalista.
Després del frustrat cop de l’11 de març, la revolució va pegar un salt per la decidida acció dels treballadors. Els reformistes frenaven el procés però no podien detenir-lo.
Després del cop d’estat del novembre del 1975 es va produir la desacceleració de les mobilitzacions, començant un procés d’institucionalització de tots els organismes. És a dir, un procés d’integració i subordinació, directa o indirecta, a l’Estat. La contrarevolució democràtica, o la transició s’imposen. Aquest “model portuguès” va ser aplicat en molts països per a pactar la transició de governs militars a governs constitucionals, com va ocórrer al nostre país.
