Només un dia després que el president del Govern anunciés la seva proposta de reforma ‘exprés’ de la Constitució per limitar els aforaments polítics, Ciudadanos va presentar al Congrés una moció per suprimir-los. La iniciativa del partit d’Albert Rivera havia estat avançada la setmana passada, però va cobrar rellevància després de l’anunci de Sánchez, en una sort de competència per qui és el major “regenerador” de la democràcia.

Encara que la moció de Cs va ser acceptada pel ple del Congrés amb els vots a favor del PP i el PSOE, només es limita a això. El PSOE segueix tenint la paraula i aquest divendres el Consell de Govern haurà de configurar la iniciativa concreta del Govern per limitar els aforamientos que, a diferència de la moció de Rivera, només recull alguns casos.

L’amplitud de la supressió dels aforaments va encendre la polèmica entre Cs i el PSOE. Albert Rivera acusa a Pedro Sánchez per voler "blindar" els delictes de corrupció de la seva proposta d’eliminar els aforaments, en excloure els delictes comesos en l’exercici del càrrec.

La reforma constitucional de Sánchez consistirà a suprimir el aforaments dels càrrecs públics, incloent als membres del Govern, als diputats i als senadors, excepte en l’exercici estricte de les seves funcions i durant la durada en el càrrec. Per dur a terme aquesta mesura, haurien de modificar-se els articles 71.3 i 102.1 de la Constitució.

De fet, el Govern tampoc vol legislar sobre l’aforament dels càrrecs públics de les comunitats autònomes, un contrasentit que ja qüestionen fins i tot des del propi Executiu. Però el debat és molt més de fons.

El rei no es toca

En el ple del dilluns, els representants del PNB van plantejar que en la supressió dels aforaments no hi hagués excepcions, incloent al Poder Judicial, a les Forces de Seguretat i a la Família Real, per a això caldria modificar l’article 56.3 de la Constitució. La mateixa posició ha defensat Unidos Podemos.

La inviolabilitat del cap de l’Estat, el Rei, és potser un dels majors privilegis que atorga la Constitució del 78. Aquesta prerrogativa antidemocràtica i medieval és la que, per exemple, fa impossible que Juan Carlos I pugui asseure’s en el banc dels acusats pels casos de corrupció denunciats per la seva ex amant. I és també el fonament esgrimit pels lletrats del Congrés perquè no es pugui obrir una comissió de recerca.

Però el PSOE no tocarà en cap concepte l’escut que protegeix al cap de l’Estat, com tampoc ho farà amb el fur del que gaudeixen el rei emèrit, les reines Sofia i Letizia i la princesa d’Astúries, introduït en 2014. Ni molt menys ho faran el PP i Cs. Qüestionar a la monarquia és qüestionar al conjunt del règim polític.

Els aforaments no són l’únic privilegi

Encara que no hi ha un cens exacte, el Ministeri de Justícia calcula que en l’Estat espanyol hi ha 250.000 aforats. En primer lloc, els de caràcter polític, unes 2.000 persones. Entre aquests s’inclouen no només els membres de l’Executiu i legislatiu nacional (més de 660 persones) i els integrants dels parlaments i governs autonòmics (uns 1.400), sinó també la família real.

En la judicatura hi ha unes 15.000 persones més amb protecció especial, inclosos el president del Tribunal Suprem i magistrats, el president del Consell General del Poder Judicial i vocals, el president del Tribunal Constitucional i magistrats, el president de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves sales, els presidents dels tribunals superiors de Justícia, el fiscal general de l’Estat i fiscals de Sala del Tribunal Suprem. És a dir, més de 5.500 jutges, al voltant de 2.400 fiscals i uns 7.600 jutges de pau.

I per si faltaven aforats, també tenen privilegi processal els membres de les Forces i Cossos de Seguretat de nivell estatal, autonòmic i local, que són més de 230.000, encara que després de la reforma del Codi Penal de 2015 zaquest sigui un aforament limitat en l’àmbit penal (quan cometen “delictes lleus” en l’exercici de les seves funcions, encara que tenen la prerrogativa de ser jutjats en l’àmbit de l’Audiència Provincial, a diferència de la resta dels ciutadans).

Segons reconeix la pròpia ministra de Justícia, Dolores Delgado, en dret comparat no hi ha "res, absolutament res semblant" al que ocorre en l’Estat espanyol. Però els polítics, jutges, policies i la pròpia família real, no són privilegiats només pels seus furs, amb els que en diferents nivells poden evadir-se de la justícia.

Els seus privilegis són en primer terme de caràcter material, almenys en els alts càrrecs: viuen amb salaris de gerents d’empresa al servei del Règim. I després d’exercir els seus càrrecs utilitzen les anomenades “portes giratòries” per seguir cobrant sous de gerents. Aquest és el contingut material pel qual constitueixen una “casta” política i judicial ben pagada i separada del comú de la gent, la funció política de la qual és defensar l’ordre establert i la bona marxa dels negocis capitalistes.

Quant a les forces de seguretat, braç armat de l’estat capitalista i a defensa de la propietat privada, els seus alts càrrecs comparteixen els mateixos privilegis materials que la casta política i judicial. Però, a més, tots els cossos han estat en bona mesura blindats per les lleis mordassa.

Vivim en un règim de conjunt per als rics. I ni el PSOE ni Cs que s’omplen la boca parlant de “regeneració democràtica” i d’“acabar amb els privilegis” són capaços de qüestionar-ho. Seria un contrasentit, ja que la seva principal funció és sostenir-ho i seguir gestionant els interessos dels grans capitalistes.

Per acabar veritablement amb tots els privilegis de la casta política i judicial, cal acabar amb aquesta democràcia per a rics. Per a això no falten mesures molt complexes, sinó seguir grans exemples històrics com els que va donar la classe treballadora. Per exemple, la Comuna de París, el primer govern obrer de la història, que va imposar una assemblea única (un òrgan executiu i legislatiu el mateix temps), basat en diputats triats per vot universal i revocables pels seus electors, que tenien el salari d’un treballador qualificat.

Perquè la representació de la classe treballadora i el poble no se separi per interessos aliens a la majoria, una “casta” política que governa per a la classe empresarial fingint el joc democràtic que són “representants del poble”, cal començar per arrabassar-li tots els seus privilegis materials: que tots els càrrecs polítics cobrin com una mestra.

Règim, referèndum i assemblea constituent

Al debat obert Unidos Podemos ha dit que qualsevol reforma de la Constitució haurà de ser votada per “tots els ciutadans” i no pot fer-se “de forma exprés”, sinó que ha de ser una revisió “profunda”, i que no ocorri com “amb la reforma de l’article 135 de la Constitució i que no varem votar els ciutadans”.

La posició de Podemos a favor d’un referèndum és democràtica. I encara que Sánchez no contempla que es faci un referèndum que ratifiqui una modificació de la Carta Magna, per demanar la seva celebració es necessiten els vots de 35 diputats, per la qual cosa la formació lila podria forçar la consulta, independentment del que vulgui el Govern.

Però el problema central no és aquest. El problema és quin tipus de reforma constitucional i quin tipus de referèndum. Com dèiem en un altre article, “si s’obre el meló de la reforma constitucional que sigui perquè el poble pugui decidir-ho tot. Que tingui plens poders per abordar tots els grans problemes socials i democràtics: la qüestió de la monarquia i la forma de l’estat, el dret d’autodeterminació, el pagament del deute, com acabar amb l’atur, la precarietat, la falta d’habitatge, la crisi de la sanitat i un llarg etcètera de reivindicacions populars insatisfetes.”

Perquè la reforma constitucional que promouen Sánchez i Rivera no sigui una nova sessió de maquillatge de l’antidemocràtic règim espanyol, el que fa falta és bregar per la convocatòria d’assemblees constituents lliures i sobiranes en l’Estat i en les nacionalitats històriques, en les quals pugui expressar-se veritablement la voluntat popular. Un procés constituent sense restriccions ni “moderadors” com el Senat, l’Audiència Nacional i el seu Tribunal Constitucional i, sobretot, la monarquia.

Un procés constituent conformat per un representant cada 20 o 30 mil habitants, que siguin revocables i tinguin el salari d’una mestra o un treballador qualificat, perquè decideixi la majoria del poble i que no sigui un contuberni de la “casta” privilegiada de diputats, senadors i jutges tutelats per una monarquia decadent.

Res d’això pot fer-se amb la “casta” política i judicial governant i en el marc de les regles de joc del Règim del 78. La plana major de Podemos, en bona part composta per sociòlegs i politòlegs, és plenament conscient d’això. Segurament han llegit fins i tot a Toni Negri en el seu cèlebre El poder constituent quan assenyala: “Com pot una ‘classe política’ preconstituida ser el garant d’una nova Constitució? Ja l’esforç de tancar el poder constituent en una gàbia de limitacions espai-temporals resulta insostenible −però l’intent de bloquejar-ho dins d’una prefiguració institucionalista arriba a ser inconcebible: en efecte, es pot tractar de limitar l’abast de l’esdeveniment, però segurament no és possible definir a compte la seva singularitat innovadora”.

Dit per la positiva, un nou “poder constituent” només pot sorgir de la mobilització popular, enfrontant al poder “constituït”. Un poder que se sustenta en que “el poble no delibera ni governa sinó per mitjà dels seus representants”, fins i tot si aquests traeixen impunement el mandat pel que van ser electes. I, sobretot, que considera un acte criminal qualsevol qüestionament a l’actual règim institucional. Es el cas del referèndum d’independència a Catalunya, que en pocs dies compleix un any, i la brutal repressió del Règim per impedir-ho.

Podemos i els seus socis d’Esquerra Unida, que en els últims anys han estat creixentment domesticats i integrats com “els enfants terribles” del règim, es troben davant un dilema: negociar amb la casta política un referèndum per regenerar una mica la democràcia blindada de l’Estat espanyol, o cridar a la lluita per imposar assemblees constituents lliures i sobiranes en les quals pugui expressar-se veritablement la sobirania popular per decidir-ho tot?

Els amplis sectors que mantenen confiança en Unidos Podemos perquè consideren que pot ser la via per conquistar una democràcia més generosa, bé podrien fer-se aquesta pregunta.