×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Què fer? fi de cicle d’Unidas Podemos i la necessitat d’una perspectiva socialista revolucionària

El CRT organitza avui el primer d'una sèrie d'actes per reflexionar sobre la crisi capitalista, el fi de cicle del neo-reformisme i la necessitat d'organitzar-nos per construir una esquerra revolucionària i socialista amb centre de gravetat en la lluita de classes. Una invitació al debat i l'organització per al període que s'obre.

Josefina L. Martínez

Diego Lotito

dijous 10 de novembre de 2022
Facebook Twitter

Cada vegada és més evident que el capitalisme ens porta a crisis globals catastròfiques. La guerra i el militarisme, la crisi energètica i la inflació, la catàstrofe climàtica: aquest sistema capitalista no va més! Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) us convidem a debatre sobre com enfrontar aquestes múltiples crisis. Perquè la classe treballadora, les dones i la joventut no les continuem pagant com fins ara, però també per reflexionar estratègicament sobre la urgència de construir una organització revolucionària que tingui com a objectiu acabar amb aquesta societat d’explotació i lluitar per una perspectiva socialista.

En l’últim període, amb molts companys i companyes hem compartit mobilitzacions i lluites en comú, vagues contra el canvi climàtic, jornades pels drets de les dones i les persones LGTBI, mobilitzacions per frenar les contra reformes universitàries, manifestacions contra la guerra i el rearmament imperialista, així com el suport a vagues obreres contra la precarietat i la inflació. Però volem anar per més. Us proposem també reflexionar en comú com ens organitzem i construïm una eina política revolucionària per transformar-ho tot.

Per a això, el primer que volem debatre són les lliçons del cicle anterior. Un cicle que va arrencar amb el 15M, la indignació en les places, les mobilitzacions massives i les vagues generals que es van imposar des de baix a les burocràcies de CCOO i UGT. Un període enormement convulsiu, en el qual el desprestigi dels partits capitalistes i la reaccionària monarquia borbònica van aconseguir nivells de crisis mai vists; en el qual una majoria social va creure que es podia superar el règim hereu del franquisme i el moviment democràtic català es va proposar exercir el seu dret a decidir, fins i tot malgrat les seves pròpies direccions. Però aquest cicle, lluny d’aconseguir els seus propòsits democratitzadors, ha acabat amb un gran desviament cap a la “via institucional”, primer, i amb Unidas Podemos en el govern de Pedro Sánchez, després, com a ministres lleials a la seva majestat. Un govern que va mantenir l’essencial de les reformes laborals, en el qual continua la llei mordassa, que va avalar la persecució i empresonament dels polítics independentistes catalans i que és un fidel servent dels interessos de l’IBEX35.

Com es va passar del crit de “PP-PSOE la mateixa merda és” a la idea conformista que cal governar amb aquest mateix PSOE? Per què es va permetre que l’enorme força social desplegada en aquest període fos canalitzada en els marcs de l’estat capitalista? Què va ser el que va faltar perquè les demandes populars que ressonaven en les places i els carrers poguessin ser satisfetes? A partir d’aquestes i altres preguntes volem polemitzar amb l’estratègia d’una esquerra neo-reformista que va prometre “assaltar els cels” però va acabar en els despatxos de ministres d’un govern de l’OTAN ajudant a la recomposició del vell règim. I també volem debatre amb els qui des de l’esquerra radical van col·laborar amb aquest resultat, com Anticapitalistas, que van fundar Podemos i després de la seva desfeta, continuen apostant per projectes amb contorns similars, sense delimitació entre posicions reformistes i revolucionàries.

En un moment en el qual la crisi capitalista, les conseqüències de la pandèmia, la crisi climàtica, la guerra i l’auge de l’extrema dreta tenyeixen l’escena política mundial, no pot haver-hi mitjes tintes. El cicle anterior ha demostrat que a l’extrema dreta com Vox -o Meloni a Itàlia, o Bolsonaro al Brasil-, que propaga discursos d’odi contra els migrants, les dones i les persones LGTBI, mentre defensen els interessos dels grans capitalistes, no se la pot enfrontar amb la política del neoliberalisme “progressista”. Si alguna cosa li ha donat ales a l’extrema dreta han estat justament les polítiques de dreta del govern del PSOE-Unidas Podemos: la defensa de la monarquia borbònica, la repressió al moviment nacional català, la massacre de Melilla i les deportacions expresses a les fronteres, la repressió als treballadors que lluiten com en la vaga de Cadis. I per si faltava alguna cosa, la subordinació a l’agenda de l’OTAN i la presentació d’uns pressupostos en els quals destinen més de 27.000 milions a augmentar la despesa militar per alimentar una política guerrerista i imperialista.

Davant un nou capítol de “malmenorisme” com el que ja estem veient, que proposa “sumar” amb Yolanda Díaz perquè continuï governant el PSOE, com fem passos per organitzar la força de la classe treballadora, les dones i la joventut i construir una força política que posi en el centre la lluita de classes per enfrontar als carrers a l’extrema dreta i els capitalistes?

La segona reflexió que volem fer, vinculat a l’anterior, és justament sobre els cicles de la lluita de classes en l’últim període, no sols a l’Estat espanyol, sinó a nivell internacional. Mobilitzacions, revoltes i esclats no han faltat: des de França a Colòmbia i l’Equador, Xile i el nord d’Àfrica, l’Iran i Sri Lanka. No obstant això, malgrat la radicalitat i la voluntat de lluita, en tots els casos, el rol de les burocràcies sindicals -i també dels moviments- cooptades per l’estat capitalista, han aconseguit contenir i controlar aquests processos per desviar-los o institucionalitzar-los, quan no han estat aixafats violentament. I ho han fet secundant-se en la fragmentació i atomització dels diferents processos de lluita, de la qual són en gran manera responsables.

La crisi inflacionària està generant noves onades de lluita i vagues obreres que recorren el Regne Unit, Alemanya, França i, fins i tot, als Estats Units. Encara que ressagat, a l’Estat espanyol també comença a haver-hi lluites importants, com la de TMB a Barcelona. Mes d’hora que tard, aquests combats parcials poden donar lloc a nous processos de lluita generalitzada. Davant aquest escenari, com avancem en què es desenvolupi una estratègia d’hegemonia obrera, on la classe treballadora al costat de la resta de les i els oprimits pugui dotar-se d’una política per vèncer? Pensem que aquesta és una altra de les preguntes claus per a una estratègia revolucionària en el segle XXI que és necessari debatre.

Finalment, la tercera gran qüestió que ens proposem debatre en aquesta xerrada són els fins pels quals lluitem, i els mitjans per aconseguir-los. Com podem superar al capitalisme i obrir pas a una societat socialista? Quina estratègia és necessària per lluitar per aquest enorme objectiu d’emancipació social?

El CRT es proposa construir un gran partit revolucionari i socialista de la classe treballadora, l’objectiu estratègic de la qual és acabar amb aquesta societat d’explotació i opressió, per construir una societat en la qual tot el coneixement i desenvolupament científic sigui lloc al servei de garantir una vida que mereixi ser viscuda, acabant amb la fam, les guerres, la precarietat, la destrucció de l’ambient i totes les opressions. Per això la nostra perspectiva és la del socialisme revolucionari des de baix, oposat a la monstruosa degeneració que va ser l’estalinisme i la utopia reaccionària del socialisme en un sol país, que encara avui algunes sectes continuen reivindicant.

Enfront dels pròxims combats que s’aveïnen, el problema estratègic fonamental és si existeix un partit que plantegi aquesta perspectiva amb la suficient fortalesa per incidir en la realitat i evitar que, com dèiem abans, l’energia desplegada als carrers, les empreses, els centres d’estudi, es dissipi en nous paranys reformistes per a recompondre els règims polítics o caigui en la impotència enfront dels cops de la reacció. Aquesta no és una tasca del futur, sinó del present. Depèn dels combats actuals i de com una organització així, al mateix temps que intervé en tots els terrenys de la lluita de classes, en els sindicats, en els moviments socials, en la joventut, fins i tot en el terreny electoral, és capaç d’anar més enllà de “la rutina de la tàctica”. I, sobretot, superar la percepció de la classe treballadora com si fos un moviment més que lluita pels seus interessos corporatius o com una suma de ciutadans atomitzats, i interpel·lar-la com l’única classe productora de la societat, que amb la seva lluita té la potencialitat d’obrir el camí a la construcció d’un socialisme revolucionari des de baix capaç de reconfigurar la societat sobre noves bases.

El desafiament de construir un corrent revolucionari en el segle XXI té més que mai un caràcter internacionalista. Com CRT compartim aquesta lluita amb el nostre corrent internacional, la Fracció Trotskista- Quarta Internacional, des d’on impulsem la Xarxa Internacional La Izquierda Diario en 14 països i en 8 idiomes. El període que s’obre fa indispensable la preparació estratègica. Us convidem a debatre i a organitzar-vos amb nosaltres per aquesta perspectiva.


Facebook Twitter

Josefina L. Martínez

Nació en Buenos Aires en 1974. Es historiadora (UNR). Autora del libro Revolucionarias (Lengua de Trapo, 2018), coautora de Cien años de historia obrera en Argentina (Ediciones IPS). Vive en Madrid. Escribe en Izquierda Diario.es y en otros medios.


Diego Lotito

Nació en la provincia del Neuquén, Argentina, en 1978. Es periodista y editor de la sección política en Izquierda Diario. Coautor de Cien años de historia obrera en Argentina (1870-1969). Actualmente reside en Madrid y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.

Madrid | @diegolotito

"Dani", l'últim talp de Marlaska que establia relacions amb dones per infiltrar-se en moviments socials

"Dani", l’últim talp de Marlaska que establia relacions amb dones per infiltrar-se en moviments socials

Concentració a Plaça Sant Jaume "per una sanitat i educació pública i de qualitat"

Concentració a Plaça Sant Jaume "per una sanitat i educació pública i de qualitat"

Els serveis públics tornen a omplir els carrers amb força en la segona jornada de vaga

Els serveis públics tornen a omplir els carrers amb força en la segona jornada de vaga

Segona jornada de vagues d'Educació i Sanitat a Catalunya amb seguiment d'un 75% en personal sanitari

Segona jornada de vagues d’Educació i Sanitat a Catalunya amb seguiment d’un 75% en personal sanitari

El govern de PSOE i Unides Podem se sumen a l'enviament de tancs a Ucraïna

El govern de PSOE i Unides Podem se sumen a l’enviament de tancs a Ucraïna

Per frenar l'ofensiva privatitzadora de la sanitat: impulsem la coordinació i preparem una vaga general de tots els serveis públics

Per frenar l’ofensiva privatitzadora de la sanitat: impulsem la coordinació i preparem una vaga general de tots els serveis públics

Gran jornada de lluita contra Ayuso a la Complutense: centenars d'estudiants i treballadors protesten al crit de “Visca la lluita de les sanitàries!”

Gran jornada de lluita contra Ayuso a la Complutense: centenars d’estudiants i treballadors protesten al crit de “Visca la lluita de les sanitàries!”

Una sentència reconeix les 37,5 hores com a jornada màxima setmanal per a les empreses públiques

Una sentència reconeix les 37,5 hores com a jornada màxima setmanal per a les empreses públiques