Debats esquerra

CONTRAPUNTO

Quan la República i el Front Popular van fer impossible resoldre l’agenda del 31 i van obrir les portes a la victòria feixista

Comencem amb aquest article – que constarà de dues parts – una sèrie dedicada a la història dels principals corrents de l'esquerra i l'extrema esquerra en l'Estat espanyol des de la dècada dels 30 fins als nostres dies. Una aproximació per a un balanç dels fils històrics amb les tradicions més revolucionàries del moviment obrer ibèric i aquelles polítiques i organitzacions que van actuar com a bloqueig d'aquestes.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

diumenge 9 de maig| edició del dia

Enguany s’han complert 90 anys de la proclamació de la Segona República. Un aniversari “rodó”, un d’aquells que donen perquè es reprodueixin, i es debatin, les versions oficials sobre una efemèride tan destacada. L’any 31 va enviar als Borbons al seu segon exili i va inaugurar un canvi de règim que els quaranta anys de dictadura que van venir després van contribuir a una idealització de gran part de l’esquerra ibèrica.

Quina era l’agenda del 14 d’abril? Quines van ser les reivindicacions democràtiques i socials darrere de les manifestacions i vagues anteriors i posteriors a aquella jornada? Van ser satisfetes pels governs progressistes de l’època? Aquest són alguns dels interrogants que no només poden acostar-nos a una lectura menys romantizada de l’etapa republicana, sinó, i quelcom que és allò més important, a l’examen crític de les estratègies que es van posar en joc des de l’esquerra i les organitzacions obreres en aquell moment, i que es continuen reproduint actualitzades (i molt més moderades) fins als nostres dies.

La caiguda de la monarquia com a obertura de la revolució espanyola

Una monarquia no cau perquè els seus candidats tinguin mals resultats en unes eleccions municipals. El relat que a Alfons XIII el van fotra fora en les urnes del 12 d’abril és tributari dels qui volen esborrar de la història al seu veritable motor, la lluita de classes. Manifestacions democràtiques en les grans ciutats, el primer moviment estudiantil universitari que pren demandes com a “república” o “corts constituents” com a bandera, vagues contra els acomiadaments i per la rebaixa de la jornada laboral, agitació en el camp o vagues de lloguers com la de Barcelona, són només alguns dels botons de mostra del que estava passant.

Per això el 14 d’abril no és només el dia de la proclamació de la Segona República, és també la data d’inici de la revolució espanyola. Un procés revolucionari de temps llargs en el qual la classe treballadora i la pagesia pobre tractarà de resoldre tota una sèrie de demandes que constitueixen el que podríem dir l’“agenda del 31”.

En ella tenien molt pes les demandes socials, producte de l’impacte de la crisi capitalista deslligada després del crack de 1929 i que ja colpejava amb duresa l’Estat espanyol. Acabar amb les lleis anti-obreres de la dictadura, millorar els salaris, la jornada de 6 hores per a combatre la desocupació, plans d’obra pública i habitatge barat contra l’atur en la construcció i per a resoldre la crisi residencial de les grans ciutats...

En el camp una gran demanda social i democràtica, la reforma agrària, marcaria tota la dècada. Milions de pagesos sense terra malvivien amb jornals de misèria, en un país en el que la concentració agrària havia estat incrementada amb la implantació de l’Estat liberal. No sols no va haver-hi repartiment de terra entre la pagesia, sinó que les desamortitzacions -que van afectar només els béns de l’Església- havien sortit a subhasta per a engrossir el patrimoni de terratinents nobiliaris i burgesos, i havien arrabassat a moltes comunitats pageses béns comunals fonamentals per a la seva subsistència.

Però a més hi havia altres importants reivindicacions democràtiques. Acabar amb la monarquia no era només enviar a l’exili als Borbons, era acabar amb l’Estat de la Restauració, la seva casta política, judicial i sobretot militar, aquesta oficialitat reaccionària, ascendida a cop de guerres colonials i aldarulls. També el problema eclesiàstic, que no es reduïa al paper de l’Església en l’educació, sinó sobretot a l’enorme patrimoni acumulat pel clergat, que continuava sent entre altres coses el major terratinent urbà i accionista de grans companyies. I per descomptat la qüestió nacional, tant el dret a l’autodeterminació de pobles com el català, com l’alliberament de les colònies africanes, una demanda íntimament lligada a atacar les bases materials de la casta d’oficials reaccionaris.

Tota aquesta agenda podia ser abordada “des d’abaix” o “des de dalt”. La casta de polítics de la Restauració, hereus intel·lectuals d’Ortega y Gasset, ho tenien clar. En el seu al·legat contra l’amenaça d’una revolució bolxevic, que va començar a publicar-se en 1929 en forma d’articles en el diari “El Sol” i després es va compilar en la seva obra “La rebel·lió de les masses”, encoratjava a modernitzar el país i que les velles classes fossin les responsables d’abordar aquesta agenda, per a evitar que fossin les “masses” les que en la seva acció transformadora acabessin emportant-se per davant els fonaments de la societat burgesa. Per això la caiguda de la monarquia va ser, al mateix temps, un triomf de les masses, i una operació de desviament dissenyada per a contenir i evitar la seva acció independent.

Aquest va ser l’esperit d’una coalició interclassista que, amb diferents formes i socis, es va mantenir tota la dècada dels 30. Una coalició que va des del Pacte de Sant Sebastià [1] fins al Front Popular i el govern Negrín. Conformada per burgesos republicans, tant “dels de tota la vida” com “acabats de canviar de jaqueta”, i els dirigents reformistes del moviment obrer. El contingut del seu full de ruta es fundava en dos grans eixos: el primer i prioritari evitar costi el que costi el desenvolupament de tendències revolucionàries; el segon i secundari, resoldre l’“agenda del 31” sense afectar la propietat capitalista.

La impossibilitat de resoldre l’“agenda del 31” sense trencar amb el capitalisme

Els dos eixos de la coalició entre la burgesia republicana i l’esquerra reformista del moment, al començament sobretot la personificada en el PSOE, la UGT i el sector “trentista” de la CNT, es van plasmar des del primer dia.

El bienni “progressista” [2] va mantenir intacta la legislació anti-sindical de la dictadura i es va emprar a sang i foc contra les vagues obreres i aixecaments pagesos. Vagues com les de la Telefònica en 1931 eren respostes amb la declaració de l’estat de guerra en les grans ciutats, jornades com la vaga general per les 6 hores a Barcelona al setembre d’aquell any se saldaven amb 18 morts per la intervenció policial o matances com les de Castilblanco o Casasviejas es feien per ordre directa del ministre de Governació (Interior) de socialistes i republicans.

Sobre l’eix secundari, en aquests dos anys es va demostrar la impossibilitat de resoldre l’“agenda del 31” salvaguardant els interessos dels capitalistes. L’agenda obrera era inviable sense afectar els guanys de la indústria i les finances; el problema agrari no es podia resoldre sense expropiar als grans terratinents, i fer això comprometia a la patronal agrària, però també a les finances amb les quals estava endeutada; la qüestió catalana es va saldar amb un estatut limitat i reversible, com es va veure durant el bienni negre, i la qüestió colonial es va deixar intacta, no es va renunciar a l’espoli imperialista del Marroc; tampoc es va tocar ni una pesseta del patrimoni eclesiàstic, que va continuar sent un baluard social de la reacció; ni a la casta d’oficials, a la qual es podria haver de recórrer si el moviment obrer no es contenia i “disciplinava”; sobre la “democratització” de l’Estat es van mantenir en actiu a la casta política i judicial -que actuaria des del Tribunal de Garanties Constitucionals contra qualsevol “excés” legislatiu”- i la Constitució va consagrar un president de la República amb competències gairebé absolutes per a fer i desfer govern.

L’experiència de les masses obreres i pageses pobres amb aquesta coalició interclassista es va començar a realitzar des del primer moment, i va tenir expressions contradictòries. D’una banda, en 1933 les eleccions anticipades van ser guanyades per la dreta, amb la proto-feixista CEDA com a primera força. L’arrencada del bienni negre ha sigut responsabilitzat a parts iguals per molta historiografia “progre” a les dones, que votaven per primera vegada suposadament influïdes pel clergat, i l’abstenció de la classe obrera.

No obstant, el dirigent socialista Indalecio Prieto va ser més honest, quan va reconèixer a l’octubre de 1934 al diari francès Petit Journal que l’èxit de Gil Robles en les eleccions es devia:

“precisament per la política de dretres del règim d’esquerres. Aquest govern nascut amb la república i creat per la república es va tornar el baluard de les forces adverses a la república. És veritat que el govern espanyol d’esquerres va dur a terme una política de dretes enfrontant-se a Lerroux i Samper. En aquest període de declivi del capitalisme, la burgesia espanyola no podia dur a terme ni la revolució democràtica-burgesa”.

Una sinceritat que no va suposar cap propòsit d’esmena, Prieto tornaria a defensar la línia del 31 encara més conservadora en els anys següents.

1934 i 1936, quan la classe treballadora i la pagesia pobre van abordar l’“agenda del 31”

Però aquesta experiència amb la República i el reformisme no es va expressar només en l’abstenció de 1933. Només un any més tard, a l’octubre de 1934, el rebuig a l’entrada de la CEDA en el govern va desencadenar la vaga general en les grans ciutats i dos processos aguts de lluita de classes amb desenvolupaments molt diferents.

D’una banda, a Astúries, la classe obrera amb els miners al capdavant i a cop de dinamita, van assaltar les casernes, van establir comitès revolucionaris als pobles i van conformar un exèrcit de treballadors que van mantenir el control territorial durant dues setmanes. En la Comuna Asturiana, en tot just pocs dies, l’“agenda del 31” va començar a resoldre’s taxativament, sense detenir-se en la línia vermella de la propietat capitalista. L’Església va ser expropiada, els terratinents, els empresaris... Una acció independent de la classe treballadora i les seves organitzacions agrupades en un potent front únic, moltes vegades passant per sobre de les direccions burocratitzades de la UGT i el PSOE, que mostrava el potencial d’una via revolucionària i amb la classe obrera al capdavant.

D’altra banda, a Catalunya, la força de la vaga general -afeblida per la negativa de la direcció de la CNT a participar-hi-, va ser dirigida per les direccions socialistes, de l’Esquerra Comunista i el Bloc Obrer i Camperol, cap a una subordinació política al govern de la Generalitat. L’acció no va prendre un curs independent, com a Astúries, per a implantar una Comuna Catalana sobre la base dels organismes de la classe treballadora, sinó que va demanar a Lluis Companys que es posés al capdavant del moviment. Aquest ho va fer i va proclamar la República Catalana, per a després quedar-se a Palau a l’espera que l’Exèrcit el vingués a detenir. La burgesia republicana, en aquest cas la catalanista, mostrava que davant el perill de la revolució obrera no sols estava disposada a renunciar a l’“agenda del 31”, sino fins i tot, a la seva pròpia llibertat.

El 34 va ser una espècie d’assaig general de la revolució social del 36. Aquell moviment va ser aixafat amb una feroç repressió i més de 30 mil presos polítics. Però l’agitació obrera va seguir en ascens. Al febrer de 1936 la coalició de 1931 es va reeditar ampliant-se. El Front Popular va incorporar al PCE estalinitzat, però també al POUM i va comptar amb el suport passiu de la direcció de la CNT. Mentre les tendències a una acció revolucionària i independent de les masses augmentaven, els dirigents reformistes augmentaven el seu compromís amb un projecte que explícitament es negava a prendre cap mesura contra els capitalistes i, en els mesos previs a la guerra, va continuar responent amb repressió a l’onada de vagues obreres i ocupacions de terra que es van estendre per tot l’Estat.

Quan els militars colpistes es van alçar en l’estiu de 1936, el Front Popular va reaccionar fent una crida a la calma, desarmant a treballadors i sindicats i retardant el repartiment d’armes fins al moment en què els combats ja eren un fet als carrers de moltes ciutats. Malgrat això, amb un heroisme i sobreesforç enorme, la classe treballadora va derrotar el cop i va generalitzar l’experiència de la Comuna Asturiana.

En tot just setmanes es va resoldre el problema de la desocupació, la carestia de la vida, la falta d’habitatge, el problema de la terra, es va acabar amb la casta reaccionària d’oficials, de jutges, amb la policia repressora, amb el pes social i ideològic de l’Església... i es va fer a força de col·lectivitzar sota control obrer la indústria i grans empreses, els hotels de luxe i habitatges ociosos, establint comitès de proveïment que fixaven preus i la distribució, expropiant les terres i posant-les a treballar col·lectivament, constituint tribunals revolucionaris, patrulles de control, milícies... L’“agenda del 31”, que republicans i reformistes portaven anys dient que no podia resoldre’s de la nit al dia, es va abordar en tot just uns dies, alhora que s’iniciava la lluita contra el cop feixista.

La contra-revolució del 37: la derrota de la revolució que va obrir les portes a la victòria feixista

La coalició entre els republicans i les direccions obreres reformistes, amb els estalinistes amb un pes clau, es van oposar en tot moment a aquesta via revolucionària. Les direccions de la CNT i el POUM que formalment la secundaven, en els fets es van sumar al bloc governamental amb la seva integració com a ministres o consellers catalans als governs de coalició. Des d’aquì es va tractar d’imposar un full de ruta per a tornar a la normalitat prèvia al cop d’estat a base de decrets contra les col·lectivitats, les milícies i la resta de les conquestes socials, i mitjançant la repressió selectiva contra els militants obrers que defensaven la revolució.

Ho feien sota un fals discurs de “primer guanyar la guerra, després la revolució”. No només que la revolució no arribaria mai, portaven bloquejant-la des de 1931, sinó que el seu allò primer no era guanyar la guerra sinó acabar amb la revolució. A aquest objectiu es van dedicar tots els esforços, encara que anessin en contra d’assestar-li derrotes al feixisme. No es va armar als treballadors al juliol de 1936 per temor a que aquests fessin la revolució, es va boicotejar l’acció de les milícies evitant la seva entrada a Saragossa o la presa de Mallorca, van denegar crèdits a la indústria de guerra col·lectivitzada, pólvora a les milícies del front d’Aragó... Alhora, la defensa dels interessos capitalistes espanyols i dels seus anhelats socis francesos i britànics, va portar a rebutjar decisions claus com mobilitzar a la Marina a l’Estret de Gibraltar per a no molestar les rutes de comerç mundial o negar-se a donar-li la independència al protectorat colonial del Marroc, quelcom que podria haver permès forjar així una aliança amb la resistència rifenya en la rereguarda franquista, per defensar els interessos imperialistes espanyols i francesos.

El paper de la política en una guerra civil amb una desigualtat de mitjans militars palpable des del minut zero, constituïa 9 de 10 parts de la possibilitat de victòria. Així ho advertia en els seus articles sobre la guerra civil espanyola León Trotsky, en base precisament a l’experiència de la guerra civil russa posterior a la revolució de 1917, quan el programa de repartiment de terres havia permès a l’Exèrcit Roig vèncer a la reacció tsarista i 17 exèrcits imperialistes.

El govern republicà, amb els estalinistes com a avantguarda, van aconseguir acabar amb la revolució social després de derrotar la insurrecció de maig de 1937 a Barcelona. Un últim intent de la classe treballadora de defensar la seva revolució, que no va aconseguir la victòria davant la traïció de les seves direccions -la CNT i el POUM van fer una crida a l’abandonament de les barricades- i la falta d’una direcció, un partit revolucionari, forjat en l’etapa anterior capaç d’oferir una alternativa.

La tornada al règim republicà previ al cop d’estat va suposar una reculada enorme en la resolució de l’agenda del 31. Es van restablir el Codi Militar de la Monarquia en l’Exèrcit Popular, la vella policia va tornar a empresonar a milers de militants obrers, desenes van ser fets desapareguts pels agents estalinistes, es va liquidar el control obrer de les empreses, les que eren propietat de burgesos republicans o estrangers van ser retornades, el mateix amb les terres col·lectivitzades.... Es va instal·lar una guerra molt més convencional, en la qual la superioritat militar del feixisme va acabar imposant-se i inaugurant quatre dècades de dictadura.

La revolució espanyola com a escola

Els anys 30, amb la revolució espanyola, es van convertir així en una gran escola de lliçons revolucionàries. Les demandes democràtiques i socials, que tornarien a ressorgir dècades més tard en la crisi de la dictadura i fins i tot més recentment en la crisi del règim del 78, no eren ni són resolubles des d’una política de conciliació amb la burgesia i els seus representants, sense afectar directament els interessos dels grans capitalistes. Al no fer-ho, es condemnava a la classe obrera i els sectors populars a un atzucac, que seria aprofitat per a imposar la contra-revolució més “eficaç” possible, que en aquell cas va acabar sent la que tallava d’arrel el “problema obrer i pagès” sota la bota del feixisme.

Com veurem en la segona part d’aquest article, aquestes lliçons no van ser precisament patrimoni dels corrents polítics que van hegemonitzar altres moments crítics com l’ascens dels 70 o les mobilitzacions deslligades després de la crisi de 2008. Un receptari de la renúncia i la derrota que es repeteix, amb molts elements de farsa, i que fa que com en els anys 30, sigui urgent construir una alternativa revolucionària, una esquerra anticapitalista i d’independència de classe. Dues perspectives oposades es continuen plantejant per a l’esquerra: o apostar per la via de les reformes del capitalisme, els "pactes des de dalt" i la gestió de l’Estat capitalista; o desenvolupar la lluita de classes i els organismes d’autoorganització de les masses obreres i populars per a imposar una sortida pròpia a les crisis capitalistes que obrin el camí per a resoldre les grans qüestions democràtiques i socials pendents.

Notes al peu

[1] Acord entre diferents organitzacions republicanes burgeses signat el 17 d’agost de 1930 per a definir una estratègia comuna per a acabar amb la monarquia d’Alfons XIII, al qual es van acabar sumant els principals dirigents del PSOE, com Indalecio Prieto.

[2] Abril de 1931 fins a novembre de 1933




temes relacionats

León Trotsky   /    Debats esquerra   /    Guerra civil espanyola   /    Revolució espanyola   /    Esquerra espanyola   /    Front popular

Comentaris

Comentar