Món obrer

CRISI I CAPITALISME

Pandèmia i capitalisme, la lluita en dos fronts de la classe treballadora

dilluns 30 de març| edició del dia

La pandèmia del coronavirus ha trencat el precari equilibri que estava arrossegant el capitalisme a nivell mundial travessat per tendències recessives, orfe de nous motors d’acumulació, amb creixents tensions geopolítiques, i signat per un ampli cicle de revoltes. Encara és molt difícil determinar l’extensió i la profunditat que aconseguirà finalment la crisi sanitària a nivell global després de la degradació (i mercantilització) a la qual ha sotmès el capitalisme als sistemes de salut. El caràcter confús de la informació, la poca confiabilitat dels informes brindats pels diferents governs i, sobretot, l’absència de test massius que serveixin per fer un mapa fidedigne de l’extensió i taxa de mortalitat del virus introdueixen una major incertesa en la situació. Davant aquest escenari, estant en risc les vides de milions, assumim que el perill és màxim. Per part seva, les conseqüències econòmiques, tot indica que tindran una magnitud històrica amb depressió, crisi de deutes, milions d’acomiadaments, disparada dels índexs de pobresa, etc. Políticament, es generalitzen els tancaments de fronteres i s’exacerben les tendències autoritàries i bonapartistes dels règims burgesos. En molts països tenen com a rerefons crisis orgàniques que s’estaven desenvolupant amb anterioritat, així com el recent cicle de lluita de classes que s’ha desenvolupat a nivell internacional.

En el seu informe de principis de març, “L’era de les protestes massives”, el think tank CSIS (Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals) assenyalava:

"En un gran gir de la història, les protestes s’han silenciat en les últimes setmanes probablement a causa del brot del nou coronavirus […]. És probable que el coronavirus suprimeixi les protestes a curt termini, tant per les restriccions governamentals a les zones urbanes com per la renuncia dels ciutadans a exposar-se a grans reunions públiques. No obstant això, depenent del curs futur d’aquesta probable pandèmia, les respostes del govern al coronavirus poden convertir-se en un altre desencadenant de protestes polítiques massives."

Efectivament, i les conseqüències de la crisi econòmica també. Governs àmpliament repudiats per les masses que han estat colpejats per la lluita de classes, com el de Piñera a Xile o el de Macron a França, entre altres, difícilment puguin quedar-se tranquils encara que els carrers estiguin avui dominats per l’exèrcit i la policia. Al contrari, probablement la llista de països del recent cicle de lluita de classes s’amplia en condicions de crisis molt més profundes. Encara en els inicis de la crisi, la vaga del passat dimecres 25 a Itàlia sembla començar a esbossar aquesta tendència, enmig d’una situació social virtualment explosiva on els sectors precaris i empobrits són condemnats a patiments cada vegada majors.

La “guerra” contra el coronavirus i la continuació de la política per altres mitjans

Per combatre el brot de coronavirus la majoria dels governs capitalistes a nivell global oscil·len entre les quarantenes massives i l’anomenada “immunitat col·lectiva” –és a dir, contagi massiu per a crear anticossos en la població– com a armes principals, quan no exclusives, per a mitigar-la. Avui al voltant d’un terç de la població mundial (2600 milions de persones) està sota mesures estrictes de restricció de moviment o directament confinat per evitar la propagació comunitària del virus. Paral·lelament la gran burgesia d’aquests països obliga una porció de la classe treballadora a continuar produint en sectors no essencials per garantir el seu guany. D’altra banda, s’alcen les veus en sintonia amb la “immunitat col·lectiva”, començant pel mateix Trump, que assenyalen que “el remei no pot ser pitjor que la malaltia”, que el mal a l’economia (llegeixi’s en el seu cas al guany capitalista) serà pitjor que la crisi sanitària; durant la setmana del 16 de març als EUA 3,28 milions de persones van aplicar per l’assegurança de desocupació, la qual cosa supera per molt el pic més alt de la seva història.

Les opcions així plantejades per a les grans majories serien: o arriscar la vida d’un sector de la població deixant que es propagui espontàniament el virus, o condemnar a una part cada vegada més gran del poble treballador a la desocupació i la misèria, o bé alguna combinació de les dos anteriors. En l’era de la biotecnologia, la clonació, el desxiframent del genoma humà, aquestes serien les variants ofertes per la burgesia per combatre el coronavirus. Dos mètodes mil·lenaris que, per acció –la quarantena massiva– i per omissió –la “immunitat col·lectiva”–, van ser utilitzats històricament per contenir l’expansió de malalties contra les quals la medicina mancava de recursos suficients. És senzill entendre la “falta de recursos” per a enfrontar la plaga de Justinià en el segle VI però, sense dubtes, en el segle XXI significa quelcom molt diferent.

Es repeteix una vegada i una altra, des de Macron a França fins a Alberto Fernández a l’Argentina, que “lluitem contra un enemic invisible”. Però què vol dir que un virus és un “enemic invisible”? El 10 de gener els científics xinesos van publicar a internet el genoma del virus. En el cas de Corea del Sud, al moment de començar el brot local (20 de gener) comptava amb una capacitat de realitzar test del virus a 15.000 persones per dia. Amb aquest mecanisme va aconseguir “veure” la propagació del virus i contenir-lo, almenys en principi. Casualment, o tal vegada no tant, en aquell país estan oficialment en guerra, encara que mediant un armistici des del 1953, amb Corea del Nord. Els mètodes policials utilitzats per al control dels “infectats” estan allí per recordar-ho. En l’actualitat, des de la burocràcia de l’Organització Mundial de la Salut fins al New York Times plantegen que són claus els test massius per al combat efectiu del virus, però els test encara són articles de luxe que no apareixen.

Lluny del discurs bèl·lic amb el qual tots els governs busquen justificar mesures draconianes sobre la població, la qual cosa realment queda exposat és el caràcter de classe dels governs i les seves institucions. Al 1940, per a preparar l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial, Roosevelt va ordenar la producció de 185 mil avions en dos anys (al 1939 es produïen només 3 mil a l’any) i expliquen que els assessors de Hitler van opinar que era propaganda. Cap al 1945, els EUA havia produït 300 mil avions i siderals quantitats d’equip militar, per no nomenar el “Projecte Manhattan” que va concloure en la creació de la bomba atòmica. 80 anys després resulta que no es pot produir en massa milions de test per a diagnosticar el coronavirus, que hi ha problemes ,fins i tot,per a proveir de màscares de protecció als treballadors de la salut, i que no es poden fabricar ràpidament en massa respiradors per cobrir tota la demanda mundial, quan al 2016, per exemple, es van produir al món més de 6 milions de cotxes al mes. Recentment després de mesos, en països com Itàlia, els EUA o Gran Bretanya sembla que es “descobreix”, per exemple, que les automotrius haurien de fabricar respiradors artificials.

El que va haver-hi durant les últimes dècades és una “guerra” contra els sistemes de salut pública. Ara, en lloc de l’articulació ràpida dels mitjans necessaris per enfrontar la crisi sanitària i les seves conseqüències sobre les condicions de vida de les grans majories, els governs es disposen a atorgar rescats massius als capitalistes. Aquesta setmana als EUA, republicans i demòcrates van rubricar el “rescat més gran de la història”, més del doble que el d’Obama al 2008. Són 2,2 bilions de dòlars que es repartiran en la seva majoria a les grans corporacions i al Wall Street, mentre que als treballadors els tocaran pujades temporals de les sumes de l’assegurança de desocupació i un pagament únic a càrrec de l’Estat per 1200 dòlars per adult i 500 per fill quan els costos dels tractaments per coronavirus, en un país on la salut està totalment mercantilitzada, són moltes vegades aquestes xifres i la desocupació es va disparar amb milions d’acomiadaments. Parafrasejant a Clausewitz, si hi ha una “guerra contra el coronavirus” com diuen, aquesta s’assembla molt a una continuïtat de la política de descarregar la crisi sobre els treballadors per altres mitjans cada vegada més bonapartistes.

Et pot interessar: Rescats pels rics, virus per la resta de nosaltres

Però tampoc és tan senzill, no es tracta de “una crisi més”. La tensió entre els pols de la “quarantena general” i la “immunització comunitària” expressa en forma distorsionada la contradicció immediata que existeix entre les respostes polítiques dels règims burgesos per a sostenir-se en escenaris de crisis orgàniques o elements d’elles –en alguns casos travessats per importants processos de lluita de classes recents–, i les necessitats econòmiques de protegir els guanys capitalistes a com doni lloc en el marc de la crisi.

Allò “essencial” depèn de la classe des d’on es miri

Mentre no hi hagi un factor favorable com podria ser una medicació efectiva, una vacuna disponible, o canvis en la pròpia evolució del virus, etc., serà difícil per a la majoria dels governs sostenir-se apel·lant a la “immunització comunitària” i assimilar el risc de les conseqüències. D’allí que enfront del desmantellament de la salut pública, les quarantenes generals compleixen, a més d’un paper de contenció bàsica de la pandèmia (en la majoria dels casos sense si més no test massius per a saber l’extensió i distribució del virus), el paper polític de mesures d’efecte per cobrir les conseqüències de les pròpies polítiques i la inacció actual, i ,a la vegada, buscar l’enfortiment del poder de l’Estat capitalista enfront de la crisi (desplegament policial-militar, limitació de drets democràtics, concentració del poder en l’Executiu). La contradicció és que aquestes mesures de paralització afecten immediatament els guanys de molts grans capitalistes.

Et pot interessar:Estem en guerra: Apunts sobre el consens coercitiu

D’aquí les diferents respostes. Com el cas de Bolsonaro a Brasil i altres governs que busquen minimitzar el problema sanitari per mantenir el funcionament capitalista normal de l’economia. Línia que van tenir la majoria en els inicis per després retrocedir; Boris Johnson a Gran Bretanya va expressar potser el gir més paradigmàtic. Fins a casos “combinats” com el de Piñera a Xile, que va decretar l’“estat de catàstrofe” per mobilitzar a l’exèrcit però donant àmplia continuïtat a l’economia. Però a Europa, actual epicentre de la pandèmia en nombre de morts, països com Itàlia, l’Estat Espanyol o França, on la combinació entre degradació dels sistemes de salut i la inacció es van fer insostenibles, els governs van decretar la quarantena, mentre la burgesia pugna, a més de pels “rescats” estatals, per garantir-se la possibilitat de continuar explotant als seus treballadors.

Una batalla es lliura al voltant de què és una “activitat essencial”. Una pregunta, a la qual un sector important de la classe treballadora es veu obligat a respondre, i que refereix en algun nivell a un problema de la planificació econòmica enfront de la crisi sanitària. Clar que la resposta varia enormement segons el criteri adoptat. Sota el principi rector del guany capitalista, per exemple, a la Segona Guerra Mundial les grans corporacions nord-americanes com Du Pont, General Electric, Westinghouse, Singer, Kodak, ITT, JP Morgan no van tenir inconvenient a prestar els seus serveis al Tercer Reich, tampoc la ESSO a proveir-lo de petroli, o les plantes de Ford i General Motors a produir per Hitler [1]. Es consideraven a si mateixos “activitats essencials” que havien de continuar maximitzant guanys en el marc de la massacre generalitzada.

Partint d’aquest mateix criteri, a Itàlia on actualment es registra el major nombre de morts i la població està en un virtual estat de setge, la Confindustria –confederació patronal– va considerar pertinent esmenar el plantejament del govern de Conte que havia parlat de frenar totes les “activitats no essencials”, i afegir excepcions per “sectors d’importància estratègica per l’economia”. Per així incloure fabricació d’armaments, aeronàutica, electrodomèstics, indústria del pneumàtic, grans porcions del sector tèxtil, la construcció i les obres públiques, així com bona part del sector metalmecànic, metal·lúrgia i siderúrgia. Sense, d’altra banda, molestar-se a garantir condicions de seguretat sanitària necessàries. L’envalentiment patronal es correspon amb l’acció de l’ “Estat ampliat” que compta amb la complicitat de les burocràcies sindicals de CGIL, CISL i UIL, mentre el discurs oficial de “tots a casa” busca invisibilitzar que enmig d’aquesta situació crítica 10 milions de treballadors mantenen el funcionament de la societat.

Quelcom nou és la resposta dels treballadors, que havia començat en les últimes setmanes amb “vagues salvatges” en sectors metal·lúrgics i de logística, però que ha fet un salt dimecres passat 25 de març amb la vaga general que va impulsar especialment la USB, un dels “sindicats de base” italians, juntament amb els metal·lúrgics de FIOM-*FIM-*UILM de Llombardia i del Laci. Amplis sectors de treballadors es van plegar, en aquelles regions la vaga va tenir una participació d’entre el 60 i el 90%. També van parar sectors de la indústria paperera, tèxtil i química. Va ser simptomàtic la crida signada per més de 400 infermeres convidant a sumar-se a la paralització a tots aquells sectors no essencials i adherint amb un minut simbòlic de vaga. La “Comissió de Garantia del dret de vaga” va impugnar la proclamació de la vaga, al·legant cínicament raons de seguretat relacionades amb la pandèmia i reservant-se el dret a imposar sancions.

Els grans mitjans capitalistes van fer tot el possible per invisibilitzar l’acció obrera, quan en el sud empobrit comença a haver-hi saquejos i els treballadors “informals” a penes poden subsistir. No obstant això, com assenyala Giacomo Turci en La Voce delle Lotte (part de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari), la vaga comença a trencar la “unitat nacional” reaccionària que impera a Itàlia. Darrere de la qual es pretén ocultar, com en els més diversos països, que mentre són treballadores i treballadors els qui estan al capdavant del combat contra la pandèmia, així com garantint producció i reproducció de la societat, els capitalistes continuen acumulant guanys en les activitats “essencials”, en moltes altres pressionant per continuar explotant als seus treballadors a com doni lloc, acomiadant, condemnant als sectors més pobres a passar fam, i mentrestant garantint-se “rescats” i subsidis estatals.

Et pot interessar:Coronavirus: l’internacionalisme de classe com a antídot davant la crisi

Control obrer i “reconversió econòmica”

La vaga a Itàlia, que es dóna enmig de la quarantena i la militarització del país, probablement és una primera bestreta del renovat escenari de la lluita de classes que s’anirà configurant, no sols per la crisi sanitària sinó per la profunda crisi econòmica que els capitalistes ja estan descarregant sobre la classe treballadora amb milions d’acomiadaments com pot veure’s, per exemple, en els nivells rècord històrics que estan aconseguint les sol·licituds d’assegurança de desocupació als EUA o el milió d’acomiadaments i 1,5 milions de suspensions a l’Estat Espanyol. Al voltant de les quarantenes i les lluites entorn de les “activitats essencials”, tant en el que fa a garantir les condicions de seguretat i higiene en els llocs de treball com a la negativa d’altres sectors a acceptar el criteri d’ “essencialitat” (guany) dels capitalistes i el plantejament de reconvertir indústries per a enfrontar la crisi sanitària, es comença a posar sobre la taula el problema més ampli (i fonamental de cara a la crisi) de qui organitza la producció i sota quins criteris.

Un exemple significatiu en un altre dels epicentres del brot de coronavirus, es dóna entorn del gegant de l’aeronàutica francesa Airbus. Fa dues setmanes, en algunes de les seves subcontractistes, els treballadors es van organitzar per forçar el tancament per no existir condicions mínimes de seguretat (un conflicte similar s’està desenvolupant a Airbus a l’Estat Espanyol). Després l’empresa i el govern de Macron van començar a pressionar per la tornada al treball. Com assenyala Gaëtan Gracia, delegat sindical de la CGT Tallers Haute-Garona: “Mentre falten màscares pel personal sanitari, no sols als hospitals sinó també en els serveis de ciutat, en les ambulàncies, etc. ens preguntem: per què Airbus ha tingut facilitats per aconseguir 20.000 màscares?”. Així, en la seva resposta els treballadors de diversos sindicats han exigit que “totes aquestes màscares han de ser lliurades al personal mèdic amb caràcter d’urgència” i després es garanteixin per ells. I al mateix temps han plantejat reconvertir la producció de la indústria aeronàutica per produir respiradors.

Si hi ha quelcom que ha quedat de manifest en aquesta crisi és que és la classe treballadora la que ocupa totes les posicions estratègiques per a la producció i reproducció de la societat. Si, com hem desenvolupat en altres articles, en termes d’estratègia revolucionària aquestes posicions són definitòries tant pel seu “poder de foc” per paralitzar el funcionament de la societat, així com també en tant com a lloc privilegiat des d’on aglutinar al poble explotat i oprimit, també ho són des del punt de vista de la possibilitat de reorganització de la societat sota el criteri de la satisfacció de les necessitats de les grans majories, alternatiu i contraposat, al del guany capitalista. Com explicava Trotsky en una entrevista amb E. A. Ross respecte a la Revolució Russa:

"… controlarem que la fàbrica estigui dirigida no des del punt de vista del guany privat, sinó des del punt de vista del benestar social democràticament entès. Per exemple, no permetrem que el capitalista tanqui la seva fàbrica per afamar als seus treballadors fins a la submissió o perquè no li està rendint beneficis. Si està fabricant un producte econòmicament necessari, ha de mantenir-se funcionant. Si el capitalista l’abandona, la perdrà, i serà posat a càrrec un directori triat pels treballadors."

Com a postal de la crisi actual, és tot un símbol que mentre Paolo Rocca, el principal burgès d’Argentina, anuncia l’acomiadament de 1450 treballadors en plena quarantena, fàbriques sota gestió obrera que vénen d’importants històries de lluita contra els acomiadaments i tancaments patronals, ja s’hagin proposat produir inputs bàsics per combatre el brot de coronavirus. És el cas dels treballadors de R.R. Donnelley (actual Madygraf), que han mostrat que poden produir sanitzant d’alcohol i màscares sanitàries, juntament amb científics i estudiants universitaris per a distribuir-ho als barris més vulnerables i hospitals, o les treballadores tèxtils de Traful Newen que van passar a produir mascaretes en grans quantitats posant-les al servei del sistema de salut. La qüestió de qui organitza la producció i sota quins criteris es farà cada vegada més aguda amb el desenvolupament de la crisi, tant enfront de l’actual crisi sanitària com enfront dels acomiadaments i el tancament d’empreses, i amb això la lluita pel control obrer de la producció.

Et pot interessar:Podem viure sense banquers, però no sense personal sanitari, camioners o treballadors agrícoles

Perspectives

Darrere de la “unitat nacional” que impera en bona part dels països del món, sota el discurs bèl·lic contra el coronavirus es pretén ocultar la guerra que ha lliurat –i lliura– el capitalisme durant les últimes dècades contra la salut pública i les condicions de vida de les grans majories. Està en marxa una nova onada de “rescats” massius als capitalistes mentre aquests descarreguen la crisi sobre les espatlles del poble treballador. Es busquen enfortir les tendències nacionalistes i bonapartistes de cara a l’agudització de la crisi. Paral·lelament es pretén invisibilitzar als sectors de la classe treballadora que són els que veritablement estan en la primera línia enfront de la crisi sanitària, als hospitals i també a les fàbriques, el transport, etc., així com les lluites que comencen a protagonitzar qüestionant l’esperit d’ “unitat nacional”. O als sectors precaris i als quals són acomiadats enmig de la quarantena, que per milions és un “luxe” que l’amuntegament, la pobresa, la falta de serveis bàsics impedeix complir. També es pretén ocultar que països com Veneçuela, l’Iran o Cuba es troben aixafats per sancions imperialistes enmig de la pandèmia.

En aquest escenari, és fonamental visibilitzar aquestes realitats que els règims i els grans mitjans de comunicació pretenen dissimular darrere de la “unitat nacional” i arribar a milions amb un programa transicional independent i internacionalista enfront de la crisi. Exposar fins al final la irracionalitat d’aquest sistema capitalista en decadència, que ve d’estar travessat per un ampli cicle de lluita de classes del qual tot indica que es preparen nous capítols, i que planteja cada vegada amb més urgència la necessitat de posar en peus un nou ordre social no regit pel guany sinó per les necessitats de les grans majories. Des d’aquesta perspectiva és que fem aquest setmanari de teoria i política, i desenvolupem la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari amb diaris en 12 països i 8 idiomes, i actualment estem posant en peus LID Multimèdia. Eines amb les quals no comptaven els revolucionaris en el segle passat i nosaltres podem comptar per arribar amb aquestes idees a milions, com l’està mostrant la crisi actual, i enfortir l’organització de partits revolucionaris a nivell nacional i internacional que seran indispensables per a, al voltant dels combats que vénen, barallar per acabar amb la barbàrie capitalista i fer realitat la perspectiva de la revolució socialista en el segle XXI.

Et pot interessar:Xarxa Internacional L’Esquerra Diari: una veu que creix enfront de la pandèmia del coronavirus




temes relacionats

Crisi coronavirus   /    #Coronavirus   /    Món obrer   /    Crisi econòmica   /    Capitalisme   /    Política Estat espanyol   /    Societat

Comentaris

Comentar