"Fa només dos anys, el 75% de l’economia mundial va experimentar un repunt. Aquest any, preveiem que el 70% de l’economia mundial experimenti una desacceleració", explicava fa dos dies Lagarde, reunida en una conferència a la Cambra de Comerç dels Estats Units i a una setmana vista de la publicació del document conjunt de perspectives amb el Banc Mundial, relatiu a la seva Assemblea de Primavera a Washington.

La Reserva Federal estatunidenca (FED) ve de rebaixar les perspectives de creixement als EUA per a 2019 del 2,3% al 2,1%, confirmant la tendència cap a l’alentiment, després d’obtenir un creixement del 2,9%, l’any passat. Així mateix, i després de quatre pujades de tipus d’interès en 2018, la FED ha manifestat públicament la seva negativa a tornar a elevar el valor monetari pel que resta de 2019, en la línia del seu homòleg, el BCE europeu.

Sembla ja obvi que la dinàmica del capitalisme global es dirigeix cap a un nou cicle d’estancament, a tenor de les perspectives de creixement d’aquest, situació d’altra banda reconeguda ja per boca dels seus propis portaveus oficials. Ara la pregunta pertinent podria ser, quina serà la profunditat de tal situació?, i sobretot, hi haurà una nova recessió global generalitzada?

A continuació, dibuixarem un escenari hipotètic sobre les perspectives per a l’economia dels EUA, per ser aquesta l’economia més representativa de la salut del capitalisme mundial, recolzant-nos en el comportament de la corba de rendiments o yield curve.

Què és la corba de rendiments i quina és la seva relació amb el cicle?

La corba de rendiments busca relacionar sobre un pla la rendibilitat del deute, això és, el tipus d’interès d’aquesta, amb els seus diferents terminis de venciment; o sigui, l’evolució dels tipus mensual, anual, quinquennal, etc. En condicions normals, la seva representació gràfica és ascendent i còncava, Per què? Perquè conforme avança el termini de venciment del deute, el risc és major, el retorn del muntant inicial de la mateixa s’allunya en el temps i la liquiditat es deteriora. És a dir, en circumstàncies normals, a terminis de devolució de la mateixa més allunyats en el temps, major interès exigit pels creditors.

D’aquesta forma, el capital financer, particularment quan es troba en una situació de suport dels Bancs Centrals com a prestadors d’última instància i gaudeix d’injeccions de liquiditat barata, té un gran incentiu per a arbitrar la corba de rendiments; és a dir, buscar endeutar-se a curt termini prenent l’avantatge dels baixos tipus d’interès i reciclar-los amb inversions futures, cobrant alts tipus (per exemple, captant dipòsits per a concedir hipoteques).

Per aquesta via, els tipus a llarg tendeixen a reduir-se fins a igualar-se amb els tipus a curt, a causa de l’augment exponencial de la demanda de deute a curt termini que ara és utilitzada com a “salvavides”, en detriment de la de llarg termini. D’aquesta manera s’aguditza l’endeutament dels agents econòmics, afavorint bombolles inflacionàries. La corba comença a dibuixar una forma lineal, s’ha “aplanat”.

Aquest procés de liquiditat barata i hiper endeutament arriba al seu zenit en el punt àlgid del cicle econòmic i, finalment, col·lapsa en el moment en què es “descobreix” la descoordinació latent entre els estocs de capital aixecats a cop de baixos tipus i les necessitats de mercat d’estalviadors i consumidors. Tot el castell de naips col·lapsa i arribem a la fase descendent del cicle; fase que el propi modus operandi del capitalisme s’encarregar de resoldre destruint mercaderies, acomiadant força de treball que passarà a engrossir l’“exèrcit industrial de reserva”, paràlisi del crèdit i, en definitiva, destrucció de forces productives en general.

És a dir, i tornant a la corba, a mesura que els capitals més exposats a deute perceben que el crèdit escasseja i que probablement les seves inversions a llarg termini no són realistes, la seva demanda de refinançament a curt termini es dispara, a pesar que els penalitzi enormement l’abonar tipus altíssims. Es tracta d’evitar una fallida costi el que costi.

D’aquesta manera, els tipus d’interès a curt es disparen respecte als tipus a llarg. En altres paraules, gràficament, la corba de rendiments s’inverteix. Després d’anys de distorsions del sistema de preus afavorides per la ingent quantitat de crèdit barat injectada pels Bancs Centrals, la lògica del procés d’acumulació capitalista s’imposa, fent esclatar un cicle descendent. Així, es tanca la fase alcista del cicle i l’economia capitalista roda cap a la crisi.

Correlació o causalitat? Un exemple als EUA

Podria pensar-se que, en realitat, es tracta simplement d’una correlació superficial; una regularitat portada pels pèls que no amaga cap explicació de fons. Com acabem de demostrar, hi ha forts motius per a reivindicar aquest indicador, com a eina a l’hora d’intentar explicar els ressorts de les fases cícliques que adopta el procés de desenvolupament de les forces productives sobre bases capitalistes.

A més, la pròpia evidència empírica ho reivindica. Històricament, totes les grans crisis han vingut precedides, en un primer moment, d’un aplanament de la corba de rendiments, per a passar posteriorment a una inversió d’aquesta. Basta tirar una mirada a les últimes recessions sofertes pels EUA, tant en l’escenari previ a les “puntocom”, o el mateix davant les “subprime”.

Doncs bé, en les últimes setmanes la corba de rendiments del deute públic estatunidenc s’ha vingut invertint en el tram entre els tres mesos i els 10 anys; o sigui, el tipus d’interès anualitzat de les lletres del Tresor a tres mesos s’ha situat per sobre del tipus d’interès anual dels bons a 10 anys.

Les perspectives estan obertes en dues direccions. O el sector financer estatunidenc està sent presa d’un estat d’ànim pessimista (alimentat per múltiples causes, algunes d’elles d’ordre super estructural; o bé el propi mercat comença a descobrir un estoc de capital que no es correspon amb les seves necessitats d’acumulació. De verificar-se aquesta última hipòtesi, seria equivalent a dir que estem a l’avantsala d’una recessió que copejaria als Estats Units i reverberaria en el món sencer, deixant-se sentir especialment a la Xina i Europa, on aguditzaria les ja enormes contradiccions materials que arrosseguen aquests països.

És molt aviat encara per a parlar d’una inversió plena de la corba per als EUA i assegurar el desenvolupament d’un escenari recessiu com el citat; però basant-nos en l’anàlisi econòmica i l’evidència empírica recent, tal possibilitat podria avui estar més a prop que ahir, amb les profundíssimes implicacions polítiques i geoestratègiques que això tindria.