Catalunya

Per què la CUP no hauria de donar suport al següent govern d’ERC i JxCat

L'entrada de la CUP en la Mesa del Parlament dóna compte que les negociacions de la investidura avancen. Què podem esperar la joventut i la classe treballadora d'un altre govern d'aquests partits? Fa falta una esquerra anticapitalista independent d'ells i que aposti pel desenvolupament de la lluita als carrers i centres de treball i estudi.

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

divendres 12 de març| edició del dia

Aquest dijous saltava la notícia sobre la presidència de la Mesa del Parlament de Catalunya. Després de setmanes de negociacions, ERC ha anunciat que JxCat serà qui presideixi la cambra, mentre que la formació de Pere Aragonès ocuparà la vicepresidència i la CUP una de les quatre secretaries. A proposta de l’executiva de JxCat, Laura Borràs serà amb tota probabilitat la nova presidenta del Parlament.

L’entrada de la candidatura anticapitalista en aquest organisme és una de les novetats més destacades, perquè mai n’havia format part. Una decisió de la CUP que va en la línia del discurs de la campanya electoral, en el qual van declarar repetides vegades que estaven disposats a assumir totes les responsabilitats que fessin falta i mostrant-se fins i tot disposats a entrar en el Govern.

El debat en el si de la CUP i l’esquerra independentista segueix obert. La candidatura en comú amb Guanyem, el cap de llista de Dolors Sabater i la possibilitat d’entrar en el govern l’ha avivat en els últims mesos. No obstant això sembla que l’opcció de no donar suport a la següent investidura no està sobre la taula. Parafrasejant a Shakespeare, la qüestió no és "secundar o no secundar", sinó "fins a on secundar".

Un suport als responsables de la repressió d’aquests dies?

Aquesta redició de la mà estesa cap a ERC i JxCat va prenent forma amb aquest acord sobre la Mesa del Parlament. No obstant això, els esdeveniments de les últimes setmanes haurien de plantejar unes certes contradiccions a la CUP. L’empresonament de Pablo Hasél ha estat seguit d’una brutal repressió per part dels Mossos d’Esquadra a càrrec de la Generalitat dels mateixos amb els qui s’està negociant. La campanya de criminalització contra la joventut – i molt especialment contra ARRAN – ha estat també encoratjada per tots dos partits i el govern.

No resulta massa fàcil continuar defensant aquesta la via de la mà estesa. Com justificar el suport als responsables de la repressió davant aquesta joventut que està sortint als carrers? Com representar una força anticapitalista mentre es planteja un acord amb els partits responsables de les retallades en el sector públic que han portat a milers de morts durant la pandèmia? Com defensar els serveis públics alhora que es negocia amb Pere Aragonès, promotor d’una de les majors lleis d’externalització de serveis en els últims anys de la Generalitat? Com lluitar contra la deterioració de l’educació pública i l’elitització de la universitat de la mà dels qui van obrir les portes de la universitat a les empreses, van pujar les taxes i mantenen pràcticament tancades les facultats des de l’inici de curs sense prendre ni una sola mesura de fons per a garantir la presencialitat? Senzillament impossible.

L’agenda de la joventut i la classe treballadora està fora del debat i la negociació

Les propostes de negociació de la CUP conegudes fins al moment són principalment la moratòria de les bales de foam, la no-intervenció dels antidisturbis en els desnonaments, que la Generalitat no actui com a acusació en els judicis contra independentistes i la dissolució de la BRIMO.

Però és aquesta una solució als grans problemes socials que expliquen la mobilització de la joventut en aquestes setmanes? Rotundament no: ajornar la repressió no és cap triomf i si no desnonen els antidisturbis, ho faran els antidisturbis de la Guàrdia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, com ha succeït aquesta mateixa setmana.

Si s’ha de jutjar per casos similars, la dissolució de la BRIMO serà més aviat un canvi de xapa, seguint altres exemples com el de la pròpia UREP d’Ada Colau, que va prometre acabar amb l’antiga Unitat de Suport Policial i només li va canviar el nom. El mateix conseller d’Interior advertia recentment que si es dissolia la BRIMO, caldria crear una "Brima, Boira o com la vulguin cridar".

El malestar de la joventut que ha esclatat aquests dies no es resol amb mesures parcials totalment insuficients, sinó cosmètiques. Molt menys de la mà dels qui són responsables de les polítiques que han deteriorat l’educació, precaritzat el treball i permès l’especulació immobiliària que encareix el preu de l’habitatge i ens impedeix emancipar-nos. Ni tan sols el programa oficial de la CUP presentat a eleccions amb mesures de control públic per als sectors estratègics o l’expropiació d’aquells edificis buits en mans de fons d’inversió i entitats financeres són possibles amb aquells que defensen precisament els interessos de les grans empreses.

Fa falta una esquerra independent dels partits capitalistes

Si la CUP realment vol representar una alternativa per a tota aquesta joventut que està enfrontant la repressió, denunciant la precarietat i el sistema que la perpètua, de cap manera pot entrar a formar part del govern ni brindar-li suport des dels seus escons. Fer tal cosa seria ni més ni menys que ser part de la gestió del sistema contra el qual joves clamem avui als carrers.

Si la CUP es manté en aquestes, hem de pensar a construir una altra l’alternativa. Una esquerra que sigui veritablement anticapitalista, que es proposi barallar per un programa radical per a donar solució a un problema radical. Que davant els desnonaments i la impossibilitat de l’emancipació juvenil, plantegi l’expropiació dels pisos en mans de bancs i grans tenidors per a acabar amb l’especulació immobiliària; que enfront de la falta de recursos per a sectors claus com la sanitat o l’educació, defensi un impost a les grans fortunes per a poder finançar aquests sectors; que davant l’aspiració d’autodeterminació del poble català, baralli per desenvolupar la força de classe treballadora i els sectors populars aquí i en la resta de l’estat per a fer front al règim del 78, i no repeteixi mantres de l’independentisme màgic com els de la negociació amb l’Estat o la intervenció de la comunitat internacional.

Mesures com aquestes no vindran de la mà d’ERC, JxCat o els Comuns. Tampoc s’aconseguiran ocupant presidències en el Parlament o conselleries en el Govern, sinó desenvolupant les úniques forces que poden barallar efectivament per un programa així: la classe treballadora i els seus sectors més explotats com les dones, els migrants o la mateixa joventut.

Aprenguem de les millors pàgines de la història del moviment obrer català

Contra tota il·lusió gradualista, o de reforma del sistema des de les seves institucions i governs, recordem el període més gran d’autonomia de Catalunya en el segle XX i de profundes transformacions i conquestes socials. No va ser de la mà dels partits de la burgesia catalanista, sinó enfrontant-los. Va ser en el primer any de la guerra civil, per mitjà de la revolució social que va frenar el cop d’estat a Catalunya, va posar baix control obrer les fàbriques, el transport i va col·lectivitzar la terra.

Tals victòries es van aconseguir amb l’autoorganització i mobilització revolucionària des de baix. De fet, l’entrada del POUM i la CNT al govern, només van facilitar el treball a la Generalitat i el govern de la República per a acabar ofegant en sang aquella revolució i acabar en els fets amb l’autonomia catalana.

Ha arribat el moment de deixar de discutir "fins on secundar" i començar a discutir com construir una alternativa anticapitalista i amb independència de classe que baralli per un programa que efectivament faci pagar la crisi als capitalistes.




Comentaris

Comentar