El mercat de l’energia elèctrica s’ha anat privatitzant a partir de finals dels 90 amb una llei que va impulsar el Govern d’Aznar. Les empreses públiques d’electricitat van ser part de l’enorme pastís públic que es va privatitzar (va regalar) quan l’Estat espanyolva entrar a la UE i gràcies al govern de Felipe González. Els diversos governs del PSOE o del PP han fomentat el saqueig públic per part de les empreses de l’Ibex 35.

El principal argument va ser que una eficaç gestió privada al costat de la competència de les empreses seria la “fórmula” perquè el preu de la llum es redueixi dràsticament al temps en què es milloraria el servei per les inversions en infraestructura. Ni una cosa, ni una altra. Tenim una infraestructura de fa més de 50 anys i, les empreses es van associar en oligopolis per a disparar el preu. El més alt des de la privatització.

De la mentida neoliberal no va quedar més que això. Els preus de l’electricitat a l’Estat espanyol són els més cars d’Europa. La “renovació” de les infraestructures elèctriques no són més que un eslògan. Els milions es van per als rics i per a famílies obreres només queda un mal i car servei d’electricitat.

El preu de la llum pels núvols

A mitjans del vuitanta, la família típica espanyola pagava pel rebut de la llum al voltant del valor del que avui són 46 euros. El preu més alt pagat en els anys que portem de servei elèctric ha estat al gener de 2002. Va ser de 103,76 euros per megavat hora. El segon major preu es va donar en aquesta onada de fred de principis de gener quan el preu diari va ser de 94,44 (!!!). Estem parlant de més del doble de quan era pública.

El que antigament era un guany que es revertia en l’administració pública, avui és un guany que es reverteix entre les grans fortunes de l’accionariat i els gestors de les empreses. En síntesi, un transvasament descomunal de milers de milions d’euros que eren públics cap a les butxaques dels grans empresaris.

Primer va ser Felipe González que va introduir l’IVA a la factura de l’electricitat l’any ’86, després José María Aznar va decretar la privatització de les elèctriques en 1997 i va arribar a subvencionar la “transició” amb fins a 12 mil milions d’euros anuals, amb Zapatero el preu es va disparar un 80%; i, finalment, Rajoy va canviar la manera de determinar el preu que permet canvis ràpids per a embutxacar-se milions a costa de les famílies treballadores.

Tots aquests “favors” han estat pagats per les grans empreses elèctriques. José María Aznar que va entrar en 2011, Elena Salgado, l’ex ministra d’economia del PSOE va ser consellera en l’empresa xilena d’electricitat d’Endesa, Pedro Solbes, un altre “socialisto”, Luis de Guindos ex ministre del PP, Miquel Roca ex diputat de Convergència, etc. En una altra companyia del sector energètic va anar a parar Felipe González, la catalana Gas Natural. I, també en l’òrbita de Podemos i els Comuns tenim a Joan Coscubiela i a Joan Carles Gallego.

Una infraestructura de fa 50 anys

En els últims mesos hi ha hagut molts talls d’electricitat i baixades de tensions. Diversos barris de Barcelona, com el Raval, la Barceloneta, Gràcia, l’Eixample dret o en diverses localitats de Catalunya com Sabadell, Badalona, Montcada i Reixac, Girona o Figueres han estat entre els més afectats. Gairebé sempre són barriades populars amb famílies obreres de pocs ingressos.

En el barri de la Barceloneta, l’Associació de Veïns ens va informar que un transformador del barri es va incendiar un dia al migdia amb flames de més d’un metre. No va matar a ningú per casualitat. El mateix va succeir en aquests dies pel barri barceloní del Raval a tot just dos quilòmetres d’allí: al carrer Robador 21 una altra explosió i un altre incendi.

Endesa posa l’excusa que hi ha molts veïns que punxen la llum i per això produeixen una sobrecàrrega que el sistema no pot suportar i així es produeixen els esclats de les centrals. No obstant això, els veïns addueixen que les instal·lacions tenen més de 50 anys d’antiguitat i que no poden suportar tota la càrrega elèctrica que hi ha en l’actualitat. Denuncien que Endesa a penes si fa inspeccions i que com a molt posa pegats.

La capacitat instal·lada en molts punts de Catalunya està clarament per sota de l’ús que hi ha. A l’estiu, no suporten els múltiples aires condicionats encesos i no és rar que petin els transformadors o subestacions. El mateix passa a l’hivern amb les calefaccions elèctriques i tots els aparells de casa. Però Endesa “no s’adona” de la quantitat d’aparells elèctrics que han entrat en els habitatges en els últims 50 anys.

Car, perillós i dolent

Així és el servei d’electricitat en els barris més populars, on viuen les famílies més afectades per la crisi econòmica. Viuen amb el perill de corts constants, amb baixades de tensió. Viuen amb el perill d’explosions i incendis. Viuen pagant un servei caríssim que en qüestió de 20 anys va augmentar el seu preu més del doble. La privatització va ser la privatització dels guanys i socialització de la falta d’inversions.

Precisament per aquesta situació és que plantegem la necessitat de Nacionalitzar totes les companyies d’energia. No hi ha una altra manera d’evitar l’enorme transvasament de diners públics i dels treballadors i de tenir un servei digne més que quedant-nos amb les empreses.

Endesa es va omplir de milers de milions en tots aquests anys, enriquint a “els amics” del poder. Per això és que la nacionalització ha de fer sense indemnització.

I els únics que poden fer una gestió transparent i eficient de l’empresa són els mateixos treballadors. I, juntament amb comissions de veïns podran verificar les problemàtiques locals per a realitzar totes les millores estructurals.

Només així podrem tenir un servei bo, econòmic i segur: Nacionalització sense indemnització sota la gestió dels treballadors i amb el control de comissions d’usuaris.