×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Pedro Sánchez, PSOE i una rentada de cara impossible

La política de Pedro Sánchez demostra que la seva “renovació” del PSOE era només una rentada de cara. La Reforma laboral, el suport a l’OTAN a Ucraïna, el 155 a Catalunya, la política migratòria, la gestió de la Covid-19, etc. i etc.

Guillermo Ferrari

dimecres 26 de gener
Facebook Twitter

A hores d’ara és impossible trobar una diferència entre la política del govern de coalició, liderat per Pedro Sánchez, i la política que històricament ha fet Felipe González. Fa uns mesos enrere el president Pedro Sánchez i Felipe González van escenificar la nova confluència i el retrobament de les dues ales del PSOE. Al cap i a la fi, la gran diferència entre ells era “qui ocupava la cadira” i com fer perquè el PSOE tornès a la Moncloa.

El perill per a Pedro Sánchez era ser engolits per la dreta, que era una mica el que ja estava passant sota la direcció d’Alfredo Pérez Rubalcaba (no oblideu que el PSOE va permetre la segona legislatura del PP en minoria). I el perill per a González era escorar-se cap a una esquerra nova i d’estratègia incerta que deia representar al moviment 15M. Tots dos buscaven la forma de que el PSOE continuï sent el pal de paller del Règim del 78, defensant les empreses de l’Ibex i els seus interessos a l’exterior, però amb mètodes diferents.

La relació entre els dos líders de la formació socialista, no va començar de la millor forma possible. Sánchez volia mantenir un discurs polític més separat del PP, i creia que si no hi havia més remei que pactar amb algú, s’havia de fer amb els grups d’esquerra. Per la seva banda, González, creia que era més apropiat per estabilitzar el règim del 78 arribar a acords amb el PP. Però no hi havia diferències ideològiques o polítiques molt diferents. Potser en aquells moments era difícil de veure-ho però el pas del temps així ho està demostrant.

Pedro, des fa anys, quan era militant de la joventut del PSOE defensava sense cap tipus de problema les polítiques dels governs de Felipe González. No només això, també ha aplicat les mateixes polítiques que la dreta de Rajoy, donant suport a l’aplicació de l’article 155 i la repressió que el Règim del 78 amb la corona va aplicar contra el poble català que volia votar i decidir sobre el seu estatus. És a dir, que el contingut social de la política del PSOE no variava gaire amb qualsevol dels dos lideratges.

Del terratrèmol de Ferraz al...

Els anys 2016-17 el PSOE va patir diversos terratrèmols que van fer pensar en la caiguda de la seu de Ferraz. L’aparell del partit de la rosa va fer de tot per posar al capdavant a la ja oblidada Susana Díaz. González, Bono i altres “velles glòries” van moure mitjans de comunicació, trucar a tots els barons i fer el que no es pot fer per evitar un desconegut i encara no controlat, Pedro Sánchez. Fins i tot van fer un cop d’estat dins del partit.

Eleccions primàries avortades, cop de l’aparell per evitar perdre el seu control, noves eleccions primàries després i la campanya de Sánchez recorrent amb el seu cotxe tota la geografia de l’Estat. Els esdeveniments dins del PSOE presagiaven un desgavell sense precedents. Però finalment, les primàries i el Congrés de 2017 van enfilar a Pedro Sánchez al capdavant del partit de Largo Caballero i Pablo Iglesias.

El període de Pedro Sánchez com a nou secretari general del PSOE, havia generat expectatives dins de la militància i una part dels votants socialistes. Això es va traduir en una recuperació electoral que va permetre guanyar les eleccions al PP del 2019, però amb molt menys diputats que en altres victòries i molt lluny d’una majoria que li permetés governar en solitari. S’obre el període del govern de coalició i domesticació d’Unidas Podemos.

...Congrés de 2021 i el suport a l’OTAN

El 40è congrés del PSOE és el Congrés de la reunificació. Es va celebrar a València, l’octubre de l’any passat i va certificar el retrobament de l’ala de Pedro Sánchez i l’ala de Felipe González. Pedro Sánchez ja havia donat clares mostres de governar com el PSOE de sempre, encara que hagi fet una aliança amb Pablo Iglesias com vicepresident. La por de González a que hi hagi un govern dels indignats es va anar esvaint amb el ràpid procés d’integració de la formació lila.

Aquest “retrobament” de Sánchez i González ha estat precedit per tres anys de govern de Pedro Sánchez amb dues legislatures. Tres anys amb els quals no van fer derogació de la reforma laboral de Rajoy que es trobava entre les seves promeses. I durant aquests anys (i també durant el temps d’oposició), el PSOE ha fet la política de “casta” de sempre. Molt més des que va assumir la presidència.

L’acord de govern PSOE-UP deia “derogaremos la reforma laboral”. Però els ministres socialistes explicaven que no es pot derogar una llei perquè quedaria sense legislar un dret, com si no hi haguessin drets derogats per la reforma de Rajoy. Això sí que és embolicar la troca. I finalment, les dues formacions han decretat una reforma laboral que manté molts dels atacs que ja va fer el PP amb la seva reforma.

En relació a la qüestió territorial de l’Estat espanyol, i en especial de Catalunya; han fet el mateix que Mariano Rajoy: no permetre cap referèndum d’autodeterminació. Però no va caldre tanta repressió perquè han tingut el suport de la inacció d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya que només feien ganyotes quan la judicatura perseguia al President i molts dirigents i activistes independentistes.

Van defensar al Rei emèrit, Joan Carles I, i van fer tot el possible perquè sigui intocable conjuntament amb el PP, Vox i Ciutadans. I amb les queixes ploramiques de Unidas Podemos. El Rei emèrit és investigat en diversos països, però la (in)justícia espanyola fa tot el que calgui per defensar-lo i els diputats del Congreso no volen fer cap investigació, ni tan sols popular.

Durant els primers tres anys no van tocar la llei mordassa. Van fer una llei universitària que manté la política privatitzadora de l’anterior i dona més poders als rectors en detriment dels estudiants. La gestió de la Covid ha estat un desgavell per a la classe treballadora amb un fort augment dels ERO i els ERTO i, com a conseqüència un augment dels desnonaments.

Ara tenim que el “govern més progressista de la història” fa un discurs tan “guerrerista” com el governs d’Aznar quan va donar suport als Estats Units en la invasió a Irak; o el govern de González quan va a donar el suport de l’Estat a l’OTAN (us en recordeu? OTAN d’entrada No). La confluència de Felipe González i Pedro Sánchez ha estat plena en cadascuna de les polítiques realitzades pel govern de coalició.

I tot això ho van fer amb el suport d’Unidas Podemos que són els professionals per empassar-se gripaus. Pedro Sánchez, ha tingut un suport inestimable de la formació que deia (fa molt de temps) representar als indignats. Gràcies a aquesta pàtina d’esquerra ha pogut tenyir totes aquestes polítiques reaccionàries, com si fossin de color vermell i útils per a la classe treballadora.

La cara del PSOE torna a embrutar-se

Aquesta mena de “gatopardisme” que en certa mesura ha fet Pedro Sánchez és una mostra més de que no es pot transformar un règim o un govern burgès des de dins (qüestió que no era la voluntat de Pedro Sánchez, qui només volia fer un rentat de cara del seu partit per poder recuperar vots i tornar a la Moncloa). No es pot transformar un aparell reformista que fa dècades governa a favor de les grans empreses. El PSOE, al cap i a la fi, és un partit d’estat que defensa a les empreses de l’Ibex35. No hi ha cap corrent d’esquerra dins seu, això es va certificar amb molta claredat al congrés de Suresnes.

Precisament els assumptes essencials demostren quin tipus de política fan els partits i les institucions polítiques. Les “democràcies” i els diversos règims que vivim defensen els interessos dels grans empresaris, no són una “gestió del poble” en defensar d’un interès comú (que no existeix). Els marxistes denunciem a les institucions de l’estat com a institucions de les grans empreses, fortunes i poderosos per gestionar els seus negocis. Qüestió clau per poder desenvolupar una estratègia de classe.

Aquells partits d’esquerra que volen guanyar espai de poder exclusivament mitjançant la batalla electoral i els estrets espais polítics que deixa la burgesia per a la participació dels treballadors i el poble, acaben lliscant sempre fins a una estratègia burgesa (si es que no la tenien abans). Son partits que minimitzen la mobilització al carrer o que com a màxim la fan servir amb finalitats electoralistes o de pressió a les institucions.

Aquest procés d’integració al joc polític dins de les regles que imposa la burgesia, ja feia anys que ho havien fet el PSOE i el PCE que van pactar amb els dirigents franquistes aquesta democràcia degradada i per a rics que estem patint. També és el procés que ha fet acceleradament les files del Pablo Iglesias amb la unió amb les restes del PCE i la integració al governs de Pedro Sánchez.

Cal esquerra que vulgui trencar la baralla

El projecte “Podemos” ha demostrat una vegada més, el mateix que en el seu moment van demostrar el PCE i el PSOE: no es pot construir una esquerra dels treballadors integrada al sistema. Una esquerra que es baralli per acabar amb l’atur, la precarietat i la misèria; que vulgui expropiar als expropiadors ha de ser una esquerra que es proposi assaltar el cel i construir un poder dels treballadors i oprimits sobre les runes del règim.

Aquest govern autoanomenat “el més progressista de la història”, integrat per tres forces polítiques que son una part de l’esquerra, no és un govern dels treballadors i el poble. Es pot parlar de ministres i del president socialistes; de ministres comunistes i de ministres indignats. Però quan veiem la política que desenvolupen, no es diferencia gaire, al menys en allò econòmic, del que fa l’extrema dreta, hem de parlar de ministres de l’esquerra burgesa.

Cal construir una esquerra dins de la classe treballadora i els sectors populars per defensar les conquestes socials i democràtiques i que es prepari per recuperar tots els drets que hem perdut en aquests anys de crisi immobiliària i de la Covid-19. Una esquerra que assenyali als grans empresaris i fortunes que es fan rics, mentre milers i milers de famílies obreres ho tenen cada vegada més difícil.

Cal construir una esquerra dins dels jovent afavorint les seves ganes de lluitar contra la precarietat, la temporalitat i els salaris de misèria, contra les taxes universitàries que fan impossible l’accés dels fills treballadors i per una inversió substancialment major a l’educació pública baixant las ràtios mestre-alumnes. Una esquerra que faci una gestió de les mesures de la Covid-19 conjuntament amb els joves organitzant assembles als llocs d’estudi.

Una esquerra que davant l’ofensiva de la dreta i l’extrema dreta aixequi la defensa en els carrers de totes les conquestes socials. Cal una esquerra de combat, inserida entre els treballadors i les dones i jovents oprimits. Una esquerra que aixequi un programa oposat pel vèrtex a l’esquerra que progressivament vaig aplicant el programa econòmic neo-liberal de l’Ibex-35.

Està molt clar que una esquerra així, no sortirà del PSOE (ni de Sánchez, ni de González) i del PCE que son els socis fundadors d’aquesta democràcia per a rics. I, malauradament tampoc sortirà de Podemos que ja ha culminat la seva integració al Régim. Una esquerra així s’haurà de construir-se de les diferents lluites, conflictes i processos de reorganització de la classe treballadora i el poble.


Facebook Twitter
Contra el 155 a l'escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Contra el 155 a l’escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s'espiés a l'independentisme

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s’espiés a l’independentisme

El govern justifica l'espionatge a l'independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

El govern justifica l’espionatge a l’independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

L'espionatge i el clavegueram de l'Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

L’espionatge i el clavegueram de l’Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

 L'IPC es modera a l'abril però segueix en nivells històrics

L’IPC es modera a l’abril però segueix en nivells històrics

Espionatge a l'independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Espionatge a l’independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles