Aquest diumenge manifestacions en diferents punts de Cuba van cobrar una àmplia repercussió internacional. Les demandes centrals de les protestes a l’Havana i altres punts de l’illa van ser pel desproveïment, els preus elevats dels aliments i els talls de llum enmig de la crisi sanitària causada pel coronavirus.
Sectors de la població van sortir als carrers amb aquests legítims reclams, quan el país travessa el pitjor moment de la pandèmia, amb denúncies de centres de salut col·lapsats, com va succeir en altres països, i la falta de medicaments i altres productes de primera necessitat.
En aquest marc, també es van expressar consignes com a “Pàtria i Vida” o “Llibertat” impulsades per sectors de dreta que són funcionals a una política de major obertura econòmica i reformes pro mercat. En les mobilitzacions també s’expressa una base social que es va anar desenvolupant de la mà de les reformes que va impulsar Raúl Castro des de 2010. Reformes que van permetre que sectors amb accés al dòlar poguessin fer negocis i explotar mà d’obra encara que de manera controlada i limitada per l’Estat.
Cal recordar que el passat 10 de desembre el president Miguel Díaz-Canel, acompanyat per Raúl Castro, va anunciar la sortida de circulació del Pes Convertible Cubà (CUC) a partir del 1ro de gener i la implementació d’una única taxa de canvi de 24 pesos (CUP) = 1 dòlar el que significa una enorme devaluació de la moneda nacional del 2400%.
A aquesta devaluació la va acompanyar una sèrie de reformes, entre elles una reducció general de subsidis, amb un retall, i en molts casos eliminació directa, de subsidis “innecessaris” i gratuïtats “indegudes” segons va descriure el govern. El govern de Díaz-Canel ve aplicant un sever ajust econòmic que afecta directament la classe treballadora. L’agreujament dels efectes de la pandèmia, al costat del cansament que desperta en amplis sectors el creixent autoritarisme i el règim de partit únic, van detonar la situació donant lloc a les protestes d’aquest diumenge.
En aquesta situació, els grups dretans que dins i fora de l’illa han batallat durant dècades pel restabliment ple del capitalisme, busquen utilitzar les protestes i treure profit del descontentament per a enfortir una sortida que ataqui el que queda de les conquestes socials.
Aquests sectors que busquen transformar-se en la veu de les protestes a l’illa, actuen com a agents directes dels interessos imperialistes i del bloqueig contra l’illa que els Estats Units manté fa dècades. El seu objectiu és la caiguda del govern per a escombrar amb les conquestes que queden de la revolució. Els mitjans internacionals van reproduir vídeos i imatges que van arribar des de l’illa, la majoria buscant amplificar el succeït amb un marcat relat "contra el socialisme”.
Per part seva, el govern cubà va utilitzar aquesta instrumentalització política que fa la dreta per a justificar la repressió i un discurs que criminalitza la protestes mentre no dóna resposta a les demandes apressants de milions de cubans.
El president Díaz-Canel va denunciar la participació dels Estats Units en "accions de desestabilització política històriques que tenen lloc contra Cuba i que s’han intensificat particularment durant la pandèmia", igualant les demandes legítimes amb la repudiable política dels Estats Units i els seus aliats. La resposta va ser detencions i repressió als qui es van manifestar, més enllà de les seves consignes, buscant fer callar el descontentament.
Una mostra d’això és la detenció de Frank García Hernandez, un marxista cubà, sociòleg i historiador, i integrant del col·lectiu Comunistes Blog. Va ser detingut al costat de Marco Antonio Perez Fernandez (estudiant de preuniversitari, qui havia estat detingut el 30 d’abril per portar un cartell “Socialisme si, repressió no”), Maikel Gonzalez Viver (director de la revista de la comunitat LGTBQ Tremenda nota) i altres persones, tots es reivindiquen socialistes.
Amb aquest discurs va cridar “a tots els revolucionaris a sortir als carrers” invocant la defensa de la revolució, quan en realitat busca protegir el règim i el govern que en els últims anys ha imposat una sèrie de reformes que van empitjorar les condicions de vida de milions, mentre la burocràcia del PC i sectors de l’Exèrcit busquen beneficiar-se com a socis de la restauració capitalista.
Sobre la base del cansament amb el règim de partit únic i l’augment de la repressió, el mateix president estatunidenc Joe Biden ja està tractant d’aprofitar la situació dient que les protestes del diumenge són "una crida a la llibertat".
#EFEURGENTE | Biden afirma que las protestas en Cuba son "un llamado a la libertad" pic.twitter.com/AzOnA2h8Dn
— EFE Noticias (@EFEnoticias) July 12, 2021
Una vella apel·lació demagògica i falsa a la "llibertat" i la "democràcia" que oculta el seu veritable objectiu d’utilitzar les demandes democràtiques per a l’objectiu reaccionari de restaurar el capitalisme a l’illa i tornar a dominar-la com en l’època anterior a la revolució.
Bloqueig imperial i pandèmia, les condicions que aguditzen la crisi a l’illa
Una de les causes de la situació que travessen milions a Cuba és el criminal bloqueig que manté els Estats Units. En plena pandèmia l’administració de Joe Biden, no ha canviat fins ara cap de les mesures aplicades per Trump, en un intent d’ofegar l’economia cubana, que van empitjorar les mesures per a dificultar les transaccions econòmiques i l’arribada de turistes estatunidencs i, a més, va incloure a l’illa en la llista de patrocinadors del terrorisme.
Els Estats Units manté un bloqueig imposat des de la dècada de 1960, desconeixent fins a les resolucions de l’ONU, la qual cosa implica l’escassetat de productes bàsics, l’accés a recursos fonamentals i, en plena pandèmia, la impossibilitat d’adquirir inputs medicinals bàsics. Aquestes mesures unilaterals imposades pels Estats Units, fan gairebé impossible l’adquisició de tecnologies, matèries primeres, reactius, mitjans diagnòstics, medicaments, dispositius, equips i peces de recanvi bàsics per a enfrontar la pandèmia.
La dreta dins i fora de l’illa nega la responsabilitat estatunidenca, mentre actua com a agent directe dels interessos imperials.
No obstant això, com assenyala una nota dels blogs Comunistes, Tremenda Nota i La Jove Cuba, el govern cubà en el context de l’ajust que ve implementant, també és responsable de la falta de medicaments. Allí assenyalen que una altra causa a més del bloqueig “va ser la disminució de la inversió en ciència i innovació tecnològica, la qual durant l’any passat va ser setanta-dues vegades menor que l’executada, també en plena pandèmia, en les àrees de ‘serveis empresarials, activitat immobiliària i de lloguer’, que inclou la inversió turística”
En els últims anys el govern cubà s’havia recolzat en dos pilars fonamentals per a gestionar la crisi econòmica. D’una banda en l’activitat turística que ara va caure estrepitosament producte de la pandèmia. Per l’altre, en el govern veneçolà per a generar un aliança que li va permetre accés a recursos estratègics, al comerç internacional i trencar relativament l’aïllament. Però la crisi que en els últims anys viu Veneçuela va impedir que l’aliança es mantingui.
Les mesures de l’imperialisme, sumades a la gestió del govern davant la crisi sanitària produïda per la pandèmia, han generat una situació similar al que en la dècada de 1990 es va conèixer com el “període especial” quan amb la caiguda de les burocràcies que dirigien els països de l’anomenat bloc soviètic el govern cubà va quedar sense la seva principal font de recursos i comerç internacional.
Però si en aquests anys la població de l’illa va resistir heroicament les condicions d’escassetat amb la moral de defensar les conquestes de la revolució, l’actualitat és diferent. Especialment per les polítiques aplicades per la casta burocràtica del Partit Comunista i l’Exèrcit que dirigeixen el país.
La dreta cerca utilitzar el cansament amb la situació econòmica i les mesures autoritàries
Com vam veure, el govern cubà ve aplicant un dur ajust econòmic contra el poble treballador. Juntament amb això, va prendre una sèrie de mesures per a facilitar la inversió estrangera amb una ambiciosa “cartera d’oportunitats” amb més de 500 projectes principalment en turisme i petroli per 12.000 milions de dòlars. Però el més important, va ser l’anunci de la fi de l’obligació de participació estatal cubana majoritària en les inversions en turisme, biotecnologia i comerç majorista.
Aquestes mesures han degradat encara més les conquestes socials per a beneficiar a sectors de la burocràcia governant i de l’Exèrcit, i beneficiant a petits sectors mitjans que tenen negocis relacionats amb el dòlar.
Al costat d’això, se sosté el règim de partit únic, l’atac a les llibertats democràtiques elementals i la il·legalitat per a qualsevol organització política o sindical que no estigui sota el control de la burocràcia del Partit Comunista i el govern.
La repressió a artistes i organitzacions i individus que qüestionen justament la política oficial, van anar augmentant a mesura que va créixer el descontentament i el cansament amb un règim policial impost des de l’Estat.
La dreta dins i fora de l’illa hipòcritament utilitza el discurs de la “llibertat”. Ràpidament figures com Luis Almagro, secretari de l’OEA, o el senador republicà Marcos Rubio es van expressar en aquest sentit. Els mateixos que van defensar a repressors com el president colombià Iván Duque o que van donar suport al cop d’estat a Bolívia, ara busquen parlar en nom de la “llibertat”.
Contra aquesta demagògia de la dreta, el primer que s’ha de reclamar, juntament amb la fi del bloqueig i totes les sancions, és el dret a manifestar de la població per les seves demandes legítimes, que es detingui la repressió i la llibertat de detinguts.
Al costat d’això, és fonamental altres mesures democràtiques bàsiques com la legalitat per a tots els partits que defensin les conquestes que encara queden de la revolució, el dret d’expressió, de premsa i la possibilitat d’organització sindical lliure, una cosa fonamental perquè els treballadors recuperin les seves forces i puguin plantejar una sortida progressiva davant la gravetat de la situació.
Què pot passar
Les manifestacions, amb la seva masividad inicial i l’expressió de demandes justes, poden ser la punta d’un iceberg creat pel brutal bloqueig imperial i l’ajust del govern. Però tenen fortes contradiccions com assenyalem al principi que podrien fer-les funcionals a una sortida pro capitalista. Les mesures preses pel govern cubà lluny de defensar la revolució van anar generant les condicions, producte de la desmoralització que han causat en amplis sectors que veuen una burocràcia privilegiada i enriquida que només sap demanar més sacrificis, perquè un sector de la població no vegi que els avanços promercat només poden agreujar els seus problemes.
No obstant això la situació no és de fàcil resolució per als plans de la dreta. Un intent d’avanç immediat dels Estats Units compta amb la dificultat de no tenir aliats “de confiança” a la regió, especialment Centreamèrica i el Carib, que li permetin a l’imperialisme no haver d’involucrar-se directament en un procés destituyente.
L’actual crisi busca ser aprofitada pels Estats Units i els seus aliats per a donar una sortida que permeti restaurar el capitalisme atacant les conquestes que encara es mantenen.
La resposta del govern, amb repressió i criminalització, mentre se sosté el seu pla de reformes no faran més que beneficiar els intents reaccionaris.
Mentre la dreta, lligada als Estats Units, dins i fora de l’illa proclama que la solució a la crisi actual és una volta plena al capitalisme, la realitat és que aquesta sortida no té res a oferir més que aprofundir la desigualtat i la pobresa.
Alhora que lluitem contra els plans imperialistes, els trotskistes ens vam oposar al socialisme en un sol país per utòpic, portat a l’extrem per la demagògia burocràtica del socialisme en una petita illa. Ha estat la burocràcia del Partit Comunista i l’Exèrcit, amb la seva política contra la igualtat social, d’estendre la revolució i atacant les conquestes d’aquesta, responsable central d’aquesta crisi.
Una sortida de fons només és possible mitjançant una nova intervenció revolucionària de les masses que aturi el curs restauracionista, tiri a la burocràcia i acabi amb el seu règim de partit únic que seguint l’exemple de la Xina, prohibeix qualsevol organització per fora del Partit Comunista. Sobre aquesta base cal imposar un veritable govern obrer i popular basat en l’autoorganització de les masses i la democràcia obrera, on hi hagi plena llibertat d’organització per a tot aquell que defensi les conquestes de la revolució i enfronti a l’imperialisme. Un govern obrer i popular que prengui el control de les grans empreses i revisi totes les concessions fetes al capital per a reorientar l’economia segons els interessos de les grans majories i no del grapat de buròcrates associats al capital estranger que pretenen apropiar-se del patrimoni nacional.
