La suspensió pel Tribunal Constitucional de la sessió del dilluns del parlament significa un salt en les represàlies de l’Estat central contra Catalunya que Puigdemont va sortejar convocant un ple extraordinari per a aquest dimarts. Les amenaces del Rei i Rajoy, l’enviament de milers de policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya se sumaven a tota l’escalada repressiva de les últimes setmanes.
En aquesta escalada repressiva contra la legítima voluntat popular expressada en el referèndum de l’1 d’octubre, la monarquia, el govern del PP, el PSOE i C´s tanquen files. Avui Rajoy ha anunciat la posada en marxa dels mecanismes per a l’activació de l’article 155. En primera instància ha sol·licitat a Puigdemont que aclareixi si l’esdevingut dimarts passat en el Parlament va ser una declaració d’independència o no.
A aquesta mesura, anunciada pel president del Govern i aprovada pel Senat, se li podrien sumar unes altres, com l’aplicació de l’article 116 (estats d’excepció i lloc), si Puigdemont no respon a la pregunta llançada per Rajoy o respon afirmativament.
155, supressió de facto de l’autonomia
Per començar l’aplicació d’aquest article, el Govern deu prèviament avisar al president català, tal com va fer ahir dimecres, i posteriorment presentar les mesures de control de l’autonomia perquè s’aprovin en el Senat per majoria absoluta –regulat en el Senat per l’article 189 de la càmera-, aspecte al que també es va procedir després de la compareixença de Rajoy.
El 155 permet al Govern controlar les finances de la Generalitat, donar ordres o prendre el control de conselleries, la destitució de càrrecs o fins i tot la dissolució del Parlament. Estrictament l’article 155 no pot declarar oficialment una suspensió ni suprimir l’autonomia.
És a dir, encara que no es formalitzi legalment la supressió de l’autonomia queda clar que el conjunt de mesures de repressió fa que de facto se suprimeixi total o parcialment l’administració de la Generalitat.
L’aplicació de l’article tampoc té un límit temporal. El que indica la Constitució és que ha d’aplicar-se fins que es restableixi o reverteixi la situació de “normalitat constitucional”.
116, eliminació dels drets fonamentals
L’article 116, per la seva banda, regula els supòsits d’estats d’alarma, excepció i lloc, que suposen la suspensió temporal de drets fonamentals i fins i tot, en el cas més extrem, l’entrada en escena de l’exèrcit.
L’estat d’alarma s’aplica per a supòsits de desastres naturals com a terratrèmols, inundacions, grans incendis o accidents, així com epidèmies o situacions de contaminació greu. També es preveu per a conjuntures de desproveïment o paralització de serveis bàsics.
S’aplica mitjançant un decret del Govern, en el qual s’ha de definir l’àmbit, els efectes i la durada de l’estat d’alarma i comunicar-ho al Congrés. Dels tres estats contemplats pel 116, el d’alarma és l’únic que ja s’ha decretat en 2010 sota el govern de José Luis Rodríguez Zapatero per a la vaga de controladors aeris.
L’estat d’excepció pot decretar-se quan “el lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans”, el normal funcionament de les institucions democràtiques o el dels serveis públics bàsics “resultin greument alterats”.
Finalment, l’estat de lloc és el que es decretaria en una situació més aguda. En concret, quan “es produeixi o hi hagi amenaça de produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d’Espanya, la seva integritat territorial o l’ordenament constitucional”.
Tots dos articles mostren com la Constitució conté les mesures repressives necessàries per mantenir tot “lligat i ben lligat”.
