Internacional

INTERNACIONAL

Operació militar israeliana: efectes col·laterals

diumenge 30 de maig| edició del dia

El passat 21 de maig, un cessament del foc afavorit per Egipte (i operat no tan discretament pels Estats Units) va posar fi a l’operació “Guardià de les Muralles”, el nom que va triar l’Estat d’Israel per al seu últim atac militar contra la Franja de Gaza. 11 dies de bombardejos, 253 morts (66 eren nens i nenes), 2000 ferits. 74 edificis públics esfondrats, 1800 unitats residencials reduïdes a enderrocs i 14.300 parcialment destruïdes. Infraestructura danyada, famílies delmades, desenes de milers de refugiats. En síntesi, un nivell de devastació tal que per al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides podria ser enquadrat en la categoria de crims de guerra. Del costat israelià va haver-hi 13 morts i uns 300 ferits. Encara que aquestes comparacions són odioses, el contrast deixa en evidència l’operació interessada de l’Estat sionista i les potències occidentals de justificar els bombardejos amb el llenguatge de la “legítima defensa” contra els “atacs terroristes” de Hamas. Aquest no és un aspecte secundari perquè imposar el “relat” és també part de la batalla.

No es tracta només del desencadenant immediat (qui va començar l’agressió?), encara que en aquest cas el detonant clarament va ser una sèrie de provocacions contra la població palestina a Jerusalem. Tampoc de l’enorme superioritat militar israeliana, que compta amb el quart exèrcit del món i armament nuclear –un aparell militar i de seguretat finançat per l’imperialisme nord-americà–. Sinó sobretot que l’Estat d’Israel és considerat, no només pels seus crítics, sinó fins i tot per les lleis i convencions internacionals, com una potència militar ocupant en els territoris palestins. Al·legar la posició “defensiva” per a l’Estat d’Israel és com si a Sud-àfrica se l’hagués reconegut al règim de l’apartheid el seu “legítim dret a defensar-se” dels qui oprimia.

A propòsit de la discussió sobre la legitimitat de la violència i l’apartheid, són molt pertinents les paraules de Nelson Mandela, que a penes sortit de la presó en 1990, en la seva primera entrevista amb el president nord-americà George Bush (pare) li va recordar que “són els opressors els qui determinen els mètodes d’acció política que utilitzen els oprimits”. I els “mètodes” de l’Estat d’Israel són inequívocs. En els últims 15 anys, és a dir, des que Israel es va retirar formalment de la Franja de Gaza i aquesta va quedar sota govern de Hamas, l’exèrcit israelià ha llançat cinc atacs militars d’envergadura: “Pluja d’estiu” (2006); “Hivern calent” (2008); “Plom fos” (2009) en la qual van ser assassinats 1300 palestins; “Pilar defensiu” (2012); “Marge protector” (2014) que va ser la més letal amb al voltant de 2300 palestins morts. Tot indica que el sisè –“Guardià de les Muralles”– no serà l’últim perquè està inscript en la lògica de l’opressió colonial que exerceix l’estat d’Israel.

És molt aviat per a fer un balanç acabat de l’operació militar israeliana i dels seus resultats. Estem encara en un moment en el qual tant Israel com Hamas reclamen la victòria sense que hi hagi encara una mesura objectiva que la justifiqui. No obstant això, les seves conseqüències ja comencen a manifestar-se en el terreny geopolític; en la crisi política a Israel i les divisions en el camp palestí; i sobretot en la lluita de classes, amb el ressorgiment de la lluita nacional palestina.

La dimensió geopolítica

Des del punt de vista de la dinàmica geopolítica regional, les conseqüències visibles de l’escalada militar israeliana i els seus resultats són en primer lloc el qüestionament objectiu als “Acords d’Abraham” impulsats per Trump per a constituir un eix anti-iranià i “normalitzar” les relacions de l’Estat d’Israel amb els països àrabs sense el mínim qüestionament a l’opressió nacional palestina. I en segon lloc, l’enfortiment, almenys conjuntural, d’Egipte i Qatar pel rol que han jugat com “sponsors” de Hamas en la negociació del cessament del foc, que buscaran capitalitzar aquest moment favorable per a millorar les relacions amb l’administració demòcrata (el president egipci al Sisi era el “dictador favorit” de Trump) i reposicionar-se en els equilibris de poders regionals.

La política del president Biden és reprendre l’acord nuclear amb l’Iran i desescalar els conflictes regionals per a disminuir l’exposició nord-americana i els recursos –humans, militars, diplomàtics i materials– que l’imperialisme inverteix a la regió per a concentrar-se en la competència amb la Xina.

Com a part d’aquesta política, Washington ha desempolsat la vella fórmula de “dos Estats” per al conflicte palestí/israelià, que havia caigut completament en desús sota la presidència de Donald Trump i l’avanç de la colonització i els plans d’annexió de territoris palestins sota els governs d’extrema dreta de Benjamin Netanyahu.

Aquesta és l’estratègia que ha desplegat el secretari d’Estat Antony Blinken en la seva recent gira per Orient Mitjà, immediatament després d’haver-se signat el cessament del foc. En la seva reunió amb Netanyahu Blinken va reafirmar l’aliança estratègica amb Israel i el compromís de l’imperialisme nord-americà amb el seu principal aliat. Però també va tenir gestos amigables amb la vella direcció col·laboracionista palestina. Es va reunir amb el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmoud Abbas a qui Trump no li atenia ni el telèfon. Va prometre milions de dòlars per a la reconstrucció de Gaza i va anunciar la reobertura del consolat nord-americà a Jerusalem Est (la zona àrab de la ciutat) a través del qual els Estats Units gestionava la seva relació amb les autoritats palestines, que va ser tancat per Trump en 2018 quan va traslladar l’ambaixada nord-americana a Jerusalem.

La continuïtat de Netanyahu al capdavant de l’estat sionista és cada vegada més disfuncional per a aquesta política “pacificadora” amb la qual els Estats Units pretén gestionar el conflicte. I també per a l’esquerda que ha sorgit amb l’ala progressista del partit demòcrata que qüestiona el suport del govern de Biden a Netanyahu. Per això no sembla casual que després de la gira de Blinken hagi pres forma una unitat opositora a Israel per a desplaçar-lo del poder.

El principi de la fi de Netanyahu?

El primer ministre Benjamin Netanyahu va assegurar haver afeblit la capacitat militar de Hamas, en particular, haver danyat de manera qualitativa la xarxa de túnels (l’anomenat “Metro” de Gaza) utilitzada amb finalitats defensives i militars. A més d’haver assassinat a alguns líders polítics i militars tant de Hamas com de Jihad Islàmica (l’altra organització polític-militar que actua en la Franja de Gaza). No obstant això, aquests triomfs tàctics que reclama Netanyahu no només no condueixen a una victòria estratègica que implicaria “resoldre” el problema palestí, sinó que tampoc semblen haver aconseguit garantitzar-li la supervivència en el càrrec de primer ministre, un objectiu a penes dissimulat de l’escalada militar. “Bibi” té una motivació personal ja que despullat dels seus furs, podria acabar a presó per corrupció.

La política israeliana està en estat d’ebullició. Al tancament d’aquest article una amplíssima coalició anti Netanyahu estava a punt d’anunciar la formació del “govern de canvi”, basat en l’aliança del dretà Naftali Bennett i el periodista opositor de centre dreta Yair Lapid, que girarien en el càrrec, dos anys cadascun.

Aquesta majoria parlamentària “catch-all” uniria en un mateix govern a partits d’extrema dreta com el de N. Bennett, que promou l’annexió a Israel dels assentaments de colons en els territoris ocupats, als partits de “centre” com el d’I. Lapid i el Azul y Blanco de Benny Gantz, actual ministre de Defensa i opositor acèrrim de Netanyahu, i als partits de centre esquerra de l’espectre sionista, el Partit Laborista i el Meretz (identificat històricament amb l’esquerra sionista pacifista). A més comptaria amb el suport del bloc àrab que sostindria al govern però fora de la coalició.

Si finalment es concretés, el desplaçament de Netanyahu podria estar indicant els resultats contradictoris de l’operació “Guardià de les Muralles” per a l’estat d’Israel en almenys dos aspectes: un geopolític, al qual ens referiem abans. I un altre intern, que ha de veure amb haver reunificat als palestins de Gaza, Cisjordània i Israel com feia dècades que no es veia.

El nou “momentum” de la lluita palestina

L’efecte col·lateral menys desitjat per Netanyahu i per les diferents fraccions de la direcció palestina, ja sigui en la seva versió nacionalista burgesa de l’ANP en decadència per la seva col·laboració amb Israel i els Estats Units, com en la seva versió islamista de Hamas, és el ressorgiment de la resistència de les masses palestines. L’atac de l’Estat sionista contra els palestins que viuen en territori israelià ha portar el conflicte al si mateix de l’Estat d’Israel, esborrant les “línies verdes” que han dividit al poble palestí entre els que sobreviuen a Gaza (sota el control ferri de Hamas), els que viuen en els guetos de Cisjordània (sota el control policial d’Israel i l’Autoritat Palestina) i els “àrabs israelians” que viuen com a ciutadans de segona en l’Estat d’Israel. Aquest ressorgiment de la lluita palestina s’ha expressat de múltiples formes, en els enfrontaments amb la policia a Jerusalem Est, les mobilitzacions de masses a Cisjordània i la resistència a Gaza contra els bombardejos. El punt més alt d’aquesta unitat que no es veia des de la primera intifada, va ser la vaga general del 18 de maig, una acció de masses que es va sentir amb força en els sectors de l’economia israeliana com la construcció que ocupa mà d’obra barata palestina. Una de les principals forces motores d’aquesta resistència recarregada és la joventut, una nova generació que ja no compra l’engany dels “dos Estats” ni tampoc accepta l’estratègia reaccionària confessional ni el control que exerceixen direccions com Hamas. I que tendeix a confluir amb els sectors encara minoritaris de les comunitats d’origen jueu que s’oposen a la política colonial de l’estat sionista. Aquesta confluència es veu en les accions comunes, més petites encara que de significació simptomàtica en l’Estat d’Israel, en les mobilitzacions massives a Londres, París, els Estats Units i el món àrab en solidaritat amb el poble palestí i contra els crims de l’estat sionista, i en campanyes com a Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) o les campanyes a favor d’un estat únic, democràtic i no racista. Aquest procés, encara embrionari, té un significat polític profund, perquè de desenvolupar-se pot ser la base per a una sortida revolucionària a l’opressió colonial de l’estat d’Israel i l’imperialisme, és a dir, la lluita per una Palestina obrera i socialista on convisquin àrabs i jueus i una federació socialista a l’Orient Mitjà.




temes relacionats

Estat d’Israel   /    Palestina   /    Gaza   /    Internacional

Comentaris

Comentar