FOTO: Concentració enfront de l’Ajuntament de Barcelona després de la vaga educativa del 9 d’Octubre/ Esquerradiari.cat

“Retallar en educació i, concretament en els drets laborals de les treballadores de les escoles infantils municipals és una decisió política”, deia un manifest de les treballadores de l’escoles bressol que denunciava la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.

Una més de les centenars de denúncies de les treballadores precàries de l’educació: educadores d’infantil, per a nens i nenes amb necessitats especials, educadores emocionals i totes aquelles que ni tan sols són considerades part del personal educatiu, com les monitores de temps lliure i menjador o d’extraescolars i de suport.

Però aquesta denúncia és una sentència implacable: l’arrel de la precarietat no és un virus que va fer “inevitable” aquesta situació de major explotació. Governs, central i autonòmics, ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeri i ministres d’Educació han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaris, altament feminitzats. Per això és que la lluita contra la precarietat en l’educació també té “rostre de dona”.

En l’última dècada s’ha retallat més de 6.000 milions d’euros, la qual cosa ha suposat la pèrdua de 22.000 docents, augment d’alumnes per aula, disminució de les inversions, retallada en els programes d’atenció a la diversitat i a les dificultats d’aprenentatge, reducció de les ajudes mitjanes rebudes pels becaris o de l’augment de les taxes acadèmiques. Això està afectant greument un començament del curs travessat per la segona ona a tota la comunitat educativa, però encara més als sectors precaris. És imprescindible la unitat de plantilla fixa, subcontractada i externalitzada per a l’organització contra totes aquestes “decisions polítiques” dels governs, amb la complicitat de les direccions sindicals.

Model laboral del capitalisme espanyol: externalització i privatització de treballs essencials a les escoles públiques

Des dels governs de Felipe González d’ara endavant es van anar imposant diverses reformes laborals, des de 1997 moltes amb la signatura de les direccions dels grans sindicats. Aquestes van inaugurar les ETTs (Empreses de Treball Temporal), els contractes porqueria, les subcontractacions i tota la configuració del model laboral espanyol de precarietat. La reforma laboral del 2012 del PP va aprofundir i va consolidar el model de la subcontractació sense límit, determinat per la contractació a través d’empreses multiserveis (EMS) que en els centres de treballs públics es van estendre com un virus, beneficiant-se d’un gran buit legal en relació a la seva activitat, donant via lliure a salaris basats en l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), per fora dels convenis sectorials i molt més baixos en relació als quals es podrien percebre en contractes públics i plantilla fixa. Les precàries de l’educació contractades per les EMS realitzen la seva activitat de caràcter permanent com a educadores, però sota contractes amb empreses externalitzades de servei d’àpats, hostaleria o col·lectivitats durant dècades.

Et pot interessar: Externalitzacions i empreses multiserveis: ETTs 2.0”

Empreses com Aramark o Endemar, Paideia, Diverjoc, Cuina justa o la Pere Tarrès són les que ofereixen serveis d’educació extraescolar però també de servei d’àpats i cuina. Obtenen alts guanys dels centres públics no sols a costa de baixos salaris, sinó també de la molt mala qualitat del servei d’alimentació.

Després de la pandèmia tot ha empitjorat, “Si ens toca un nen o nena en confinament del nostre anomenat ‘grup bombolla’, no tenim si més no una màscara en condicions, ni baixes mèdiques, ni PCR. I a més del nostre treball hem de netejar i desinfectar totes les taules i les cadires del menjador, mentre cuidem dels nens”, explica Alba, monitora d’una escola del barri de Guinardó de Barcelona, contractada per una empresa multinacional.

Les monitores de temps lliure i menjador han estat un dels col·lectius més perjudicats, sent que, només a Catalunya, són més de 20.000 persones a les quals al març s’han acomiadat o suspès el seu contracte amb ERTOs i van passar a cobrar entre 200 i 300 euros, unes altres ni tan sols han cobrat des de març i altres milers sota contracte d’obra i servei ni tan sols van tenir dret a una prestació: “Per què totes aquestes suspensions que ens estan imposant, no són considerades igual que els confinaments i baixes per coronavirus? És a dir amb el 100% de salari i a càrrec de les mútues? Perquè tenim contractes precaris d’empreses privades, que ens tracten com a material descartable”, explica Alba.

En una situació similar es troben les educadores d’educació infantil de 0 a 3 anys de Barcelona davant les noves condicions contractuals aplicades per l’Ajuntament, que inclou la rescissió dels seus contractes en cas de tancament d’escoles a causa de la pandèmia. De fet, fins fa poques setmanes totes elles es trobaven des del mes de març en l’atur o sense prestació ni dret a ERTO. A més, “Portem 11 anys sense convocatòries d’oposicions i l’únic camí per a formar part d’aquestes sigui la bossa de substitucions que ara ens porta fins a on estem”, denuncien en un manifest.

Des del començament de curs no hi ha hagut cap mena d’augment de personal per a cobrir les necessitats de la COVID ni per part de l’administració ni molt menys de les empreses. Les precàries de l’educació no estan incloses en els protocols del departament d’educació i sanitat, no se les considera en contacte estret, malgrat compartir espais de menys de 2 metres de distància i gairebé mitja hora amb nens sense màscara en els menjadors. “Aquesta pandèmia ha maximitzat una situació de precarietat prèvia. Som treballadores de moltes edats i veus com a companyes teves van amb por de treballar perquè hi ha una desorganització total per part de l’empresa. I per als protocols del Govern central i del Govern català semblés que nosaltres som invisibles”, explica Anna, treballadora de suport escolar i extraescolars d’una altra escola del barri de Sant Andreu de Barcelona.

Essencials per a la conciliació però no “cuiden a les que cuiden”

En el llibre Patriarcat i Capitalisme. Feminisme, classe i diversitat (C. L. Burgueño, J. L. Martínez, Akal, 2019), dediquem un capítol especial a analitzar la divisió sexual del treball sota la qual, els treballs assalariats vinculades a les cures i la reproducció, han estat històricament infravalorats pel sistema capitalista i patriarcal per a imposar major explotació, tot tipus de bretxes i desigualtats. Paradoxalment, actualment aquelles tasques que sota la pandèmia es consideren de “primera línia”, els qui sofreixen major explotació són els sectors essencials, altament feminitzats: neteja, sanitaris, d’educació o supermercats. Treballs que van redoblar la seva jornada laboral i estan molt exposades al contagi.

Et pot interessar: Treballadores en la primera línia: patriarcat i capitalisme en temps de coronavirus

En l’educació les dones representen el 67 per cent, però només si considerem al personal sota contracte públic ja que el sector externalitzat representa el 40 per cent del personal a les escoles i el 95 per cent són dones i la resta de treballadors masculins són majoritàriament joves. Que aquest exèrcit d’educadores són una sustentació essencial de la tan reclamada conciliació és innegable.

“Les monitores de menjador garantim que les famílies tinguin on deixar als seus fills per a menjar mentre treballen. En plena pandèmia durant l’estiu ja ens estaven dient les empreses per a la reobertura dels casals d’estiu. Clar que som essencials, però gairebé 25.000 que arribem a ser a Catalunya hem estat en ERTOs i EROs”, explica Mercé, monitora d’una escola del barri Trinitat Vella. A més, els seus precaris treballs sempre van acompanyats de tota mena de tasques de cura, com de “cangurs”, professores particulars, monitores de transport escolar, entre altres, encara que ja la gran majoria sense contracte i amb una gran inestabilitat salarial i laboral.

Ara bé, l’equació és contrària si alguna treballadora té la mala sort que el seu fill o filla acabi en confinament: no hi haurà ni permís retributiu ni baixa mèdica per a ella. Així ens ho explica Eva, monitora i educadora extraescolar de Girona: “El dia que el meu fill va haver d’estar confinat i fer-se el PCR l’empresa em va descomptar els dies sencers. És indignant que no tinguem dret a un permís retributiu com a qualsevol educadora contractada per un centre públic”.

Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible per a les treballadores, al punt de veure’s obligades en molts casos a abandonar el treball per a tornar a recloure’s en la llar. Clar que no serà tampoc una decisió de les treballadores, sinó que és part d’una altra decisió política governamental des que van retallar en Serveis Socials i l’educació de 0 a 3 anys -guarderies- són un luxe per a les famílies de la classe treballadora.

La imprescindible unitat entre empleades públiques i precarizadas de l’educació: una decisió política que les direccions sindicals van abandonar

En la primera vaga convocada només per CGT Ensenyament i el Sindicat de Professors de Secundària el 9 d’octubre a Catalunya, un grup de monitores es va fer present amb una pancarta en la concentració de Plaça Sant Jaume “Les monitores no podem fer vaga”.

Aquest petit acte va visibilitzar que és possible prendre una altra “decisió política”, que en aquest cas ni tan sols els sindicats s’han proposat: unificar les demandes dels sectors més precaris, subcontractats i altament representat per les dones i franges de la joventut, amb els reclams de les empleades públiques de l’educació. Les primeres exigeixen N’hi ha prou de subcontractes i precarietat. Internalització és la solució!”, com deia la pancarta de les monitores. Les segones, exigeixen la implementació i planificació eficient de les mesures de seguretat i salut, la reducció de les ràtios, un increment de personal docent i no docent dels serveis educatius, de recursos i mitjans digitals.

Vagues disperses, que divideixen al personal universitari, del primari i sectors precaris: així va començar el curs enfront de semblant crisi. CCOO i UGT ni tan sols han convocat, una cosa mínima, una vaga educativa en tot l’Estat. I com sempre, han deixat abandonats als sectors més explotats de la classe treballadora. Així és que les empreses aprofiten aquesta situació i abusen de tota mena de pràctiques antisindicals amb l’objectiu d’ofegar tota resistència a les dures condicions imposades.

Però el reclam de les monitores es dirigia també a sindicats com a CGT Ensenyament de Catalunya, que podria haver-les convocat com en altres ocasions i no ho ha fet. És evident que el model laboral de precarietat està molt vinculat al nivell gairebé nul de sindicalització i organització entre aquests treballadors i treballadores en els sindicats “majoritaris”. Per això, la responsabilitat de recompondre la seva capacitat d’organització i sindicalització és de les direccions sindicals. I cap sindicat que es consideri combatiu pot abandonar, com han fet durant dècades les direccions sindicals de CCOO i UGT, als sectors més precaris de la classe treballadora.

Però aquests “oblidats i oblidades” vénen trepitjant els carrers des de fa anys amb processos de lluita i autoorganització amb la joventut i les dones en primera línia: Les Kellys, les treballadores de serveis socials, de la neteja i cures, els MIR, sectors precaris de l’educació i la sanitat, els Riders, Amazon, Globo, Telepizza, entre molts més. Aquestes capes noves podrien crear una base que revolucioni els sindicats actuant com un “preciós fermento a l’interior dels sindicats reformistes”, els quals, “per la seva naturalesa mateixa, centren la seva atenció en les capes superiors de la classe obrera, i per consegüent ignoren tant a la joventut com a la dona treballadora” que és on es “trobaran reserves inesgotables de lliurament, abnegació i disposició al sacrifici”, en paraules de Lleó Trotsky en els seus escrits sobre els sindicats (L. Trotsky, Els sindicats i les tasques dels revolucionaris, 1932. El Programa de Transició, 1938.). Les traïcions i claudicacions de les direccions sindicals són les que sostenen i avalen les centenars de “decisions polítiques” dels capitalistes. És hora de prendre unes altres, però sota la unitat de totes les files de la classe treballadora.