La guerra d’Ucraïna, que ja porta més d’un any després de la reaccionària invasió de les tropes russes i l’aprofundiment de l’intervencionisme imperialista de l’OTAN, ha portat tràgiques conseqüències per als pobles del món. En primer lloc, per al poble ucraïnès. Però també per al rus i per a la població treballadora de tota Europa, sobre l’esquena de la qual recau la inflació, la crisi energètica i el finançament de la política de rearmament imperialista que s’està imposant a tots els països de la UE.

Però les tensions militars no només es limiten a Europa. La creixent i agressiva política de guerra comercial de l’imperialisme nord-americà amb la Xina, està provocant una escalada de maniobres militars a les aigües de Taiwan. Aquesta tibant situació bèl·lica en diferents zones està tenint efectes en l’economia mundial, amb fenòmens com l’escalada de la inflació i els preus de l’energia, al que s’hi sumen les fallides i dificultats d’entitats financeres (Silicon Valley Bank, Credit Suisse i Deustche Bank), la caiguda en el creixement de les economies de les principals potències imperialistes, l’agreujament de la crisi climàtica i la falta de futur per a les majories populars.

Malgrat aquesta situació, la classe treballadora i la joventut oprimida no es resigna davant la crisi i la catàstrofe que prepara el capitalisme. No està escrit que les conseqüències econòmiques i socials de la guerra les hagin de pagar la classe obrera. Una onada de lluita obrera recorre Europa, amb vagues massives al Regne Unit i Alemanya contra la inflació i per pujades salarials, contra la retallada en serveis públics a Portugal i Grècia, i especialment a França. A l’altre costat dels Pirineus la classe treballadora i la joventut venen enfrontant la reaccionària reforma de les pensions de Macron i la política conciliadora de les burocràcies sindicals amb els mètodes històrics de la lluita de classes: la vaga, els piquets i la mobilització de carrer.

Mentre es desenvolupa aquesta conflictivitat a Europa, no obstant, a l’Estat espanyol la situació és diferent. El Govern del PSOE i Unides Podem es presenten com la solució “progressista” als problemes de la classe treballadora, mentre subvenciona a les empreses de l’IBEX-35, mantenen allò substancial de la reforma laboral de Rajoy i reestructuren les pensions de jubilació conforme als dictats de la Unió Europea. Al mateix temps, estan al capdavant de la política de rearmament imperialista com ho demostra l’aprovació dels pressupostos generals que van augmentar un 26% la despesa en defensa per complir amb les exigències de l’OTAN.

Amb el Govern “progressista” la classe treballadora no veu canviar realment la seva situació. El nombre de treballadors en actiu que es troben en situació de pobresa continua augmentant. També la precarietat laboral, que no és només la temporalitat en l’ocupació, sinó també les subcontractacions, la vulnerabilitat que li produeix l’acomiadament que és gairebé lliure al nostre país o que no s’abonen les hores extraordinàries treballades en les seves llargues jornades de treball.

L’adjectiu autoimposat de “més progressista de la història” no oculta la realitat que el Govern és la cara amable amb la qual s’ha continuat bona part de la política econòmica i social del neoliberalisme i la dreta. En cap moment s’ha qüestionat l’aplicació d’una política neoliberal de retallades socials i d’emparar la devaluació de salaris i imposició patronal de la “flexibilitat laboral”. Les mesures cosmètiques que ha pres el Govern, malgrat la rebequeria de la patronal, en cap cas afecten veritablement els interessos dels grans capitalistes. És el que veiem, per exemple, amb l’augment de l’SMI, que es troba molt per darrere de la inflació i la multiplicació dels beneficis dels capitalistes. O amb la recent nova Llei d’Habitatge, una farsa que està lluny de recollir les demandes de la població treballadora i els sindicats d’habitatge. Mentre centenars de milers de persones no tenen habitatge o són desnonades, hi ha 3 milions de pisos buits en mans de bancs i especuladors.

Però no sols en el terreny laboral es manifesta aquesta continuïtat. També en el terreny dels drets i llibertats democràtiques, com a mostra el manteniment de la llei mordassa, la repressió a la joventut i a les persones migrants, el manteniment de la política racista dels CIE i les devolucions en calenta, l’aval a les massacres a les fronteres amb el Marroc com a Ceuta, la infiltració policial en moviments socials i en l’independentisme català.

Aquest govern ha treballat per apuntalar la reaccionària monarquia espanyola. Malgrat haver-se conegut la fortuna pastada per la corrupció de Joan Carles I, continuen emparant i blanquejant la institució monàrquica i al seu successor, Felip VI. Un govern que, al costat de la direcció del vell processisme català amb Aragonès al capdavant, avala la repressió contra l’independentisme i es vanagloria d’haver conclòs l’obra del 155 de Rajoy per desactivar la lluita per l’autodeterminació.

L’esquerra neo-reformista d’Unides Podem, que va prometre “assaltar els cels”, ha estat el principal factor que va col·laborar amb la recomposició del vell règim des dels despatxos de ministres del Govern amb el PSOE. Un govern de l’OTAN, que és un fidel servidor dels interessos de l’IBEX 35 i l’imperialisme espanyol. Però això sí, ara davant les pròximes convocatòries electorals tornaran a agitar el perill que governi l’extrema dreta i que, per impedir-ho, l’única solució és reeditar el govern de coalició PSOE-UP. Res més fals. El creixement de l’extrema dreta no pot explicar-se sense la desmobilització i la desil·lusió generada en molts sectors pel neo-reformisme i el govern “progressista”. I tampoc sense considerar la reacció espanyolista contra la lluita per l’autodeterminació del poble català. Una lluita que va ser enfrontada des de l’esquerra reformista sota la defensa d’aquesta democràcia per a rics. L’única manera d’enfrontar a la dreta és mitjançant la lluita de classes, que siguin els propis treballadors els que prenguin a les seves mans el seu destí lluitin pel perquè siguin els capitalistes els que paguin la crisi.

Però la situació actual de la classe obrera avui no s’explicaria tampoc si no es té en compte l’actitud de les direccions sindicals burocràtiques de CCOO i UGT, que han estat còmplices de totes i cadascuna les reformes i mesures adoptades pel Govern, qualificant-les de “progressistes” pel mer fet que han estat adoptades en el marc del diàleg social i que la CEOE les sol qualificar de perjudicials -com sempre fa la patronal amb qualsevol mínima reforma social-, encara que finalment acaba signant-les perquè en realitat els beneficien. Així, mentre col·labora amb l’acció del govern, la burocràcia sindical manté la inactivitat sindical respecte a la lluites i conflictes que es donen en les empreses, aïllant-les i dificultant que les mateixes puguin vèncer, afeblint la confiança dels treballadors en les pròpies forces. D’aquesta manera el seu paper nociu no està només en l’aval que donen a la política del Govern, sinó sobretot en la passivitat que fomenten entre la classe treballadora.

Però, així i tot, aquesta actitud de les burocràcies no ha impedit que es desenvolupin lluites importants, algunes de les quals han aconseguit els seus objectius, com en el conflicte d’Inditex, que van derrotar els topalls salarials que Amancio Ortega i la pròpia burocràcia volien imposar en el conflicte col·lectiu, o com en els conflictes oberts en els serveis de salut de diferents comunitats autònomes en els quals els sanitaris han obtingut augments salarials i augments de pressupost. Aquestes experiències de lluita són les que cal multiplicar.

D’altra banda, forces del sindicalisme combatiu com la CGT, ELA al País Basc o la IAC a Catalunya, venen guanyant influència i jugant un paper en alguns d’aquests processos. És hora que aquestes posicions posin en disposició d’acabar amb la pau social i la política de concertació amb el govern de les direccions de CCOO i UGT. Per a això l’esquerra sindical hauria de deixar al marge tot indici de sectarisme, exigir-los un front únic obrer per a enfrontar la inflació, els acomiadaments i la política de continuïtat del llegat neoliberal del govern, al mateix temps que uneix les seves forces per a impulsar la solidaritat i coordinació de les lluites en curs.

Fa 137 anys, a Chicago i altres ciutats dels Estats Units, el moviment obrer donava un exemple de lluita a la classe treballadora de tot el món. Aquest exemple va ser el que la classe capitalista va voler escarmentar amb la repressió i l’assassinat. No obstant això, la burgesia no va aconseguir sembrar la por. Els Màrtirs de Chicago es van convertir en una bandera de lluita de la nostra classe en tot el planeta. Aquesta tradició és que l’és necessari continuar en els nostres dies.

Per a enfrontar la situació actual el camí és la lluita de classes, com l’estan demostrant als carrers els treballadors i els estudiants francesos en la seva lluita contra Macron. La mobilització social al carrer i les vagues coordinades, construïdes des de baix pels treballadors en les seves assemblees i unides a les manifestacions estudiantils i bloquejos dels centres educatius, és l’única forma en què es pot guanyar. I per a això és necessari que la classe treballadora faci seu un programa de reivindicacions que permeti unificar a tots els sectors per colpejar com un sol puny contra els capitalistes i els seus governs.

Per això, aquest 1er de Maig el CRT es mobilitzarà en diferents ciutats de l’Estat amb les següents consignes:


· Augment dels salaris i revisió automàtica segons l’IPC real.

· Que la crisi la paguin els capitalistes. Per un govern de les i els treballadors.