TROBADA PER UNA JOVENTUT SOCIALISTA I REVOLUCIONÀRIA
Contra la dreta, el govern “progressista” i la Generalitat... Lluitem com a França!
Davant les seves crisis, les seves guerres i la seva precarietat: construïm una joventut socialista i revolucionària
Clica en la imatge per descarregar el document en PDF
Som part d’una joventut a la qual el capitalisme només li ofereix precarietat, crisi, guerres i catàstrofes climàtiques. Estem farts d’un sistema educatiu pensat per formar nous treballadors precaris, farts de feines temporals i salaris de merda, de no poder accedir a un habitatge digne i que la nostra salut mental pateixi per aquesta situació. Els reformistes com Podemos, Comuns, Izquierda Unida o SUMAR ens diuen que ells ho resoldran, que l’única cosa que podem fer és votar-los cada quatre anys perquè si no vindrà la dreta. Però el “mal menor” és una trampa darrere la qual s’amaga més precarietat, repressió i imperialisme amb rostre “progressista”. Ho demostra la reforma laboral que ens condemna a la precarietat, la política migratòria que assassina a Melilla, el militarisme per defensar els interessos de l’IBEX arreu del món i la repressió a la joventut.
Després de conduir el moviment per l’autodeterminació del poble català a la derrota, ERC i Junts tornen a l’autonomisme mentre segueixen demostrant ser fermes defensors de la burgesia catalana. Des de la repressió dels Mossos d’Esquadra a les manifestacions contra la sentència el 2019 fins a les càrregues policials contra les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél. Els últims pressuposts de la Generalitat són una mostra de la continuació neoliberal: el sistema educatiu i sanitari infrafinançat i privatitzat es combina amb megaprojectes contaminants i turístics – ampliació de l’aeroport, casino i Quart Cinturó – a demanda de Foment del Treball amb l’aval del PSC i els Comuns.
Contra la dreta espanyolista o hereva de Convergència, l’alternativa no són partits reformistes que gestionen les misèries del capitalisme. Sabem que l’única manera de parar l’avanç de l’extrema dreta racista espanyolista, masclista, LGTBIfòbica i neoliberal és la lluita de classes i enfrontant al “progressisme” que li obra la porta.
Davant dels escèptics que diuen que ningú vol lluitar o aquells altres que es dediquen a fer propaganda abstracta d’allò que hauria de ser la lluita de classes sense intervenir en la lluita real, la rebel·lió obrera i de la joventut a França mostra que hi ha una altra sortida. Malgrat la política traïdora de les direccions sindicals majoritàries, les mobilitzacions massives, les vagues salvatges, les ocupacions d’empreses, facultats i col·legis enfronten la reforma de les pensions i la repressió del govern de Macron. Segons un article de Le Monde en la jornada de lluita del 23 de març es van comptabilitzar mig milió de joves als carrers, més de 150 mil concentrats a París. Amb més de 80 universitats i 400 instituts ocupats o bloquejats.
La irrupció radicalitzada de la lluita de classes a França té ressons de les grans gestes revolucionàries del segle XX, com el Maig Francès, on obrers i estudiants es van decidir a prendre el cel per assalt. Juntament amb altres processos a nivell internacional que han fet tremolar els règims neoliberals, com a Xile, on la joventut va sortir massivament a enfrontar l’herència pinochetista i va ser l’espurna que va encendre la revolta, o a Colòmbia, el Perú i l’Equador recentment, són una demostració que, en el segle XXI, com en el segle XX, la classe treballadora i la joventut no es quedaran de braços plegats davant el desastre i tornaran a plantejar un horitzó emancipador, protagonitzant nous processos de lluita, noves rebel·lions i fins i tot revolucions.
La clau per vèncer és la independència política respecte els capitalistes i les seves institucions. Per això, apostem per la construcció d’una gran organització juvenil socialista i revolucionària de la classe treballadora, les dones i els estudiants que es prepari per a les noves lluites que vindran i que des d’ara posi en el centra la lluita de classes. Perquè si capitalisme no ens ofereix un futur, acabem amb el capitalisme.
Per continuar debatent sobre aquest gran repte, el divendres 21 d’abril organitzem a Barcelona una trobada en el qual volem que participi tota la joventut que està farta que se’ns digui “la generació de vidre”. Demostrem que som la generació de la revolució. Pas a la joventut!
Donar un futur a la joventut, donar un futur al món
A les conseqüències de la crisi capitalista de 2008 se li va sumar la pandèmia i ara el que podria ser l’inici d’una nova crisi. La guerra d’Ucraïna demostra que les guerres entre potències estan molt lluny de ser cosa del passat. Mentre els països imperialistes s’armen fins les dents, en l’Estat espanyol aquest rearmament és dut a terme pel govern del PSOE i UP. Els últims pressupostos en un context d’inflació mantenen les retallades en sanitat i educació mentre han augmenten el pressupost militar en més del 26%. Tot un rècord posat al servei dels interessos de l’imperialisme espanyol.
A la joventut el sistema capitalista no ens ofereix cap futur. No només són les guerres i el canvi climàtic. Ja sabem que viurem pitjor que els nostres pares. Tots els governs, si alguna cosa han compartit, és descarregar el pes de les crisis sobre nosaltres. El govern “progressista” no és una excepció: tenim un 28% d’atur, si treballem guanyem de mitjana 600 euros al mes i només un 17% podem emancipar-nos. Mentre la inflació es menja els nostres miserables salaris i els dels nostres pares, la reforma laboral de Yolanda Díaz, la CEOE, i CCOO i UGT manté intactes les reformes del PP. I el mateix succeeix amb la nova reforma de les pensions.
Des dels instituts, fins a la universitat i FPs, ens preparen per a un futur de precarietat i superexplotació. Pràctiques no remunerades, tasques repetitives, exàmens que fomenten la competitivitat. Tot això no només no satisfà les nostres inquietuds, sinó que busca una joventut acrítica i submisa. La incertesa i precarietat comporta que un 20% dels joves tingui problemes de salut mental. Des de la pandèmia, quan ens obligaven a anar a treballar mentre ens confinaven i ens carregaven la culpa de les morts, els problemes de salut mental han augmentat un 45%.
La repressió cap a la joventut continua sent el nostre pa de cada dia: policia en les universitats, criminalització, infiltracions policials en els moviments socials, continuïtat de la Llei Mordassa, augment de la presència policial en els barris obrers per perseguir l’oci juvenil. Una situació que és encara pitjor pels joves migrants. Els i les ministres i “progressistes” del PSOE i UP mantenen les reaccionàries lleis d’estrangeria, construeixen CIEs i militaritzen les fronteres. En les tanques de Ceuta, Melilla i el Mediterrani apliquen el programa racista de l’extrema dreta. Alhora, ERC envia des de la Generalitat els Mossos d’Esquadra a cada desnonament i fa batudes a discoteques com Waka on acudeixen joves de barris obrers i populars. A mode d’exemple està la campanya de Rufián a Santako prometent més policia i càmeres de videovigilància. Novament, el jovent migrant és el més perseguit.
El govern central que diu ser feminista ha mantingut els acords amb el Vaticà i l’educació en mans de l’església. Febrer va ser el mes amb més feminicidis des de 2003, mentre la transfòbia i la LGTBIfòbia continuen augmentant. El Govern de la Generalitat se situa en la mateixa línia, ja que manté el negoci de de l’Església en l’educació. No oblidem que els centres concertats – un 33% d’ells de caràcter religiós – s’enduen ni més ni menys que el 43% del pressupost d’ensenyament tot i que únicament representen 32% dels centres educatius a Catalunya.
No és casualitat que durant els últims anys hagi crescut l’extrema dreta i la seva agenda antiobrera i antidrets. Cal dir-ho clarament: quan un govern que es diu “progressista” fa polítiques de dreta, creix la dreta. Malgrat els canvis, com la Llei Trans, que en realitat va ser fruit de la lluita LGBTI, els drets conquistats amb la mobilització segueixen sota amenaça.
A l’extrema dreta l’aturem mobilitzades i als carrers, però només a condició d’enfrontar també a aquests governs “progressistes”. Per això ens rebel·lem contra la trampa del “mal menor”. La solució als nostres problemes no és votar a partits capitalistes. Perquè som marxistes revolucionàries sabem que cap govern burgès, per més que es digui “progressista” o “independentista”, pot governar per a la classe treballadora i la joventut. Com va dir Marx, “el govern de l’Estat no és més que la junta que administra els negocis comuns de la classe burgesa”. Per això en els últims anys les empreses han multiplicat els seus beneficis: el 2022 els bancs es van fer 21.000 milions més rics mentre el govern s’ha dedicat a derivar milers de milions cap a les empreses privades, tal i com va reconèixer tranquil·lament el secretari general del PCE, Enrique Santiago.
I és que aquesta democràcia és una democràcia per a rics i capitalistes, com va dir Lenin, “el millor embolcall de la dictadura del capital”. La democràcia de l’IBEX35, de la monarquia, de la Constitució del 78 i de la justícia hereva del franquisme. Els partits del Règim del 78, malgrat els seus matisos, són els seus fidels defensors. La repressió contra el poble català, la Llei Mordassa, el retir luxós del rei emèrit, les tanquetes en la vaga de Cadis… Tot això són exemples de la gestió “amable” del capitalisme que ha fet el “govern més progressista de la història”.
Però, com hem arribat fins aquí?
Alguns potser no ho recorden, però la crisi econòmica de 2008 va derivar en una enorme crisi política i social que va posar en escac a tots els partits capitalistes. Amb el 15M es va obrir un cicle de lluites que mostrava la indignació contra el règim polític, la monarquia i els seus partits. Com es cantava llavors: “PSOE, PP, la misma mierda es”. En aquest procés, una majoria social va creure que es podia superar el règim hereu del franquisme i el moviment democràtic català es va proposar exercir el seu dret a decidir, fins i tot malgrat les seves pròpies direccions. Però aquest cicle no va portar a la caiguda del règim. Contràriament, culminà amb un gran desviament cap a la via institucional a través de Podemos a l’Estat Espanyol i una enorme derrota de les aspiracions d’autodeterminació catalanes fruit de la combinació entre la repressió del règim i l’atzucac de la via “processista”.
Tot intentant evitar que la crisi de representació els esquitxes, ERC i els hereus de Convergència es van disposar a encapçalar la reivindicació pel dret a decidir. “Ni un paper a terra” o “Europa ens mira” eren l’expressió d’una estratègia negada a discutir el contingut social de la futura república independent. Junqueras, Puigdemont i companyia sabien que la “unitat nacional” era la clau per preservar els interessos de la burgesia catalana independentista. Així, s’impedia que el moviment arribés a unir la lluita per l’autodeterminació i un programa anticapitalista que donés resposta a les qüestions socials, econòmiques i polítiques. Un malson que els representants de la burgesia catalana no es podien permetre.
El model de mobilitzacions que caracteritzaren el procés – dirigides des de dalt, en forma ciutadana i aïllades del centres de treball – obeïen a una lògica conscient. L’intent de convertir la vaga del 3-O, la crida a la calma aquella mateixa jornada quan parlava el Rei o la repressió a les manifestacions contra la sentència l’any 2019 són alguns exemples d’aquesta línia. Es tractava d’evitar l’entrada en escena de la classe treballadora i, per tant, la seva oportunitat de disputar l’hegemonia burgesa oferint una sortida social i de classe. En realitat, desenvolupar les forces de la classes obrera i els sectors populars era l’única manera d’enfrontar l’Estat, però els partits del processisme sempre van tenir clar que, abans que independentistes, eren burgesos.
En aquell context, l’Esquerra Independentista va apostar per l’estratègia de la unitat popular, cosa que suposava anar de la mà de la burgesia catalana sent-li absolutament servil. La CUP no només es negà a representar una alternativa política amb independència de classe que disputés la direcció del moviment, sinó que va actuar conscientment per evitar qualsevol desbordament del control processista. SEPC i Arran s’encarregaren de traduir-ho a la joventut. La creació de la plataforma Universitats per la República l’any 2017 eren l’expressió de la unitat nacional en el moviment estudiantil. La negativa del SEPC a impulsar assemblees a les universitats en el marc de les protestes del 2019 servien per impedir que aquella força s’autoorganitzés, un primer pas que podia obrir cap un qüestionament de la direcció d’ERC i Junts. Una lògica burocràtica i conciliadora de classes que tornà a demostrar-se en les protestes contra l’empresonament de Hasél, quan les organitzacions juvenils de l’Esquerra Independentista van evitar fer massa soroll mentre la CUP investia el President que ens reprimia.
Per la seva banda, l’esquerra neorreformista d’Unides Podem que va prometre “assaltar els cels”, va acabar ajudant a la recomposició del vell règim des dels despatxos de ministres del govern amb el PSOE. Un govern de l’OTAN, que va avalar la repressió a Catalunya i és un fidel servidor dels interessos de l’IBEX35. El creixement de l’extrema dreta no pot explicar-se sense la desmobilització i la desil·lusió generada pel govern “progressista”.
Els qui van apostar per aquesta il·lusió, com a Anticapitalistes – part de la fundació de Podemos –, continuen defensant, inclús després del desastre, projectes sense diferenciar entre posicions reformistes i revolucionàries. Altres sectors, com els que avui criden a construir un “Moviment Socialista”, provenen de diferents experiències amb el neorreformisme i la unitat popular el critiquen, traient la conclusió que cal construir quelcom nou. Però ho fan des d’una perspectiva sectària i autosuficient, ignorant la lluita real de la classe treballadora i la joventut i abstenint-se d’enfrontar les burocràcies que emmordassen les seves organitzacions.
Qui formem Contracorrent i Pa i Roses, militants del CRT i independents, sempre apostem per una alternativa socialista i revolucionària amb independència de classe, una perspectiva que avui té més vigència que mai. Perquè amb el govern “progressista” no han desaparegut els problemes que patim la classe treballadora, les dones i la joventut. Al contrari. Sobren motius per rebel·lar-nos. Però, per què no hi ha aquí una rebel·lió com a França? Perquè hi ha qui actua conscientment per evitar-ho. En primer lloc, les burocràcies sindicals, aquesta casta antidemocràtica que dirigeix els sindicats corporativament i actua com una corretja de transmissió dels interessos de la burgesia en les files de la classe treballadora. També les burocràcies dels moviments socials que separen les reivindicacions i lluites dels diferents sectors, afeblint les nostres forces. I, per descomptat, també les burocràcies polítiques reformistes, que des dels seus despatxos de ministres, consellers i regidors ajuden a contenir a la classe treballadora i la joventut negociant engrunes amb la patronal.
Lluitar contra les burocràcies és clau. El problema estratègic fonamental és si existeix una organització que plantegi una perspectiva de lluita i independència de classe amb la suficient fortalesa per incidir en la realitat i evitar que la força de les mobilitzacions als carrers, les empreses, els centres d’estudi, sigui desviada per nous paranys reformistes que acabin rescatant règims burgesos en crisis.
No cal esperar, això és una tasca del present. Depèn dels combats actuals. És urgent construir una organització que, al mateix temps que intervé en tots els terrenys de la lluita de classes – en els sindicats, en els moviments socials, en les universitats i instituts, fins i tot en el terreny electoral si hi ha condicions – planteja la construcció d’un socialisme revolucionari des de baix capaç reconfigurar la societat sobre noves bases. Aquest és un objectiu estratègic. Aquesta és la batalla que tenim per davant.
La classe obrera està lluny d’estar “tranquil·la”. La inflació mossega les butxaques, hi ha hagut importants vagues com la dels treballadors i treballadores d’autobusos de TMB, les vagues educatives de Catalunya o les de Sanitat a Madrid, la d’Inditex, els obrers del metall… La joventut veu que li arrabassen el seu futur, però comença a reorganitzar-se. No tot està en calma! La situació de pau social pot canviar en qualsevol moment i l’exemple de França pot fer que més aviat que tard la classe treballadora i la joventut de l’Estat espanyol decideixi “parlar en francès” amb la patronal i el govern.
Tenim una total confiança en els treballadors quan es deslliga de les seves direccions traïdores. Perquè per a nosaltres la classe obrera no és un moviment més que lluita pels seus interessos corporatius ni tampoc una suma de ciutadans atomitzats. És l’única classe que tot ho produeix. L’única que ocupa les posicions estratègiques que poden parar-ho tot. Amb la seva lluita és capaç d’unificar a tots els sectors explotats i oprimits per a destruir l’estat burgès i construir un nou tipus d’Estat. Un Estat basat en organismes de democràcia de masses, com els soviets. Un Estat que pot obrir el camí cap a una societat sense explotació i opressió. Això és, una societat socialista.
Què volem debatre a la Trobada?
Els qui integrem Contracorrent i Pa i Roses a Barcelona, Madrid, Saragossa i altres ciutats de l’Estat, militem en els nostres centres d’estudi i de treball per construir una joventut socialista i revolucionària amb un programa de lluita contra la dreta, el govern “progressista” i la Generalitat. Per això diem que “davant les seves crisis, les seves guerres i la seva precarietat: lluitem com a França!”.
I és que la lluita dels i les treballadores a França i a tot el món mostra que, governi qui governi, és la classe treballadora la que pot plantar cara als capitalistes i vèncer. Com ja va posar d’exemple la Revolució Russa, la classe obrera, si intervé de manera hegemònica i amb independència de la burgesia, pot construir una societat sobre noves bases. En aquesta trobada volem debatre com continuem construint una gran organització juvenil que lluiti per aquesta perspectiva.
Per què lluitem
1. Educació per a la classe treballadora i el sectors populars
Lluitem per la defensa d’una educació pública, totalment laica i gratuïta en tots els seus nivells, amb beques i ajudes per a les rendes baixes, suficientment finançada mitjançant impostos a les grans fortunes i empreses. Pel retorn immediat dels i les estudiants expulsats per no poder pagar-se els estudis. Per una universitat radicalment democràtica i sota control d’estudiants, docents i personal no docent amb majoria estudiantil, sense empresaris ni privilegis per a la casta universitària. Perquè volem posar el nostre coneixement al servei de les necessitats de la classe treballadora i els sectors populars, lluitem per la nacionalització de tot el sistema educatiu sota gestió de docents, no docents i estudiants.
2. Amb la classe treballadora, contra la precarietat i l’explotació
Volem posar fi a la precarietat laboral, la desocupació, els salaris de misèria que pateix la joventut treballadora. Defensem l’actualització automàtica dels salaris d’acord amb l’IPC i un sou mínim de 1.500€. Per unes pensions i serveis públics gratuïts i de qualitat. Jubilació als 60 anys: no volem morir treballant! Pel repartiment de les hores de treball i la reducció de la jornada laboral sense rebaixa de salaris. Perquè estem cansades de “viure per treballar”, volem treballar totes i treballar menys. Lluitem per la unitat obrer-estudiantil i per estar al costat de les i els treballadors i sectors populars enfrontant a les burocràcies que ens divideixen. Per això som parts de totes les lluites de les i els treballadors, com amb la vaga del metall de Cadis, TMB a Barcelona, educació, Inditex o sanitat. La nostra perspectiva és la de l’hegemonia obrera perquè la classe treballadora prengui en les seves mans les reivindicacions de tots els sectors oprimits per donar-los una sortida socialista i acabar amb el capitalisme patriarcal.
3. Per la independència política de classe
Per lluitar contra la guerra i la crisi capitalista és necessària la independència de la classe treballadora i la joventut combativa enfront de tots els partits capitalistes i enfront de tots els governs. Lluitem contra l’extrema dreta i contra el govern “progressista” defensor dels interessos del capitalisme imperialista espanyol per una alternativa política socialista i revolucionària de la classe treballadora, les dones i la joventut.
4. Per habitatge, sanitat i serveis públics per a tots
Ja n’hi ha prou de gent sense casa i cases sense gent! Lluitem per l’expropiació sense indemnització dels pisos buits en mans de la banca, els fons voltors i grans tenidors d’habitatges. Per la creació d’un parc d’habitatge públic controlat per treballadors i comitès d’usuaris, la recuperació de tots els diners que s’ha emportat la banca i la prohibició efectiva dels desnonaments. Lluitem també per la defensa de la sanitat pública, universal i de qualitat. Volem acabar amb el negoci de la salut en mans dels capitalistes: derogació de la Llei 15/97 i de tots els convenis de gestió privada, expropiació sense indemnització de totes les empreses privades de salut – incloses les grans farmacèutiques – i la nacionalització de tot el sistema de salut sota gestió dels seus metges, professionals, treballadors i treballadores de la sanitat al costat de comitès d’usuaris.
5. Els capitalistes ens porten al desastre: expropiem als expropiadors!
Mentre els capitalistes s’omplen les butxaques a base de precaritzar i superexplotar a la classe treballadora, condemnen a milions a la misèria i li arrabassen el futur a la joventut i les pròximes generacions destruint el planeta. Sense avançar contra els interessos i la propietat dels grans capitalistes no hi ha sortida a la catàstrofe a la qual ens estan portant. Per això defensem la nacionalització sota control obrer de sectors estratègics de l’economia com l’energia, el transport, les telecomunicacions i l’alimentació per assegurar una reconversió de la producció compatible amb la vida al planeta.
6. Contra la guerra: antiimperialisme i internacionalisme
Lluitem per construir una joventut antiimperialista i antiracista que lluiti contra l’opressió exercida per l’Estat espanyol, la Corona i les seves multinacionals als països semicolonials, contra les seves intervencions militars i el militarisme imperialista. Lluitem per drets plens per a les i els immigrants i per la derogació de les xenòfobes lleis d’estrangeria.
La guerra a Ucraïna ha donat als diferents governs europeus l’excusa perfecta per fer recaure els costos de la crisi sobre la classe treballadora a tot el món, tot mentre augmenten enormement la despesa militar i emprenen una escalada imperialista que ens pot portar a escenaris catastròfics. Per això lluitem contra l’augment de la despesa militar i l’agenda imperialista del govern central, per la paralització dels enviaments d’armes, la retirada de totes les tropes a l’estranger i el tancament de les bases de l’OTAN en l’Estat espanyol. Davant la guerra, el nostre lema és: Ni Putin ni OTAN! L’única sortida progressiva a la guerra entre estats capitalistes la pot donar la classe treballadora lluitant de manera independent. Per això, la nostra perspectiva és la de l’internacionalisme proletari.
7. Contra les burocràcies, per l’autoorganització
Defensem la lluita per un moviment estudiantil de base, combatiu i democràtic, basat en assemblees i coordinadores, amb llibertat de tendències i opinions que busqui la confluència entre tots els estudiants d’instituts, FP i universitat, i reprengui la bandera de la unitat obrer-estudiantil. Combatem perquè la classe treballadora i la joventut s’autoorganitzi per generalitzar la lluita, unificant tots els sectors i impulsant el front únic, però forjant fraccions revolucionàries en una lluita sense treva contra les burocràcies que dirigeixen les organitzacions de la classe treballadora i el moviment estudiantil per tal que aquestes batalles s’elevin al terreny polític contra el govern i l’estat capitalista.
8. Contra el patriarcat, el capital i totes les seves opressions
Lluitem contra el heteropatriarcat i l’opressió sexual i de gènere. Les dones, les persones racialitzades, LGBT, no podem esperar res de l’Estat capitalista, patriarcal i racista, ni de la policia i de la seva justícia punitivista. Defensem la creació de comissions de dones i LGTBI en tots els centres d’estudi i de treball per lluitar contra la violència masclista. Per una plena educació sexual. Per això impulsem l’agrupació feminista socialista Pa i Roses amb presència en més de 15 països.
9. Contra el Règim del 78. Pel dret d’autodeterminació de Catalunya i tots els pobles oprimits de l’Estat Espanyol
No es pot construir una anticapitalista, socialista i revolucionària sense denunciar l’ofensiva cap el poble català per part de l’Estat Espanyol (iniciada sota el governs de Rajoy, continuada pel PSOE i avalada per Podemos). No oblidem les càrregues de l’1-O, l’empresonament de líders independentistes o les infiltracions policials en moviments socials. Però sabem que la Generalitat no és cap aliada, així ho demostra exercint d’acusació particular en judicis contra activistes o negociant amb PSOE-UP una reforma del Codi Penal que endureix la persecució cap la protesta social.
La nostra defensa de totes les llibertats democràtiques i contra la repressió és part de la lluita per acabar amb el Règim del 78, la Monarquia i l’herència franquista que segueix dempeus en forma del poder judicial, l’exèrcit, la policia i totes les institucions d’aquesta democràcia per a rics.
Defensem el dret a l’autodeterminació de Catalunya i tots els pobles oprimits de l’Estat, inclús si representa la seva separació. Tot i així, la nostra perspectiva és la de construir governs de treballadors i una federació de repúbliques socialistes ibèriques.
10. Contra la repressió de l’Estat capitalista
Lluitem contra la repressió policial, per la derogació integra de la Llei Mordassa, la llibertat i la fi dels processos judicials a totes i tots els processaments i presos per lluitar, la dissolució de tots els tribunals i legislació d’excepció com les Lleis Antiterroristes o l’Audiència Nacional; per acabar amb l’actual règim penitenciari i les presons per a pobres; pel judici i càstig a tots els criminals de la dictadura que continuen vius. En perspectiva, lluitem per la dissolució de tots els cossos i forces repressives.
11. En defensa del marxisme revolucionari
Lluitem per la defensa del llegat teòric del marxisme revolucionari davant de les tergiversacions reformistes i estalinistes, perquè les idees de Marx, Engels, Lenin, Trotsky, Luxemburg i Gramsci es facin carn en els sectors més combatius de la classe treballadora i la joventut. Volem conquerir les eines teòriques i estratègiques del marxisme sobre la base de les lliçons i experiències de més de dos segles de combats de la classe treballadora per transformar el món de manera revolucionària. Per això fa diversos anys impulsem les Càtedres Lliures Karl Marx en diverses universitats de l’Estat, participem en Esquerra Diari, en la revista teòrica Contrapunto d’Izquierda Diario i el seu suplement Armas de la Crítica, així com organitzem anualment Escoles d’Estiu anticapitalistes i revolucionàries.
12. Anticapitalisme militant i organització revolucionària
Som anticapitalistes militants. Lluitem per acabar amb aquest sistema que no té res a oferir-nos. Volem un món sense opressió ni explotació, posant la riquesa al servei de la majoria i no d’engreixar els guanys d’un grapat de capitalistes. Per això estem construint una joventut socialista revolucionària. Com a part d’aquesta tasca considerem que és fonamental construir una gran organització revolucionària de la classe treballadora, les dones i la joventut, és a dir, un partit d’avantguarda per a la revolució socialista a escala nacional i internacional.
13. Per la revolució socialista internacional
Volem reprendre les millors tradicions històriques de lluita i autoorganització de la classe treballadora, de la joventut, el moviment de dones i del sectors oprimits de tot el món, per desplegar una estratègia de lluita que posi en escac al sistema capitalista. Per això lluitem per crear organismes de front únic on s’unifiquin les masses revolucionàries per lluitar pel poder i conquerir governs de treballadors. És a dir, per destruir el poder capitalista i el seu Estat, i construir un poder alternatiu de la classe treballadora, un nou tipus d’Estat: un Estat obrer transicional, com una trinxera de lluita per a la revolució socialista internacional. La nostra perspectiva és la revolució social i el comunisme.
Suma’t a construir una gran joventut socialista i revolucionària!
