Política Estat espanyol

GUERRA JUDICIAL

PSOE i UP no volen acabar amb la reaccionària Judicatura, només disciplinar-la

El govern “progressista” no vol acabar amb aquesta casta reaccionària, sinó que sigui “la seva casta reaccionària”. La reforma del CGPJ aprofundeix els trets autoritaris del règim. És necessari acabar amb ella, imposar judicis per jurat, jutges electes i revocables i que cobrin el salari mitjà.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dijous 15 d’octubre| edició del dia

La batalla pel control de la Judicatura segueix el seu curs. El govern de coalició respon aquesta setmana als atacs dels jutges conservadors que copen l’alta magistratura des del govern de Rajoy, amb la seva reforma del sistema d’elecció del Consell General del Poder Judicial.

La Judicatura, reservori de la reacció

La possible imputació d’Iglesias en el Supremo i la sentència del TSJM contra les restriccions de mobilitat a Madrid, van tornar a mostrar la setmana passada que la crisi del Règim del 78 continua més viva que mai. Les divisions per dalt s’expressen en aquesta guerra judicial. Una de les castes més reaccionàries de l’Estat, els jutges, són al mateix temps àrbitre i ariet del búnquer contra el govern central.

Aquest “apoderament judicial” no és obra de la dreta. El PSOE i les tres dretes li van donar aquest paper per a la repressió de l’independentisme català. El mateix govern Sánchez, per mitjà de l’Advocacia de l’Estat, va aconseguir la condemna per sedició als presos polítics catalans en el Supremo. Unidas Podemos per part seva, encara que hagi criticat amb la boca cada vegada més petita aquesta “judicialització del conflicte”, ha donat suport a judicis farsa com el del procés i ha cridat a acatar totes les sentències lliberticides.

Només quan la Judicatura ha començat a operar per a afeblir a l’anomenat govern “progressista” s’han començat a sentir alguns qüestionaments de part de Podemos. Però les seves crítiques no són cap impugnació a aquest poder. Més aviat, tant Unidas Podemos com el PSOE estan pensant com disciplinar aquest braç de l’Estat. “La Judicatura és un poder reaccionari, però volem que sigui el nostre poder reaccionari”, aquest sembla el lema.

Una reforma que aprofundeix els trets bonapartistes del règim

Moncloa respon a la guerra del deep state fent ús de l’arsenal autoritari que li permet la Constitució, com l’estat d’alarma, i fins i tot s’aventura a anar més enllà. La reforma del Poder Judicial, encara que el venguin com una mesura urgent per a “desallotjar” als jutges conservadors i el mandat ja caducat i a tots els seus col·legues posats a dit, reforçarà encara més el control de l’Executiu en la designació de jutges, en reduir de qualificada a majoritària la majoria necessària per a la seva renovació.

D’una banda reduiria la capacitat de bloqueig de l’oposició, la situació actual. Per l’altre, obre la porta a que aquest i els següents governs facin un CGPJ encara més servil a l’Executiu de torn. No li falta raó a Rufián d’ERC quan es preguntava què passaria si aquesta reforma tira endavant i està a la disposició d’un següent govern de coalició de la dreta i l’extrema dreta.

Els dubtes de la constitucionalitat de la mesura han portat a que es compari aquesta reforma amb altres portades endavant per governs de la dreta populista com el de Polònia. Sánchez té per davant convèncer a la Comissió Europea que “no és el mateix”.

No hi ha reforma possible, cal acabar amb la casta judicial

La veritat és que ni la majoria qualificada ni la majoritària garantirien un poder judicial democràtic. La naturalesa d’aquesta institució és de per si mateixa reaccionària, arbitrària i anti-democràtica. Una casta imbuïda d’un poder gairebé absolut, només revisable o controlable per si mateix, a la que s’hi accedeix per mitjà d’una trama en la que es barregen grans famílies, sagues de jutges i fiscals que enfonsen les seves arrels en els més profund i fosc del segle XX, llaços amb els grans poders econòmics, l’aparell policial, les clavegueres i... al fons del tot, la Corona.

Els mecanismes d’elecció del seu òrgan de govern, del qual depèn la designació dels llocs determinants dels principals tribunals i sales d’apel·lació, busquen, en situacions normals, que expressin un cert consens i equilibri entre els diferents agents del règim. Quan aquest consens es trenca, com és el cas de l’Estat espanyol, aquest poder acaba actuant com una espècie de cambra de ratificació permanent i la “última trinxera” en què es defensa l’statu quo, d’aquí ve que sol albergar a la flor i nata dels sectors més ultres i bunkeritzats.

Un poder que decideix, sense apel·lació possible, quan una llei pot ser aprovada, ha de ser corregida o anul·lada, si un estatut aprovat en referèndum és vàlid o no, qui pot i qui no ser electe diputat o president d’un govern autonòmic o portar endavant, en el nom de la lluita contra tal o qual delicte, tot tipus de maniobres per a condicionar la vida política. Exemples en la història recent de l’Estat espanyol n’hi ha a palades, sobretot en latituds catalanes, però també en altres més llunyanes, com el rol de la Judicatura en el cop institucional contra Dilma al Brasil o l’empresonament de Lula per a evitar la seva candidatura presidencial.

Per judicis per jurat, jutges electes i amb el salari mitjà

Lluny de tota il·lusió en una reforma democràtica de la Judicatura, i a anys llum de les reformes que vénen a aprofundir en els trets bonapartistes com defensen ara des del govern “progressista”, és necessari lluitar per acabar amb aquesta reaccionària casta.

Cal acabar amb tots els tribunals que actuen com a autèntica tercera cambra legislativa-executiva, com els tribunals superiors, el Suprem o el Constitucional, així com tribunals d’excepció com l’Audiència Nacional, hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura.

Els judicis han de realitzar-se sempre per mitjà de jurats populars i els jutges han de ser electes per sufragi universal en tots els seus nivells, i no posats a dit entre els diferents partits del règim. El seu salari no ha de superar el salari mitjà. Que visquin com a banquers, empresaris i alts funcionaris, explica que la “Justícia” tingui l’explícit caràcter de classe que deixa a Rato al carrer en tot just 2 anys i milers de presos procedents de les classes populars poblin les presons durant anys per delictes molt menors.

Es tracta de mesures elementals per a acabar amb un Poder Judicial reaccionari. Ni les dretes, ni tampoc el PSOE o Unidas Podemos, estan per la labor d’implementar-les. La disputa actual no és entre els qui defensen una Judicatura conservadora i una altra més democràtica o progressista, sinó en qui i com pot controlar una institució reaccionària.

Aquesta qüestió democràtica, com d’altres com la fi de la Corona o el dret a decidir, només podrem arrencar-les per mitjà de la mobilització social de la classe treballadora i els sectors populars contra un règim que fa aigües per dalt i que, si no el voltegem per baix, no té més que sortides reaccionàries per a estabilitzar-se. La lluita per imposar processos constituents, on poder abordar i resoldre aquestes demandes i els grans problemes socials derivats de la pandèmia i la crisi econòmica, manté plena vigència.




temes relacionats

Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Poder Judicial

Comentaris

Comentar