Foto: Manifestació de dones, fills i filles dels vaguistes de la Motor Ibèrica - Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Una fotografia, dos nens que no han de passar dels 11, sostenint una pancarta que diu “Les dones de Motor Ibèrica no volem acomiadaments ni sancions”. Darrere estan elles, aquestes dones, abillades amb les xaquetes d’una empresa en la qual mai havien treballat, però de la vaga de la qual van ser peça fonamental.

Durant 96 dies els 3.500 treballadors de les tres factories de Poble Nou, Zona Franca i Montcada no van fabricar cap dels camions Ebre que en aquells dies l’actual Nissan feia a Barcelona.

Com van poder aguantar? El País compta en la seva edició del 7 d’agost de 1976 que la caixa de resistència va arribar a reunir 17 milions de pessetes. Omplir aquesta caixa, trencar el cèrcol mediàtic i suscitar la solidaritat amb la lluita dels seus companys, van ser algunes de les tasques que es van tirar a les espatlles les dones de la Motor Ibèrica per a intentar guanyar la vaga.

Un “trosset” de la història del moviment obrer i veïnal

Havia sentit parlar d’una d’elles, Maruja Ruíz. Alguns la coneixen com a Maruja “la de la Motor Ibèrica”, però realment ha estat present en la majoria de les lluites obreres i veïnals que han donat forma a Nou Barris, el seu barri que és també el meu.

Per una sèrie de casualitats vaig aconseguir el seu telèfon, la vaig cridar i li vaig demanar una estoneta. Volia que em contés la història darrere d’aquesta foto. Ella va acceptar de seguida, “el dimarts tinc "despatx" (torn) en el casal et va bé passar-te?”.

Arriba riallera, amb el seu pèl lila i un ram de flors que li acaba de lliurar una veïna. “I aquest regal?” li pregunto, “és pel carnestoltes, el dissabte ens disfressem de pallassos i vam fer aquí una festa, la gent està molt agraïda”.

Aquí m’assabento que ella és la presidenta del casal de la gent gran de la Prosperitat, on hem quedat, una de les últimes conquestes de la seva generació. “Més de 17 anys de lluita ens va costar que ho obrissin. Volien fer cases, però nosaltres els bloquejàvem les obres, els camions... i al final ho aconseguim. Com els semàfors, les places, el casal del barri, el metro...”.

Maruja és tota una institució del moviment veïnal de la ciutat. L’Ajuntament va voler guardonar-la amb una medalla en 2011, en plena ona de retallades i contestació social. Quan el llavors alcalde, Xavier Trias de CiU, va intentar posar-la-hi va demanar pronunciar unes paraules: “personalment no la puc acceptar d’un govern que ens està retallant pel que jo he lluitat tots aquests anys” i va deixar al covergent plantat i amb cara de bleda.

Aquest esperit contestatari s’expressa també en el casal que presideix. És l’únic que ha resistit la gestió privatitzada, el model impulsat tant per la Generalitat com pels diferents consistoris, inclòs l’actual d’Ada Colau. “Les empreses són uns lladres, aquí ho portem tot els socis, paguem 6 euros a l’any i fem més de 40 tallers, el carnestoltes, la nit de cap d’any, sopars... tot és per a la gent, no per al benefici d’un empresari”.

Una rebel·lia que ve des del bressol

La seva rebel·lia es podria dir que la va mamar des de nena. Va néixer a Guadíx (Granada), al novembre de 1936, i com tantes altres famílies andaluses va migrar a Catalunya. A la fam d’un camp que com bé explica “dóna tres collites a l’any, però si els capitalistes tenen els camps i els usen per a córrer a cavall, perquè no el tenim els pobres per a patates”, es va sumar ser filla de “vermells”.

El seu pare va passar 12 anys en la presó, es va escapolir escapant de la condemna de 30 anys i un dia i les dues penes de mort que pesaven contra ell. Va aconseguir sobreviure amb una identitat falsa en la clandestinitat i treballant en la RENFE. La seva mare va passar 8 anys a la presó, també per “vermella”. Poc després de sortir ella, es van venir a Barcelona, corria l’any 1949.

Les dones havien ocupat una església per a intentar guanyar la vaga. Maruja explica “volíem que paressin la SEAT, la Pegaso, que hi hagués un ona de vagues de solidaritat”.

Van viure en barreques pròximes al Palau de Pedralbes, fins que les van desallotjar amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952. “Amb tots els capellans, bisbes i el Papa per allí, no volien deixar-nos continuar-hi, i ens van portar aquí a Nou Barris, a unes cases, que eren barraques verticals i que les deien els “habitatges del governador””. Després de passar un temps amb el seu pare a Alsasua, i amb una companya de militància d’ell – tots dos eren del PCE- a Madrid, va tornar a Nou Barris on es va instal·lar definitivament.

Aquí va ser una de les fundadores de l’associació de veïns de Nou Barris en 1970, de la qual sortirien després moltes altres, i va prendre part de les grans lluites que van anar transformant aquest barri d’al·luvió. Les escoles, l’institut, l’arribada del metro, el reallotjament de les famílies que vivien en barraques, les places, el casal... tot va ser una baralla després d’una altra que van incloure manifestacions, tancaments, barricades, sabotatges d’obres i fins a segrestos d’autobusos.

La vaga de la Motor Ibèrica i el tancament de les dones

El 28 d’abril de 1976, en ple conflicte del metall de Barcelona i enmig del gran ascens obrer després de la mort de Franco, els obrers de la Motor Ibèrica es van declarar en vaga. Ho feien en exigència de la readmissió de 18 acomiadats arran d’un conflicte de 1974, una pujada lineal de 4.000 pessetes i la retirada de 200 sancions per participar en aturs parcials.

El company de Maruja era part d’aquests acomiadats pels quals es demanava la “amnistia laboral”, així que des del principi tots dos van ser part de la lluita. Ell en les assemblees de treballadors, en el vell sindicat del règim de Via Laietana que CCOO havia recuperat en les eleccions sindicals de 1975 amb la tàctica del “copar el vertical”. Ella organitzant a les dones dels obrers, la gairebé totalitat amb nul·la experiència política o sindical prèvia.

Maruja Ruiz, en el tancament de les dones de la Motor Ibèrica

Després d’una tanda de sancions contra 1.800 vaguistes i vist el cèrcol informatiu que els mitjans estaven fent del conflicte, Maruja i altres 100 dones van decidir tancar-se a l’Església de Sant Andreu de Palomar. L’elecció d’aquesta parròquia va estar ben pensada “era un barri obrer, teníem a prop grans empreses com la Fabra i Coats, la Maquinista, la Pegaso... i al davant un ambulatori pel que pogués passar”.

El tancament va arrencar l’1 de juny i es va estendre durant 28 dies. Van arribar a sumar-se 300 persones, entre dones i nens i nenes dels obrers. La sagristia es va convertir en un magatzem d’aliments i medicaments, i van instal·lar una cuina amb grans olles donades per les dones de CCOO del tèxtil. Les aportacions en espècies i diners van ser enormes, “tot el barri es bolcava. Un dia vam posar un cartell que hi havia un brot de polls entre els nens i a la tarda teníem tants xampús de farmàcia que no ens cabien”.

Sagristia de l’església de *Sant Andreu de Palomar, convertida en cuina i banc d’aliments

Durant aquestes setmanes les dones es van organitzar per torns i en assemblees. A més de les tasques quotidianes de tot tancament “hi havia grups que sortien a repartir fulls volants a les fàbriques de voltant, o en el barri, unes altres vigilaven o feien pintades, i a la tarda tocàvem les campana a rebato i en la plaça Orfila s’ajuntaven un “puñao” de veïns, a la policia la portàvem boja”.

Les accions de les dones van ser més enllà de Sant Andreu i els polígons, “fèiem manifestacions en la Sagrada Família, en la plaça Catalunya, les Rambles... on sabíem que hi havia bé de gent”. Justament d’una d’aquestes mobilitzacions és la fotografia amb la qual començava aquesta història.

"Grisos" contra dones i nens

El focus de solidaritat en què s’havia convertit el tancament no podia ser tolerat per la dictadura. Finalment el 28 de juny la Policia Armada va assaltar l’església des de diferents entrades, arrasant amb portes, finestres i mobiliari. Van arribar fins i tot a calcigar els aliments i medicaments que emmagatzemaven en la sagristia i van començar a treure per la força a dones, nens i nenes.

Maruja explica una anècdota curiosa d’aquest moment tan tibant. Ella els havia dit a les seves companyes que es llevessin les sustentacions i es quedessin només amb les xaquetes de l’empresa. Si alguna cosa el molestava a Motor Ibèrica és que aquestes dones usessin la roba corporativa, tant que a Maruja van arribar a denunciar-la per això.

Quan els policies van començar a agarrar-les una a una, els van ordenar que es llevessin la roba de treball. Una d’elles ho va fer, deixant els seu pit al descobert. Els “grisos” es van espantar. Treure dels pèls a dones en topless... tot tenia un límit. Els van permetre deixar-les-hi posades, i quan van quedar totes al carrer, van aconseguir reconcentrar-se en el metro de Fabra i Puig i baixar fins al centre de la ciutat per a fer una nova manifestació, ben identificades amb la roba de l’empresa, que va acabar a l’Església de Santa María de la Mar.

"Als joves avui no els agraden els partits i els sindicats que hi ha, i ho puc entendre, però que els canviïn o facin els seus. No podem estar sempre començant de zero, per això totes aquestes experiències és important que no s’oblidin, que la joventut les conegui”

La vaga encara va durar fins al 6 d’agost. No va acabar en victòria, 33 treballadors van quedar fora. La solidaritat generada amb el tancament, va aconseguir trencar el cèrcol mediàtic i un suport econòmic vital per a resistir, però no va aconseguir l’objectiu de les dones, elles havien ocupat una església per a intentar guanyar la vaga. Per a això Maruja explica “volíem que paressin la SEAT, la Pegàs, que hi hagués un ona de vagues de solidaritat”.

La consignes de les direccions obreres de l’oposició antifranquista ja eren unes altres, bloquejar qualsevol tendència cap a la vaga general i “aprendre a acabar una vaga” com repetirien en els mesos següents. Això va significar que moltes d’aquestes gestes del moviment obrer acabarien entre el desgast i la derrota. La Transició pactada ja s’estava cuinant a foc lent.

Però malgrat això, Maruja treu lliçons optimistes d’aquella experiència que va forjar el que va ser i continua sent. Recorda com moltes d’aquestes dones que mai abans “s’havien mogut”, després “es van ficar en les AMPAs, les associacions de veïns, sindicats i fins algunes van decidir militar en partits d’esquerra”.

Abans d’acomiadar-nos em convida a fer un volt pel casal. M’ensenya els tallers de costura, de memòria, l’hort urbà que han muntat a la terrassa i l’exposició de fotos de les comparses de carnestoltes de la “gent gran” dels últims anys. Falta la d’aquest dissabte passat que encara no està penjada, aquesta per la qual li acabaven de donar un ram de flors una estona abans.

Acaba la nostra conversa amb una reflexió sobre el futur i les presents generacions, “un altre món clar que és possible, jo ja no el veuré, però fins que sigui aquí continuaré barallant per ell. Als joves avui no els agraden els partits i els sindicats que hi ha, i ho puc entendre, però que els canviïn o facin els seus! No podem estar sempre començant de zero, per això totes aquestes experiències és important que no s’oblidin, que la joventut les conegui”.