×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Pablo Castilla: “Sobren els motius perquè els qui vam sortir fa dos anys per la llibertat de Hasél tornem als carrers”

Parlem amb Pablo Castilla, portaveu de l'agrupació juvenil Contracorrent i un dels milers de joves que fa dos anys es manifestaven contra l'empresonament de Pablo Hasél. Des dels micros oberts i en diverses entrevistes a mitjans de comunicació va assenyalar les arrels profundes d'aquella explosió de ràbia juvenil, els seus responsables polítics i l'actitud d'una esquerra independentista que en aquells dies negociava la posterior investidura de Pere Aragonés.

EsquerraDiari.cat

dijous 16 de febrer de 2023
Facebook Twitter

Fa dos anys de l’empresonament del raper Pablo Hasél. Què va representar segons la teva opinió aquest fet?

L’empresonament de Hasél sens dubte era part d’una ofensiva repressiva que es va iniciar sota el govern de Rajoy, que s’ha mantingut sota el del PSOE i Unides Podem i que té a Catalunya com el seu principal escenari, encara que no l’únic. Ho vam veure també contra els treballadors del metall de Cadis, fa un any, o contra les manifestacions que denunciaven l’assassinat homòfob de Samuel a Madrid. La Llei Mordassa segueix sense ser derogada i el ministeri de Marlaska ha infiltrat a policies nacionals a moviments socials a Catalunya i el País Valencià, al pur estil franquista. Una política repressiva a càrrec del PSOE i de la qual Unides Podem, encara que faci alguna declaració en contra, és també responsable com a membre del govern. A Catalunya també hem continuat veient com la Generalitat d’ERC és part d’aquesta repressió. És l’acusació particular en molts processos, mana als Mossos als desnonaments i altres protestes, o han donat suport a l’enduriment del delicte de desordres públics contra la protesta social.

Llavors milers de joves vau sortir al carrer a exigir la immediata posada en llibertat. Però entre els manifestants hi havia una idea que es repetia “És per Hasél i no només per Hasél”. Quines van ser les raons profundes d’aquella explosió de malestar?

Estàvem a la immediata post-pandèmia. Veníem de veure com s’aplicava un pla compartit per tots els governs basat a protegir els beneficis de les empreses i les grans fortunes, que no van perdre ni un euro, més aviat a l’inrevés. Mentrestant, se’ns feien pagar les conseqüències d’aquesta nova crisi social i sanitària a la classe treballadora i els sectors populars. Es va posar en evidència que teníem un sistema sanitari totalment devastat per una dècada de retallades, com el denuncien totes les treballadores del sector a les vagues que veiem ara. La joventut a més havíem sofert una campanya de criminalització, érem els responsables dels contagis. A això cal afegir-li la situació estructural de precarietat, amb molts joves sense feina o amb feines temporals, sense poder emancipar-nos, amb les universitats tancades... Tot això es va condensar en un gran esclat de ràbia contra un futur al qual només ens prometen misèria. I això no sols no ha millorat, sinó que ha empitjorat en molts sentits: la precarietat es manté, la reforma laboral de Yolanda Díaz va blindar les anteriors, la inflació es menja els salaris, especialment els més baixos, els lloguers pels núvols... I a més tornen els aires de guerres i rearmaments imperialistes. Sobren els motius per a continuar lluitant contra aquest sistema.

Per què creus que a Catalunya, i en particular a Barcelona, aquestes manifestacions es van estendre per més de dues setmanes i amb un alt de nivell de combativitat?

Segurament la joventut catalana s’ha sentit doblement criminalitzada i doblement enganyada als últims anys. D’una banda, la dreta, el “progressisme” espanyolista i tot l’aparell de l’Estat han portat endavant una brutal repressió contra l’independentisme i el dret a decidir. Ho vam veure l’1 d’octubre, a les mobilitzacions contra la sentència... Però també vam veure com es reprimia brutalment manifestacions en solidaritat amb Catalunya a Madrid. Per l’altre costat, doblement enganyada perquè els dirigents processistes, amb ERC i JxCat, havien promès la república i contingut la mobilització per a després vendre’s completament. El 2017 van cridar a la calma, sobretot a la vaga del 3 d’octubre. El 2019 van ser ells els qui es van posar al capdavant de la repressió de les manifestacions. I ara amb el govern d’Aragonés es veu clar que hi ha una volta a la normalitat autonòmica i a aplicar les mateixes polítiques socioliberals, com veiem en aquests últims Pressupostos pactats amb el PSC i els Comuns.

En aquells dies vam veure a periodistes, tertulians i polítics de tot signe criminalitzar les protestes i ratllar-les de violentes. A un debat televisiu vas decidir plantar-te i dir clarament que tu no t’anaves a sumar a aquestes condemnes criminalitzadores, com t’exigia el presentador. Com els vas respondre?

Primer, no entrant al seu joc de condemnes que és la forma que tenen sempre de criminalitzar la lluita de la joventut i altres protestes. Vaig deixar clar que fossin o no els meus mètodes, respecte a algunes accions concretes, em negava a sumar-me a les seves condemnes. Que el que sí que condemnava i denunciava rotundament era la veritable violència vista aquests dies, la de la Policia, que li va treure un ull a una noia de 19 anys. Cap dels tertulians de torn denunciava aquesta i la resta de les agressions policials. I també les altres violències estructurals, la que ens condemna a vides precàries, a no poder sostenir-nos, realitzar els nostres projectes vitals, la que genera morts a la feina per falta de mesures de seguretat, a les fronteres, a les comissaries… D’aquesta violència sempre callen.

Als micros oberts i a diverses entrevistes a mitjans de comunicació tu et vas mostrar molt crític amb el paper de la CUP durant aquests dies. Quin rol creus que va jugar l’esquerra independentista?

Cal recordar que durant aquests dies la CUP estava negociant la investidura de Pere Aragonés, al qual li van acabar donant el seu suport uns mesos més tard. Nosaltres els dèiem que no podien fer-ho, que era el mateix govern que ens estava reprimint cada nit. Però a més, ERC no és cap aliat ni en lo social ni a la lluita per l’autodeterminació, com venia la CUP. Ho havien deixat molt clar durant el procés, al costat de Junts, reprimint el 2019 i abans, fent tot el possible per evitar que la mobilització de 2017 posés en escac al Règim del 78. I en lo social són els hereus de Convergència, de les polítiques neoliberals de sempre a Catalunya. Tornant als Pressupostos que es votaran ara, veiem de nou megaprojectes urbanístics, retallades a la sanitat i l’educació sense revertir-se... Més gestió autonòmica dels negocis de les grans famílies. Per això vam ser tan crítics amb el rol de l’esquerra independentista durant aquells dies, continuaven sembrant il·lusions als partits de la burgesia catalana i als fets es negaven a enfrontar-los, tot i que la joventut estàvem començant a fer-ho al carrer. La necessitat de construir una esquerra anticapitalista i revolucionària, que parteixi de la independència política respecte a aquests partits, va tornar a expressar-se com una necessitat pendent i urgent a Catalunya.

Què li va faltar a aquella explosió de ràbia per a arribar més lluny?

Va faltar una cosa essencial que també va faltar el 2017 o 2019. Feia falta impulsar l’autoorganització i estructurar el moviment als centres d’estudi, buscar despertar la solidaritat d’altres sectors de treballadors, sobretot joves, que també estan afectats per tota aquesta situació de crisi que deia abans. Per això els plantegem als companys i companyes del SEPC i d’altres organitzacions de l’esquerra independentista com Arran que tenien un major pes dins la joventut, impulsar conjuntament assemblees a les facultats, els instituts, els barris... Per a des d’aquí poder organitzar tota aquella ràbia, polititzar-la i dirigir-la a enfrontar al govern català que ens estava reprimint. Però lamentablement, l’esquerra independentista aquests dies estaven compromesos amb la política de la CUP, que volia evitar qualsevol desbordament del carrer perquè estaven negociant la investidura. Van actuar semblant el 2017, per la mateixa raó, estaven compromesos amb una estratègia d’unitat nacional que s’ha demostrat aquests anys com un obstacle total al fet que la mobilització social es desplegués i desenvolupés tot el seu potencial.

Què ha passat en aquests dos anys? En quin punt està la joventut?

La situació, com deia abans, és pitjor. Hi ha un augment de la precarietat, dels preus, dels lloguers... Els salaris s’estan quedant en res. A més, a nivell internacional veiem com les potències imperialistes, incloent-hi l’Estat espanyol, es rearmen fins a les dents per a defensar els seus interessos. Això vol dir, defensar a l’IBEX35 a tot el món i blindar encara més les fronteres, amb més episodis com la matança que vam veure a Melilla. Rebutgem frontalment la invasió reaccionària de Putin, però sabem que cal enfrontar el rearmament del nostre propi imperialisme. Sobren els motius perquè els qui sortim fa dos anys per la llibertat de Hasél tornem als carrers.

Quina és la proposta de Contracorrent per a aquesta volta als carrers?

Cal partir del rol que han jugat el reformisme de Podemos o el processisme, que ha sigut criminal. El que han venut és que no hi ha alternativa, que no es pot aspirar a res més que a ser la crossa esquerra del PSOE o una autonomia en clau neoliberal. Ens diuen que aspirar a qualsevol cosa més només pot portar l’arribada de la dreta, mentre la dreta justament no para de créixer gràcies al desencantament que ells alimenten. Són els majors contribuents a la passivitat, la desmobilització, al fet que passin les seves polítiques de dretes...

Nosaltres creiem que cal trencar amb aquest relat de la derrota. Contra el relat dels quals volen convèncer-nos que anem a un món distòpic, cal reprendre la lluita perquè els recursos socials passin a les mans dels que els fem funcionar tots els dies, les i els treballadors, i es posin al servei de resoldre les grans necessitats, no del lucre d’una minoria que ens porta a cada vegada pitjors crisis i guerres. Hi ha elements de la realitat que demostren que es pot sortir d’aquest esquema, com la volta de la lluita de classes a Europa, amb les vagues a França o el Regne Unit, o aquí amb les lluites sanitàries. Aquesta força de la classe treballadora és la base per a pensar com construir una altra esquerra, una esquerra revolucionària, de classe i socialista. Aquí, la joventut hem d’estar al capdavant, al costat de les i els treballadors en lluita per a donar una sortida conjunta a l’avanç de la dreta, les crisi -inclosa l’ambiental- i el rearmament imperialista. És urgent reprendre la lluita per un socialisme des de baix que canviï realment el món.


Facebook Twitter
El racisme de l'extrema dreta no es combat amb el mal menor

El racisme de l’extrema dreta no es combat amb el mal menor

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l'ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l’ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l'educació pública?

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l’educació pública?

L'extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l'engendre d'Aliança Catalana

L’extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l’engendre d’Aliança Catalana

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Pablo Castilla: "No hi ha 'regeneració democràtica' possible del monàrquic Règim del 78"

Pablo Castilla: "No hi ha ’regeneració democràtica’ possible del monàrquic Règim del 78"

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï

Fora els bucs de guerra de l'OTAN del port de Maó

Fora els bucs de guerra de l’OTAN del port de Maó