Les eleccions de mig termini de 2022 han donat un missatge clar: l’anomenada “onada vermella” (en referència al color que distingeix al Partit Republicà) que molts esperaven, no ha succeit. Si bé el Partit Republicà ha guanyat a la Cambra de representants, al Senat s’han imposat els demòcrates. Tot el resultat ha estat molt més disputat que l’anticipat per les enquestes.
Aquestes eleccions de mig termini han tingut lloc en una situació més de dretes que diverses eleccions passades. A diferència de l’onada anti-Trump de 2018 i les eleccions de 2020 arran de BLM (Black Lives Matter), aquestes eleccions de 2022 han reflectit un avenç de la dreta, especialment a nivell dels estats. Els republicans, cada vegada més en aliança amb sectors de l’extrema dreta, han desfermat atacs horrorosos contra drets democràtics bàsics, com a l’autonomia corporal de les persones, al dret a elegir la identitat i al vot. Tots els indicadors mostren que continuaran fent-ho. Mentrestant, els demòcrates, fins i tot mentre sostenen al govern nacional, no han pogut defensar-se d’aquests atacs, en el seu lloc, els utilitzen per convertir la por en vots, mentre moderen el seu discurs contra la dreta i apel·len a sectors dels votants republicans que no estan precisament captivats pel trumpisme.
L’elecció va estar inicialment emmarcada pels demòcrates com un referèndum sobre el dret a l’avortament; en la seva campanya van posar l’accent en la protecció de l’avortament a nivell estatal i federal. Els republicans van contrarestar això en emmarcar les eleccions com un referèndum sobre l’economia (encara que alguns sectors també van buscar convertir-la en un altre episodi de la batalla cultural). Com va quedar clar que l’economia era el que els votants prioritzaven i el dret a l’avortament podria no ser suficient per mantenir el control del Congrés, els demòcrates van donar l’alerta i van intentar allunyar la seva campanya dels drets reproductius a nivell federal per protegir l’avortament en cada estat i diferenciar-se del Partit Republicà amb la seva pròpia visió de com combatre la inflació.
Els resultats inicials suggereixen que, encara que els demòcrates van canviar el rumb i es van jugar per un enfocament massa limitat respecte als drets reproductius, el dret a l’avortament va ser crucial per guanyar vots. Dit això, els temors sobre l’economia encara impulsen les decisions de molts votants. Que aquests problemes, el dret a l’avortament i l’economia, van ser centrals, va sorgir de les enquestes de boca d’urna. En l’enquesta nacional de la NBC, el 31 per cent dels votants va dir que el problema més important era la inflació, mentre que el 27 per cent va dir que era l’avortament.
En aquest context més de dretes, el resultat és positiu per als demòcrates a curt termini, ja que han pogut mantenir molts escons que en un moment semblava que perdien. El suport al dret a l’avortament també es va veure en cadascuna de les consultes particulars sobre el tema, que universalment, des de Kentucky fins a Michigan, van tenir resultats a favor de protegir els drets reproductius. Això ressalta una vegada més que la base està a l’esquerra de l’establishment polític i secunda aclaparantment la protecció al dret a l’avortament. Existeix un suport popular en tot el país no sols per a codificar la sentència Roe vs. Wade (recentment revocat per la Cort), sinó també per fer que l’accés a un avortament sigui una llei federal. Però els demòcrates no faran això; en canvi, afavoreixen un enfocament d’anar estat per estat, mantenint la qüestió de l’avortament (que és el seu actiu electoral més valuós) sobre la taula durant més temps i també utilitzant mesures de votació estat per estat com una tàctica per augmentar les seves possibilitats en aquests estats.
De fet, els resultats favorables per al dret a l’avortament en aquestes votacions i el rebuig de molts (però no de tots) dels republicans més conservadors, contrasta amb la línia política que havien tret a relluir sectors des de l’ala populista del Partit Demòcrata (i que inclusivament es va fer ressò en el lloc web socialdemòcrata Jacobin), buscant deixar en segon pla el dret a l’avortament per separar-se de possibles votacions adverses en aquest punt. Els resultats desmenteixen l’argument utilitzat per aquests demòcrates que a la classe treballadora no li importa l’avortament i només es preocupa per l’economia. No obstant això, amb l’economia en el cim de les preocupacions de les persones, l’alleujament temporal que estan expressant aquests resultats de mig terme per als demòcrates pot no durar molt.
No obstant això, hi ha amplis sectors que estan a l’esquerra de les campanyes de qualsevol dels partits. Això es pot veure en les propostes de campanya, més enllà de l’avortament. Maryland i Missouri van legalitzar el cànnabis (tot i que Missouri va tenir una majoria republicana); Tennessee i Alabama van aprovar mesures que modifiquen les seves constitucions per prohibir l’esclavitud i la servitud involuntària com a càstig per un delicte. Aquestes mesures, restringeixen l’ús de mà d’obra penitenciària a Alabama, Tennessee i Vermont. Illinois va votar a favor de promoure la negociació col·lectiva en la seva constitució; Dakota del Sud (un dels estats amb més pes dels republicans en aquestes eleccions) va votar per expandir el Medicaid, el programa estatal i federal que brinda cobertura mèdica. A Nebraska i Nevada es va votar per augmentar el salari mínim. Aquestes són demandes polítiques que no són assumides íntegrament per cap dels dos partits.
El fet que la carrera electoral hagi estat tan parella, fins i tot que els demòcrates hagin obtingut més victòries que pèrdues, evidència la polarització i inestabilitat continua que existeix a nivell nacional. En aquest sentit, els resultats de les eleccions poden prendre’s, amb els seus límits, com un rebuig parcial a la dreta. Però no han de prendre’s com una abraçada als demòcrates. Dit d’una altra manera: els demòcrates no van guanyar tant com els republicans van perdre. És clar que molts votants estan més atemorits perquè el partit republicà prengui el poder que entusiasmats pels candidats demòcrates. Els resultats de moltes de les iniciatives durant la votació són un petit exemple d’això. Reflecteixen la consciència canviant entre els sectors amplis de la població que apunten cap als interessos comuns de la nostra classe en la lluita contra l’explotació i l’opressió, en temes que van des del racisme fins a l’atenció mèdica. Són interessos que podrien organitzar-se i pels quals podria lluitar un partit propi que no confiï en els partits capitalistes.
El sorgiment de DeSantis enfront d’un Trump colpejat
Trump ha anunciat el llançament de la seva campanya presidencial 2024. Però les eleccions de mig terme de 2022 són el context d’importants licitacions internes del Partit Republicà. En molts sentits, aquestes eleccions han estat una prova del poder de Trump. En les primàries, Trump va guanyar les batalles principals entre la seva ala i l’establishment, i va aconseguir que diversos dels seus candidats fossin seleccionats per a competir en una difícil lluita interna. En les generals, si bé els resultats són (per descomptat) contradictoris, sembla clar que diverses de les derrotes republicanes més doloroses van ser sofertes per candidats recolzats per Trump: Oz i Mastriano a Pennsilvània, Cox a Maryland, entre altres candidats. Va guanyar la lluita de les primàries però va perdre la guerra de les eleccions de mig terme, encara que els candidats trumpistes van obtenir victòries importants en la carrera electoral pel Senat a Carolina del Nord i Ohio.
Això li dona lloc a l’establishment republicà per respondre a Trump fent-lo responsable de la falta d’èxit en aquestes eleccions, i pintant-lo a ell i als seus candidats com a incapaços de guanyar eleccions generals, i tractar de marginar-lo cap al 2024. Aquest intent de responsabilitzar a Trump per les derrotes ha tingut una ajuda, i va ser un dels únics punts positius per als republicans en tota la nit: la victòria de Ron DeSantis en les eleccions a governador per Florida.
DeSantis és una figura interessant dins del Partit Republicà. D’una banda, està estretament vinculat al Trumpisme i, retòricament, ha pres moltes lliçons de Trump. Per exemple, el seu discurs de victòria el dimarts a la nit va ser tret del llibre Trump playbook. Va condemnar fermament la “woke mob” [en diversos països occidentals usaven el terme woke, en general de manera irònica i pejorativa contra moviments per l’ampliació de drets i antiracistes N. del T.] i va dir que “Florida és a on Woke morirà”. Però a diferència de Trump, DeSantis es mostra molt més amable amb l’establishment republicà, ha adoptat la línia republicana principal sobre política exterior i té una relació més combativa amb la classe treballadora que Trump. Mentre Trump intenta pintar-se a si mateix com un home de dretes però com a part “del poble”, per atreure a un sector de la classe treballadora blanca, DeSantis es basa en la retòrica de la “guerra cultural” dirigida a la classe mitjana, que està preocupada per canviar les concepcions culturals. Sumat al fet que DeSantis és una figura política molt més estable que Trump, fa que DeSantis sigui un candidat molt més atractiu per a l’establishment republicà que Trump.
La forta victòria de DeSantis en la carrera electoral i el gran acompliment dels republicans en tota Florida (que molts atribueixen al lideratge de DeSantis en aquest estat), combinat amb les ensopegades del trumpisme, el posen en una posició molt forta per competir pel lideratge del partit. A mesura que comença el camí cap a les eleccions de 2024 en les pròximes setmanes, és clar que DeSantis serà una figura central, si bé encara té febleses importants, com el seu nivell poc clar de suport de la base de MAGA de Trump [Make America Great Again, moviment que fa costat a Donald Trump N. del T.], una base que és essencial perquè els candidats republicans aprofitin.
Els demòcrates a l’espera
D’alguna manera, la decisió del cas Dobbs que va revocar la sentència de Roe vs. Wade sobre l’avortament, va ser el millor que podia haver succeït per als demòcrates i Biden. Els va permetre allunyar el focus de la seva impotència legislativa i la seva incapacitat per complir amb la gran majoria de les seves promeses programàtiques i tocar la seva melodia favorita: “Els teus drets estan en a la papereta”. Aquesta por va permetre als demòcrates ocultar la seva falta de resultats en la lluita per qualsevol dels drets que aparentment estan a les paperetes electorals.
Per part seva, Biden va tenir una de les millors nits possibles. Pot dir que va patir algunes pèrdues en les eleccions de mig terme de les quals qualsevol president en aquests temps moderns pot tenir i que va mantenir units molts sectors de la seva coalició. En realitat, l’avortament i els problemes entre els candidats republicans són més els responsables de l’èxit dels demòcrates que el lideratge de Biden, però és innegable que aquests resultats enforteixen a Biden com el líder del partit.
No obstant això, davant la possibilitat d’un govern dividit, la pregunta que queda oberta és com Biden governarà en els pròxims anys. Tractarà de passar la seva agenda a través del Congrés, amb l’esperança que el bloqueig dels republicans en la Cambra els perjudiqui políticament? Governarà a través d’ordres executives? Qualsevol d’aquestes opcions és arriscada. Cal agregar-li la qüestió de com els demòcrates es mantindran units i abordaran les seves complexes tasques en el pròxim període. Els demòcrates no van poder trobar un consens dins de les seves files per aprovar una legislació més ambiciosa mentre tenien control sobre totes dues cambres del Congrés, llavors, poden trobar un consens per impulsar efectivament una agenda amb el control del Congrés dividit? Quin paper jugarà el sector de dreta dels demòcrates, que han tingut el poder en els primers dos anys del govern de Biden per al pròxim període? Seguirà l’ala progressista mantenint la línia, o sentirà la pressió de la seva base per a causar més problemes a Biden? Totes aquestes preguntes queden obertes i tindran un gran impacte en els pròxims dos anys de Biden.
El que és cert, i que no ha de ser passat per alt, és que cap de les parts té solucions per a la creixent crisi. Malgrat el seu focus en la inflació, l’únic mitjà dels republicans per controlar-lo és submergir-nos en una recessió i obligar la classe treballadora a pagar la crisi, la mateixa resposta que l’administració Biden està duent a terme actualment. Malgrat tots els seus discursos sobre l’avortament, els demòcrates no tenen un pla (o un interès) en protegir-lo realment a nivell federal. Cap de les parts vol assumir la responsabilitat de la pròxima crisi, i ambdues busquen maneres de responsabilitzar a l’altre. Donat això, la (probable) divisió del Congrés beneficia a totes dues parts, ja que cap dels dos ha d’assumir tota la responsabilitat de la crisi.
El que aquestes eleccions mostra és que el populisme de dreta, ja sigui organitzat com trumpisme o d’alguna altra forma, és aquí per quedar-se. A mesura que la crisi econòmica i els atacs contra els drets democràtics empitjoren, la necessitat que la classe treballadora tingui un partit propi es torna més clara. Hem de construir un partit de classe treballadora amb una estratègia socialista, que assumeixi i organitzi una resposta de classe treballadora als atacs que se’ns presenten i que lluiti contra el règim bipartidista, que està unit en el seu desig d’obligar-nos a pagar la seva crisi mentre la burgesia continua intacta.
Els nostres mitjans de vida, el nostre dret a decidir sobre el nostre cos i el nostre dret al vot no haurien d’estar sota un atac constant. Però ho estaran sempre que estiguem atrapats sota el règim bipartidista del capitalisme. Tant els demòcrates com els republicans són reaccionaris de principi a fi. Hem de construir quelcom propi, un partit per representar als treballadors recentment sindicalitzats, les i els joves trans, els defensors del dret a l’avortament i qualsevol altre treballador que s’adoni que aquest sistema només té per a nosaltres dolor, misèria i explotació.
