Si la mesura que els càrrecs polítics no cobrin salaris estratosfèrics sempre va tenir coherència i va ser necessària, avui enmig d’una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents es torna més urgent que mai.

El salari del diputat que menys cobra ronda els 4.500 euros per mes, 5 vegades més que el salari mínim que se situa, després de l’última pujada, en 950 euros mensuals. El salari mes habitual supera en tot just 250 euros al mínim, situant-se sobre els 1200 euros aproximadament.

Mentrestant alguns diputats en funció dels seus càrrecs dupliquen aquesta xifra, així com altres càrrecs polítics de l’Estat gaudeixen de salaris que ascendeixen fins a aconseguir els 130.000 euros anuals. Gairebé deu vegades el salari mínim. Sense comptar, per descomptat, els ingressos dels seus negocis privats, rendes i participacions en societats i deixant a un costat alguns “pics” mitjançant la ingent quantitat de casos de corrupció.

El contrast entre els salaris de la casta política i estatal de banquers i empresaris i el que cobra la immensa majoria de la gent és brutal. Realment indignant. Privilegis d’una “casta política” estesos al president, els seus ministres, així com a elements de l’Estat com la judicatura i alts càrrecs policials i militars. Sense parlar ja del Rei.

Tots aquests privilegis, com no pot ser d’una altra forma, tenen la seva contraprestació. Legislar, jutjar, decretar, controlar i reprimir, en funció dels interessos comuns dels capitalistes, convertint-se en els seus gestors.

Els mateixos partits i el mateix personal polític, amb algunes estrenes, això sí, que van retallar en sanitat, educació i drets laborals per a salvar als bancs i les grans empreses de la crisi anterior.

El Congrés dóna tres milions del seu fons de reserva i continua sense suspendre les dietes

La CUP al costat d’EH-Bildu han enviat una petició dirigida als presidents de la mesa del Congrés i Parlament proposant "una rebaixa en el sou de diputats i diputades i que aquesta quantitat es pugui destinar directament a la sanitat pública, en el context de crisi sanitària i en el qual no hi ha acció política institucional normalitzada. Concretament proposa que es reassignin els suplements per a dietes, desplaçaments i altres sobresous ", per a destinar-los a la sanitat pública i que això es faci de manera retroactiva des que es va decretar l’estat d’alarma.

Segons la CUP a nivell autonòmic, "significaria que amb la part de dietes i extres per desplaçament de tots els diputats i diputades del Parlament de Catalunya i del Congrés es podrien injectar més de 800.000 € directes a la sanitat pública” solo en un mes.”

La CUP, que ha proposat en repetides ocasions "rebaixar dràsticament els sous dels alts càrrecs (diputats, consellers, secretaris, directors, etc.)". Va presentar aquesta mesura com a esmena al projecte de llei de pressupostos 2020, i va ser rebutjada per tots els grups parlamentaris, a excepció dels comuns (Cat-ECP).

I encara que des del PSOE, fins a PP, Vox o Ciutadans han declarat que de manera excepcional i conjuntural, donaran les seves dietes o complements per desplaçaments, cadascun a qui ho consideri, res de rebaixar de manera permanent, ni ara ni mai, els seus inflats salaris així com una infinitat de privilegis.

I encara que Unides Podemos sosté que ells donen habitualment part del seu salari a causes socials, col·lectius i caixes de resistència, ho fan sent part del Govern i sostenint les seves mesures. Es a dir, que el que et donen amb una mà t’ho lleven amb l’altra.

Tan és així que més enllà dels discursos solidaris, el dimarts passat el Congrés dels Diputats va decidir la donació de tres milions d’euros a l’Estat per a ajudar en la lluita contra el coronavirus. Però els diners no sortirà de les dietes dels càrrecs polítics, que es mantindran malgrat no acudir a l’hemicicle, menys fins i tot dels seus salaris, sinó del fons de romanents de la Cambra.

En última instància, com aquests diners prové dels pressupostos generals de l’Estat, la solidaritat d’aquesta gent la paguem també nosaltres. Els parlamentaris continuaran afegint als seus salaris 1.959 euros mensuals i 935 euros si representen a la circumscripció de Madrid.

Que un diputat cobri igual que una infermera

Ens volen fer creure que d’aquesta crisi sortim tots junts. Però igual que en les “solucions” a la crisi anterior, es carrega el compte a les majories per mitjà de l’endeutament de l’Estat que després es traduirà en retallades socials, salarials i drets laboressis. Mentre milions de persones perden els seus treballs i es veuen obligats a confinar-se sense saber com es mantindràn, la sanitat pública col·lapsa amb el cost de milers de morts i el govern endeuta novament a l’Estat per a salvar a les empreses, el personal polític d’aquestes s’aferra als seus privilegis.

I ens volen vendre que la mesura que cada diputat prendrà a la seva lliure voluntat, de donar les dietes que perceben com a complement salarial per la seva activitat durant el que duri l’estat d’alarma, mentre estan en pijama i pantuflas en els seus luxoses cases, és una mesura solidària com han resolt en el Parlament i es remena en la cambra de diputats.

Els càrrecs polítics i alts càrrecs de l’Estat no han de guanyar més que una treballadora o treballador sanitari, que un conductor de bus o una caixera de supermercat. Fins i tot més enllà del que duri l’estat d’alarma. A diferència d’ells, no sols no han demostrat ser útils per a la majoria, sinó tot el contrari, mentre els altres es mostren avui amb claredat als ulls de tots com el que són, indispensables.

Una mesura que respon a la realitat, més enllà dels seus matisos i proporcions, a tots els Estats capitalistes del món, més enllà del seu règim polític. Un engranatge necessari per a la gestió de l’explotació.

Els “comunistes” espanyols que són part del govern avui, en ser part d’aquest engranatge es troben en la trinxera oposada als comuners de Paris de 1871, que es van proposar i van implementar aquesta mesura, entre altres, a la calor de la primera experiència d’un govern de la classe obrera.

Avui com al París comuner, la solució continua sent que la classe treballadora prengui entre les seves pròpies mans les regnes del seu destí.