Des de les últimes setmanes la situació a les xarxes socials ha estat un intercanvi molt polaritzat entre les crítiques i suports al Govern per la gestió de la crisi del coronavirus. Twitter mateix, és un continu “camp de batalla” virtual on es llancen campanyes, etiquetes i trending topics d’una “trinxera” a una altra.

D’una banda, una dreta i extrema dreta exaltada que llança crítiques i dures campanyes contra el Govern de Sánchez i Iglesias, qüestionant la falta d’actuació i mesures des dels primers dies de la crisi. Un dels “arguments estrella”, és el fet que es permetés la mobilització del 8M. Per l’altre costat, bona part de l’esquerra del propi Govern o afí a ell, que fan eix en la qüestió de l’herència de les privatitzacions i retallades en sanitat del PP com a explicació del col·lapse sanitari. Un intent de “rentar la cara” al PSOE del qual participa, lògicament, el seu soci de govern Unides Podemos.

El debat, d’entrada, està trampejat i distorsionat. No és més que una disputa entre el vell bipartidisme PP-PSOE, ara ampliat amb la participació de Vox per extrema dreta, i d’Unides Podem per esquerra. Un obscè “revival”.

Sense estendre’ns massa, la crítica de la dreta acusant de negligència al Govern per desatendre les recomanacions de l’OMS és del tot oportunista. Va haver-hi una lògica comuna entre els governs de no prendre mesures, per no parlar de les fanfarronades criminals de presidents conservadors i reaccionaris com Boris Johnson, Donald Trump o de Jair Bolsonaro –actitud que evidentment, no han pogut mantenir–.

Per l’altre costat, les acusacions que l’esquerra favorable al Govern de Sánchez llança a l’herència rebuda del PP i les seves retallades són del tot hipòcrites. El PSOE és el partit que més ha governat des de 1978 i el que ha aplicat des dels anys vuitanta les mesures i el marc jurídic que ha permès la constant privatització de la sanitat, tal com porta denunciant la Coordinadora Antiprivatización de la Sanitat Pública de durant anys.

Todo lo que deberías saber sobre la privatización de la sanidad pero nadie se atrevía a contartehttps://t.co/PgmDWNfnQV

— CAS Estatal (@CAS_Estatal_) March 31, 2020

La Llei General de Sanitat de 1986, en l’època dels governs de Felipe González, va establir el model de sistema sanitari inspirat en el National Health Service britànic. Aquesta llei ja recollia l’entrada d’empreses privades en la sanitat pública, però de manera puntual.

Pocs anys després, el PSOE amb majoria absoluta donava a conèixer el “Informe Abril” de 1991. Aquest informe va generar tal rebuig públic, en anunciar mesures com el copagament sanitari, privatitzacions i externalitzacions, que el partit de González no el va presentar finalment en el Congrés, però va passar a ser el full de ruta de la seva política sanitària.

1997 va ser un altre any d’ofensiva neoliberal contra la sanitat pública, aquesta vegada ja amb el PP de José María Aznar en el Govern que, no obstant això, tan sols va suposar l’aplicació del full de ruta que venia ja marcada. Així es va donar el cas que PP, PSOE, CIU, Coalició Canària i PNB –amb el suport públic de CCOO i UGT– , van aprovar la llei 15/97, el marc jurídic propici per a fer negoci privat amb la salut que ja anticipava el “Informe Abril”.

D’aquesta forma, els sectors més rendibles de la sanitat es van anar privatitzant, la qual cosa ha obert grans oportunitats per als grups empresarials a costa dels diners públics i de precarizar. Sense anar més lluny, el Grup Quirón, va obtenir 413 milions d’euros en beneficis l’any passat 2019.

La destrucció de la sanitat pública ha estat una política comuna del PP i el PSOE

L’intent del PSOE de tirar la culpa al PP per l’herència rebuda no se sosté, per tant. Una estratègia que no és nova, en 2011 en plena crisi econòmica van acusar el PP de les retallades i de tractar de desmantellar la sanitat, al mateix temps que acordaven la modificació de l’Article 135 de la Constitució donant prioritat al pagament del deute sobre l’educació o la sanitat.

La crisi del coronavirus fàcilment hauria posat en seriosos destrets a qualsevol sistema sanitari, però la forma criminal en la qual els governs europeus l’estan gestionant no és casual. I en aquest punt, encara que la dreta en l’Estat espanyol tracta de treure rèdit polític, té molt poc de dir.

No donar prioritat a la salut de les persones enfront dels interessos dels grans capitalistes ha estat la política durant dècades i avui es veu més que mai. No sols la sanitat pública ja es trobava saturada i molt precarizada, sinó que després de la pandèmia no s’han posat tots els recursos sanitaris ni el conjunt de l’economia per a tallar-la, ja que no es volen qüestionar els interessos dels grans capitalistes.

Et pot interessar: “Que no pari el negoci”: la sanitat privada exigeix que es financi el 75% de la seva facturació

Així les coses, no podem dependre de la gestió de les mateixes empreses i burocràcies polítiques i sindicals que porten durant dècades privatitzant i precaritzant. I molt menys “blanquejar” les polítiques criminals del PSOE, l’altra cara de les privatitzacions i retallades socials, com estan fent Unides Podem i bona part de l’esquerra.

Mentre la sanitat pública col·lapsa i es deixa morir als nostres majors en els passadissos, mentre els recursos de la sanitat privada segueixen sense ser utilitzats al 100% per a pal·liar la crisi, mentre els paràsits capitalistes que dirigeixen la sanitat privada aprofiten per a retallar plantilla, vendre test a centenars d’euros i tancar centres en plena pandèmia, el govern i l’oposició de dreta es passen factura per una herència de la qual tots dos són responsables.

N’hi ha prou de contemplacions amb els capitalistes. Cal expropiar immediatament tots els recursos de la sanitat privada i centralitzar-los en un pla estatal baix control de comitès de treballadores i treballadors de la sanitat pública, comitès mèdics i usuaris, que faci possible de facto la utilització d’aquests recursos amb transparència i mitjançant un ús col·lectiu i democràtic. Juntament amb això, és necessària la contractació massiva i sense límits del personal i de les inversions sanitàries necessàries per a fer front a la pandèmia.

Aquesta crisi ha posat al descobert la radical importància de qui organitza la producció social i baix quins criteris. La classe treballadora, que avui està en la primera línia del combat contra la pandèmia, és l’única garantia per al compliment de les necessàries condicions sanitàries i laborals, i per a posar l’economia no al servei dels beneficis empresarials, sinó al servei d’enfrontar la grip i la crisi social que s’ha obert.

Marx, completant a Hegel, va dir al principi de “El 18 Brumario de Luís Bonaparte” que els fets i personatges de la història universal semblés que es produeixen dues vegades, però “una vegada com a tragèdia i una altra vegada com a farsa”. Com en temps d’Alfons XII, des de 1978 hem viscut una nova restauració borbònica on dos partits s’han “alternat” el poder. S’han criticat i enfrontat discursivament, de cara a la galeria, però en línies generals han aplicat la mateixa agenda neoliberal. És hora de plantejar una alternativa anticapitalista.

Et pot interessar: Col·lapse sanitari: el que fa falta per a guanyar la guerra contra el virus (i la desídia capitalista)