Foto: @xaviarizafoto
L’esquerra independentista està acabant de definir la proposta política amb la que concorreran a les pròximes eleccions catalanes. Diversos mesos de discussió interna, en els quals hem participat en qualitat d’observadors des del CRT, i efectuat intercanvis amb altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista.
Com assenyalavem després de la presentació dels documents base de la proposta en les assemblees obertes de l’anomenat procés “Nodes”, la CUP ha optat obertament per un projecte orientat a recuperar la “unitat estratègica” de l’independentisme. Un retorn i aprofundiment de la política de “mà estesa” cap al processisme, just en el moment en el que tant ERC com JxCat avancen en una tornada a la normalitat autonòmica i estan al capdavant d’una gestió pandèmica i de la crisi social que torna a descarregar tot el pes sobre la classe treballadora i els sectors populars.
A més, aquesta línia ha vingut acompanyada d’una rebaixa en el programa econòmic i social. Una aposta per demandes ajustades a “allò possible” dins dels estrets marcs legals que s’allunya de tota perspectiva anticapitalista i que ha generat també crítiques entre sectors de l’esquerra independentista.
Crítiques des de l’esquerra anticapitalista
Durant tot aquest procés, tant des del CRT, com des d’altres organitzacions com Lluita Internacionalista (LI) o Socialismo y Libertad (SOL), hem criticat aquesta deriva des de diferents angles.
Des del CRT plantegem que els documents presentats “suposen una reedició de la política de mà estesa cap al processisme. Semblés com si l’experiència de 2017 no hagués deixat profundes lliçons. Ni ERC ni JxCat són aliats possibles en la lluita pel dret a decidir. No ho són perquè en cap cas estan disposats a desenvolupar la mobilització social necessària per a imposar-lo. Així van actuar assumint que el mandat de l’1-O no es portaria endavant, el 3-O tractant de diluir la vaga general en una “aturada de país” i en els dies i setmanes posteriors desactivant la mobilització i desviant-la a la seva república imaginària del 27-O i la claudicació posterior”. Alhora “Aquest curs té el seu correlat en la formulació que fan del programa econòmic i social. Encara que es conserven termes com ‘anticapitalista’, les propostes concretes no passen de la gestió de l’Estat capitalista –a nivell autonòmic i municipal– amb algunes reformes socials”.
També els companys i companyes de LI han criticat que “l’orientació per al problema nacional es resumeix en repetir un altre referèndum i obrir la porta a entrar en el govern; mentre en el terreny social es planteja entre altres coses, ‘repensar el capitalisme’” i plantejen que, des del seu punt de vista, la “ampliació de la base” de l’independentisme “només es farà responent a les necessitats de les treballadores i sectors populars, que la crisi de la Covid-19, sobrevinguda a la crisi econòmica preexistent, han portat a una situació dramàtica”. Quelcom que “no es pot fer de la mà d’un govern de JxCat o PdeCat / ERC que paga fortunes a la sanitat privada en plena pandèmia, que privatitza -amb el vot en contra del Parlament- els rastrejadors, o intenta aprofundir la privatització dels serveis públics amb la fallida Llei Aragonés”.
Per part seva, des de SOL han qüestionat en un article publicat en el seu web que “la burgesia catalana no serà conseqüent fins al final en el reclam independentista, ja que farà prevaler els seus interessos de classe. La República Catalana serà possible en un procés encapçalat per la classe treballadora, amb estudiants, col·lectius feministes, immigrants i altres sectors populars, mobilitzats, fent vagues i construint els seus propis organismes de poder”.
Altres grups, com Corrent Roig, que van sortir de la candidatura CUP-AE després de la decisió de donar suport a la investidura de Puigdemont, no han intervingut en el debat ni publicat res sobre aquest tema. No obstant, almenys discursivament també vénen defensant la necessitat de posar dempeus “una alternativa arrelada en la classe treballadora i les classes populars, organitzada des de la base, que s’aixequi amb les seves pròpies reivindicacions, de manera completament independent del joc d’ERC i JxCat”, com sostenien en la seva declaració amb motiu del tercer aniversari de l’1-O.
És possible una doble ruptura amb el full de ruta de la CUP?
La proposta electoral que presenta la CUP desplega obertament una estratègia que no és nova. La vella concepció etapista i d’acord nacional amb els partits de la burgesia i petita-burgesia independentista, adopta fórmules explícites que comporten a una rebaixa programàtica tant en el terreny democràtic com en el social.
Per a la conquesta de la república catalana, s’aposta de nou per la desobediència institucional -des de la Generalitat i els Ajuntaments- secundada des de la mobilització social. Es tracta d’una versió del ja esgotat full de ruta del processisme, que va deixar en rol subsidiari aquesta mobilització, reconduint-la sense molt d’esforç quan aquesta va amagar amb desbordar. L’objectiu, encara que es titlli de ruptura, és el de forçar a l’Estat a negociar i a la comunitat internacional -entesa com a governs estrangers- a intervenir. Una versió a la catalana d’altres processos de pau tutelats per l’imperialisme que apunta molt més a la il·lusió d’anar “de la llei a la llei” que amb qualsevol procés de ruptura amb el Règim del 78.
En aquest curs moderat la CUP no ha volgut descartar ni tan sols la participació en un possible govern de coalició, com ja fan en no pocs ajuntaments. El programa econòmic es limita a mesures de control públic, reformes fiscals i enfortiment del sector públic.
Des del CRT mai hem compartit la visió d’altres grups, com LI, que consideraven que el programa de la CUP representava una sort de doble ruptura, amb el règim i el capitalisme. La seva subordinació als partits de la burgesia independentista la condemnava a la impotència en allò democràtic i tornava il·lusori qualsevol lluita per una transformació socialista de la societat.
No obstant, l’actual curs de la CUP fa que avui alguns d’aquests grups tampoc vegin aquesta doble ruptura en la proposta presentada. Com és el cas de LI, per als qui “els documents presentats per al debat intern no recullen aquesta doble ruptura, sinó que plantegen un pas enrere en els dos àmbits”.
Des del SOL per part seva, consideren que “no estan travessats per l’eix de la ruptura unilateral, amb les tasques necessàries perquè la CUP sigui hegemònica en un procés d’aquest tipus. La ‘unitat estratègica’ i la ‘ampliació de la base’ no s’han de portar a la pràctica amb les organitzacions que defensen en forma directa els interessos de la burgesia catalana, ni amb els quae actuen com la seva corretja de transmissió”.
Tot i així, tant des de LI com des del SOL es manté la porta oberta a alguna mena de possible candidatura encapçalada per la CUP. El SOL continua emplaçant a la CUP a que faci una crida a un “front de l’esquerra radical, d’independència de classe”. LI ha proposat per la seva part 12 punts com a “base per a debatre i tornar a trobar-nos en els punts de ruptura que ens han unit tots aquests anys”. Entre ells el d’“una política d’independència de classe oposada a ERC i JxCat que han vingut reiteradament aplicant”.
Diferents emplaçaments que van en la línia oposada al que la CUP està debatent i acabant de definir en aquests dies. És necessari que aquestes crítiques, que compartim, rebutgin conseqüentment l’estratègia de “mà estesa” i “gestió d’allò possible”, i, per tant es proposin desenvolupar una alternativa independent a l’estratègia reformista i de conciliació de classes de la CUP. Una estratègia que marcarà el seu full de ruta, per més que l’adorni amb discursos anticapitalistes o pugui arribar a acceptar formalment tal o qual punt en un document. Per això la pregunta que es planteja a l’esquerra anticapitalista catalana que no comparteix aquestes coordenades és, i ara què?
Els qui defensem una posició d’independència de classe hem de fer un pas endavant
Des del CRT venim plantejant a la resta d’organitzacions amb les que coincidim en les principals crítiques a l’actual curs de la CUP i en la defensa d’una perspectiva anticapitalista i d’independència de classe, que és el moment de fer passos en construir una alternativa.
Les eleccions autonòmiques catalanes del 14F estaran creuades per la disputa entre l’intent dels sectors més “búnquer” de reforçar les seves posicions i la nova “restauració autonòmica” afavorida per l’eix PSC i Comuns de la que el “processisme” en les seves diferents variants també és part. La CUP, amb la proposta política plantejada, es prepara per a ser una possible crossa tant d’una possible majoria independentista com dels agrupaments “progressistes” que poden promoure Comuns i ERC.
Aquest panorama, agreujat per la crisi sanitària, econòmica i social, fa urgent que pugui començar a emergir una alternativa: que lluiti per un programa anticapitalista, que abordi la resolució dels grans problemes socials sobre la base d’afectar els interessos dels grans capitalistes, i que lligui indissolublement això a la lluita contra el règim i pel dret a decidir d’una forma totalment independent als partits del processisme.
No fer passos en aquesta direcció, començant per Catalunya aprofitant la conjuntura electoral, seria d’altra banda deixar el camí lliure perquè tornin a emergir nous projectes neo-reformistes o de conciliació de classes que repeteixin el mateix camí. Aquesta és la línia d’altres grups com a Anticapitalistas, que després de la seva sortida de Podemos pel pacte de govern amb el PSOE, continuen reivindicant la fundació d’aquesta formació i la necessitat de tornar a posar en peus un projecte similar sobre la base d’un programa de reforma “d’allò possible” des de les institucions, com porten endavant a Andalusia.
Som organitzacions diferents, amb importants diferències programàtiques i estratègiques, però considerem que seria un error no tractar d’avançar en favor que una alternativa d’independència de classe i amb un programa transicional anticapitalista puguin guanyar transcendència entre els sectors que han fet una experiència tant amb el neo-reformisme avui en el govern com amb la política de conciliació de classes de la CUP.
Continuar sent part d’una candidatura definida sobre la base de les coordenades que planteja la CUP, encara que fora amb crítiques correctes, continuaria allunyant la possibilitat que emergeixi una altra esquerra que pugui representar a aquells sectors crítics amb les alternatives d’esquerra reformista. D’altra banda, optar per rebutjar acords en allò en el que coincidim no tindria al nostre entendre més justificació que una visió sectària i al mateix temps abstencionista, al no donar una batalla conseqüent amb aquells corrents que estan en una deriva de conciliació de classes enmig d’una crisi sense precedents.
Per això insistim en la crida als companys i companyes de LI, SOL i altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista i revolucionària, com Corrent Roig, així com a totes aquelles militants i simpatitzants de l’esquerra independentista que no comparteixen aquest retorn a la “mà estesa”, a la joventut i les i els treballadors que avui són als carrers reivindicant els seus drets i rebutgen recórrer qualsevol camí amb els executors de les retallades dels últims anys, a començar a discutir i treballar per a posar dempeus un front de l’esquerra que defensi una alternativa d’independència de classe i anticapitalista a les eleccions catalanes de 2021.
