L’entrevista va ser realitzada per Guadalupe Oliverio, estudiant de Filosofia i Lletres-UBA, i Eduardo Brenis Pita, estudiant peruà de Ciències Mèdiques-UBA. La xerrada també va ser transmesa en diferents cases socialistes del PTS, amb una important concurrència que també va sumar les seves preguntes per a l’intercanvi. A continuació, el vídeo de la xerrada completa i després un repàs de l’abordat.

Julio Blanco va començar assenyalant que l’aixecament popular al Perú és un procés que no es veia des de fa anys, sent superior a la Marxa de "Los Cuatro Suyos" que va marcar l’ocàs del govern neoliberal d’Alberto Fujimori al juliol del 2000. Després va descriure la cronologia dels moviments de l’oposició de dreta i extrema dreta per a destituir a Pedro Castillo, l’intent bonapartista d’aquest últim buscant tancar el Congrés i el poder judicial, la qual cosa va derivar en el cop parlamentari i l’assumpció de Dina Boluarte. Això va derivar en diferents mobilitzacions a les províncies que van anar adquirint massivitat i aconseguint dimensions molt contundents, com les que es veuen amb les preses d’aeroports, bloquejos de carreteres, l’aixecament popular en general i l’enfrontament a la repressió. Aquest procés es va donar “qüestionant, d’una banda, l’accionar del Congrés i, per l’altre, qüestionant també al que aquí es coneix com la ‘classe política’, que és la casta de polítics que durant aquests últims 30 anys han servit als interessos empresarials”.

Consultat per la percepció sobre el govern de Boluarte, l’editor de L’Esquerra Diari Perú va explicar que per a molts sectors populars es veu com una continuïtat dels grups empresarials, que fan gala d’un profund racisme. Aquests sectors assumien a Castillo com el seu president, “perquè era la primera vegada que un personatge que venia d’aquests sectors, de les famílies pageses, de les províncies” arribava al govern. I que després del cop perceben que “els que governen ara ja no eren una opció ni tan sols a prop a ells sinó que eren tot el contrari”, la qual cosa va contribuir al malestar social.

En les mobilitzacions actuals es qüestiona la Constitució del 1993, imposada per Fujimori després de donar un cop d’estat. Aquesta Constitució estableix les bases de les polítiques neoliberals conegudes com les famoses reformes estructurals, que prioritzen els interessos de les grans multinacionals, afavorint el saqueig nacional, i que va liquidar una sèrie de drets i beneficis socials. Per aquesta raó, hi ha un abismal contrast entre els qui han acumulat riqueses lligades a les activitats mineres i agroexportadoras, amb la resta de la població treballadora empobrida i precaritzada. Les estadístiques oficials reconeixen un 75% de treball informal, amb zones on el treball precari arriba al 90% i la pobresa al 85%. Per això no és casualitat que les mobilitzacions massives hagin començat en aquestes regions de la Serra Central i de la Serra Blava. Una herència que també va ser continuada per Castillo en la seva curta presidència, ja que en assumir va renunciar a un procés constituent, malgrat que va ser una de les seves principals promeses de campanya.

Julio també va respondre inquietuds sobre els diferents moments de les mobilitzacions a les regions del “Perú profund”, la realitat de la població pagesa i indígena. També va explicar el recorregut de Pedro Castillo fins a ser electe president al 2021 en aliança amb Boluarte.

Un important espai es va dedicar a la mobilització que es va conèixer com la “presa de Lima”, quan des de diferents punts del país van marxar sobre la capital el 19 de gener. Després de diferents massacres a l’interior, “s’ha anat organitzat des de baix i en el marc d’un profund procés de lluita i de mobilització social on han participat regions com Puno, el Cusco, el mateix Ayacucho”. Els llaços de solidaritat i els mecanismes comunitaris es van repetir al llarg de cada trajecte, amb diferents mostres a les caravanes. Ja a partir de la jornada del 19 es fa més notable un dels límits del procés: encara no es va poder construir una instància que centralitzi a nivell nacional les diferents mobilitzacions. Si bé la CGTP (Confederació General de Treballadors del Perú) va fer crides a la vaga o a mobilitzacions, aquests no han estat més que per la pressió dels fets més que per una voluntat i capacitat de centralització.

En aquesta dinàmica, el moviment estudiantil a les universitats va començar a jugar un rol protagonista no sols a Lima sinó també en regions com Puno i Cusco, on també s’han pogut veure processos d’organització i mobilització. Com a part de la “presa de Lima”, els estudiants de la Universitat de Sant Marcos havien decidit prendre la universitat i posar-la al servei dels manifestants, reprenent una vella tradició dels anys 70 quan els miners marxaven cap a la capital. L’ingrés de la policia a la universitat, amb tanquetas, amb prop de dos-cents detinguts, es va tornar un detonant i en moltes universitats, fins i tot a les privades, va començar a organitzar-se la solidaritat estudiantil amb els manifestants que arriben diàriament.

L’editor de LID Perú també va precisar el grau de desprestigi que té la CGT peruana, també aconseguida per la crisi orgànica que colpeja al “règim del 93”, arribant a escassa representativitat en les mobilitzacions massives. Aquesta deslegitimació de la burocràcia té arrels profundes en la precarització generalitzada dels treballadors però al mateix temps també per la seva política inicial de cridar a confiar en Boluarte i participar de les seves convocatòries de “diàleg”. Això també es veu en alguns sectors estratègics del proletariat com en els miners, on la burocràcia de la federació nacional conscientment va ajornar per temps indefinit una vaga preparada per a no confluir amb les manifestacions.

L’entrada en escena dels treballadors en sectors estratègics, com ho són també els portuaris, és de vital importància per a la mobilització en curs. Al costat d’això, Julio Blanco també va destacar la necessitat que es desenvolupi l’autoorganització, encara molt embrionària, per avançar en una centralització i coordinació dels sectors en lluita. En aquest sentit, va assenyalar que des de la CST s’afirma que si “la classe obrera, sobretot dels sectors estratègics, pot ingressar a l’escena és fonamental i podria ser l’element que acabi assegurant una victòria, una victòria real per als sectors populars, per als pagesos i per a classe obrera i evitar d’aquesta manera que es pugui donar un desviament institucional, que és el que ja estan pensant sectors de la burgesia, sectors de l’empresariat, fins i tot sectors del fujimorismo”.

Enfront dels intents de desviaments, com l’avançament de les eleccions, Blanco va destacar la importància que la classe obrera se sumi a la lluita pagesa i popular per a barallar per un govern provisional d’obrers, pagesos i sectors populars. “Només així podrem assegurar que es materialitzi aquesta demanda que també avui dia es baladreja de llarg a llarg del país, que és la demanda d’una Assemblea Constituent, Lliure i Sobirana, que l’única forma que ens permetrà acabar definitivament amb aquest règim del 93 que és el que sosté precisament el saqueig i la corrupció dels polítics de torn”, va sostenir.

Sobre el final, i a partir de les preguntes sobre la consigna d’Assemblea Constituent, Julio Blanco va reafirmar que les mobilitzacions combinen un qüestionament a l’elenc governant –des de Boluarte, el Congrés i el Poder Judicial–, amb un rebuig a les condicions estructurals. El ‘que se’n vagin tots’ dels carrers impugna al règim del 93, per això, assenyala, la consigna d’ “Assemblea Constituent és important i és una demanda democràtica, és tal vegada la demanda democràtica més avançada que es pot donar en un règim capitalista com aquest. Però perquè la Constituent pugui concretar-se i tenir o aconseguir els objectius de començar a canviar-ho tot, com es diu ara als carrers, és important primer derrotar o liquidar per la via dels fets aquest vell règim del 93 i això no ho farem per la via solament aquest declamativa, és important precisament aprofundir aquest procés de lluita”.

Aquest procés ha de sostenir-se en l’autoorganització obrera i popular per a imposar un govern provisional dels sectors en lluita, així assegurar la possibilitat de materialitzar la convocatòria a aquesta Assemblea Constituent. Una Assemblea Constituent que serà lliure i sobirana perquè tindrà la capacitat de legislar i executar les demandes sentides de la població obrera, pagesa i popular. Així es poden eliminar definitivament els grans privilegis dels quals avui dia gaudeixen els grans empresaris, que són els que avui dia sostenen a Boluarte i criden a arremetre com a més repressió. Una Assemblea Constituent pot convertir-se en un punt de partida cap a un procés de canvi social realment significatiu per a les masses.

Aquest plantejament es dona en una situació caracteritzada com a prerevolucionària, amb una profunda crisi de legitimitat de les institucions i la impossibilitat d’un recanvi, com el perceben també els sectors empresarials. Però també la situació està marcada per l’entrada en escena de les masses, quelcom que no es veia des de fa molt temps. “Vostès saben quan les masses entren a l’escena tot pot passar, per això per a nosaltres aquesta és una situació prerevolucionària molt important que hem de valorar-la en la seva correcta dimensió”, va plantejar l’editor de LID Perú. En aquest sentit, va afegir que des de la CST també es planteja el debat de la sortida a la crisi, sobre com la dinàmica de la mobilització i la baralla per l’Assemblea Constituent també pot portar a una sortida de fons, a un govern dels treballadors.