El conseller Jaume Giró i el govern de la Generalitat presentaven la setmana passada uns pressupostos que definien com "els més expansius de la història". Si prenem com a referència la partida pressupostària del 2020 (els comptes del 2021 van ser prorrogats), ens trobem davant un increment en la despesa pública en termes bruts de 5.618 milions d’euros, la qual cosa suposa un creixement del 17,3%. Amb això, els comptes presentats des de la Generalitat i que busquen ser aprovats en el Parlament suposen una despesa pública total de 38.139 euros.

Si la foto no tingués més detall, la definició del conseller sobre allò tant històric "dels seus" pressupostos podria tenir part de veritat. Ara bé, emmarcats en el context econòmic actual, i especialment, en el que fa a la seva distribució, aquesta definició no se sosté per cap costat.

Per al pressupost de l’any pròxim, la conselleria de Giró s’ha trobat amb una injecció, gens menyspreable, de 2.142 milions d’euros dels fons Next Gen. És a dir, dels 5.618 milions d’euros que fixen l’increment de despesa respecte als pressupostos del 2020, 2.142 milions, o el que és el mateix, un 38,12%, prové dels fons Next Gen.

Et pot interessar: Després de l’esmena de la CUP als pressupostos, cal un pla de lluita independent del govern

Aquesta embranzida econòmica no ve sense contraprestacions polítiques. Que Catalunya sigui de les comunitats més beneficiades en el repartiment dels fons europeus no és gratuït. La factura passa per un aprofundiment, encara més servicial, de la tornada a "l’autonomisme" d’ERC i JxCat, començant en primer lloc per no ser un obstacle en l’aprovació dels pressupostos a Madrid i la cerca per part del Govern "progressista" de tancar, encara que sigui a escala institucional, les aspiracions democràtiques del poble català.

A més, d’aquest context no es pot excloure la galopant inflació, que aconsegueix el 5% interanual i que redueix encara més l’impacte presumiblement expansiu d’aquests pressupostos. Si descomptem l’aportació dels fons Next Gen, estaríem parlant d’un increment del 10,6%, és a dir, 6,7% punts menys, però si a més afegim el 5% d’inflació que existeix actualment, la xifra baixaria fins a un increment del 5,6% respecte als comptes del 2020.

Uns pressupostos al servei del negoci privat

Davant els dubtes que els pressupostos no comptin amb els suports suficients després de l’esmena a la totalitat de la CUP, Girò i el president Pere Aragonès llancen promeses buides des del Palau de la Generalitat.

Els comptes presentats pel conseller d’Economia comptaven amb partides tant per al macroprojecte del Hard Rock i per a la candidatura dels Jocs d’Hivern, així com una partida d’inversió per al circuit de Montmeló.

Les partides ascendien a 226 milions d’euros per al megaprojecte al Camp de Tarragona (Hard Rock) a més d’una partida addicional de 120 milions per a la compra dels terrenys. Pel que fa al circuit de Montmeló, la Generalitat volia realitzar una segona injecció (ja en 2019 va realitzar una inversió de 19 milions) de 50 milions d’euros. Un total de 69 milions d’euros de diners públics en una infraestructura que és deficitària des del 2009.

Res nou i res "històric" en aquestes partides, que igual que van realitzar governs anteriors, es pretén usar els diners públics per a negoci i benefici privat.

Una Sanitat que no surt de l’UCI

El gran pilar del discurs d’ERC, la sanitat. De l’increment pressupostari d’aquest 2022, el 29% se l’emporta el departament de Salut. Això significa que, entre l’increment previst per la Generalitat i l’arribada de fons europeus, la conselleria de Salut comptarà amb un pressupost d’11.171 milions, un 15% superior, és a dir, 1.456 milions d’euros més que en 2020. També se situen per sobre de la partida del 2010, la partida més elevada abans de la dècada de les retallades de Convergència.
Ara bé, aquest augment pressupostari queda lluny de ser suficient per a la situació de la sanitat a Catalunya que (igual que en la resta de l’Estat) es troba altament infrafinançada.

Segons un estudi editat pel Cercle de Salut publicat a inicis del 2020, el pressupost per a la despesa sanitària pública a Catalunya hauria d’incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros cada any per a equiparar-se al d’altres països amb un sistema de salut similar, tenint en compte el seu PIB i l’envelliment de la població.
Lluny de l’actual increment de 1.456 milions d’euros respecte al 2020 (o 1.296 milions si prenem com a referència 2010).

A més de la partida d’inversió, existeixen conflictes en la sanitat que no es reflecteixen en els pressupostos, com són tots els serveis sanitaris externalitzats, destacant el del servei del 061, actualment gestionat per Ferrovial i amb els seus treballadors i treballadores en vaga des d’octubre.

Sense resposta a la crisi de l’habitatge

Diferents organitzacions, com la CUP, han criticat la partida pressupostària destinada a política d’habitatge. Finalment Giró va fixar en 750 milions d’euros d’ajuda, que davant la situació de crisi actual són com un terròs de sucre en l’oceà.

La fi de la moratòria per als desnonaments és una espasa de Dàmocles que tard o d’hora caurà sobre la teulada dels llogaters que més estan sofrint les conseqüències d’aquesta crisi econòmica.

En l’acord d’investidura els cupaires apostaven per garantir la creació de 5.000 habitatges protegits, cosa que està lluny de complir-se. Però més enllà de la realitat insuficient que dibuixen els pressupostos, la veritat és que a Catalunya tot just l’1,5% de l’habitatge és social, quan més de 14.000 persones van ser desallotjades l’any passat.

Tot el que no impliqui expropiar els pisos de la banca i dels grans tenidors per a posar-los al servei d’aquelles famílies que ho requereixin a través d’un gran parc d’habitatge públic, seran engrunes davant una situació que és una bomba de rellotgeria que explotarà quan la banca sol·liciti a la Moncloa que aixequi la citada moratòria.

Sumat a això, encara es veuen desnonaments executats pels cossos antiavalots dels Mossos, cosa que des de la Generalitat han dit que intentaran "minimitzar en la mesura que sigui possible". És a dir, el mateix que no dir res.

La butxaca de les grans fortunes no es toca

Referent als impostos es pot dir que des d’ERC i el mateix Giró han estat clars des del primer moment; no es toquen. No s’inclouen en aquests pressupostos, per tant, la creació d’un nou tram d’IRPF per a rendes superiors als 60.000 euros ni la rebaixa del límit d’impost sobre el patrimoni (de 500.000 a 300.000 euros), totes dues peticions de la CUP.

No hi ha un euro "verd"

La voluntat per part d’ERC i JxCat (de fet JxCat la manté) d’ampliar l’aeroport de El Prat, ja demostrava que la sensibilitat "verda" del Govern quedava per a declaracions institucionals.

Malgrat la tèbia reculada en la voluntat de portar endavant l’ampliació de l’aeroport per part d’ERC, els pressupostos presentats reflecteixen fidedignament la falta de preocupació pel medi ambient del Govern.

No hi ha res sobre la "fiscalitat verda" i tan sols es manté l’impost que grava les emissions de CO₂ dels vehicles, però res sobre les altres dues mesures de veritable impacte, les relacionades a les activitats econòmiques i als grans creuers. Es manté perquè la lògica és la de descarregar la responsabilitat en l’individu i no en les grans corporacions i a sobre, en aquest cas, amb un clar component de classe, gravant més sobre aquells vehicles més vells i els conductors i conductores que no poden permetre’s canviar-lo.

Uns pressupostos gens "històrics"

Amb una anàlisi més detallada de la fotografia es veu que aquests pressupostos no tenen res d’històrics, i que els comptes proposats pel Govern segueixen el mateix camí que qualsevol dels seus predecessors.

No tocar les butxaques de les grans fortunes, incentivar el negoci privat amb diners públics i una inversió en serveis públics que ni cobreix la infravaloració que arrosseguen i ni tan sols cobreixen la fluctuació inflacionària. No es podia esperar una altra cosa de Jaume Giró, antic director general de la Fundació La Caixa.

A més, a aquests pressupostos de caràcter liberal com els d’antany, se’ls suma que s’elaboren en un context de ferm retorn a l’autonomisme, on ERC busca consolidar-se com el "CiU" dels pròxims trenta anys, sent l’agent preferent per als pactes amb la Moncloa.

Un rol que, com en altre temps, el gran partit de la burgesia catalana, va jugar a costa de mantenir sota custòdia les demandes democràtiques del poble català a decidir la seva relació amb l’Estat espanyol.

Et pot interessar: El govern d’Aragonès amb presses per aprovar els pressupostos

També pots llegir: L’etern retorn del #pressingCUP