En la tarda d’aquest dimarts algunes de les marques emblemàtiques del capitalisme anunciaven el seu cessament o limitació d’activitats a Rússia. McDonald’s, Coca-Cola, Pepsi o Starbucks tancaran els seus restaurants o retiraran els seus coneguts refrescos de les prestatgeries dels supermercats. Se sumen a una llista de 300 multinacionals que han pres decisions en el mateix sentit, entre les quals es troben Amazon, Ericsson, Ikea o Inditex.

Els grans mitjans de comunicació donen la notícia amb una indissimulada alegria bel·licista: "un nou cop a l’enemic". Però no cal fer un gran exercici d’empatia, de posar-se en el lloc de l’altre, per a imaginar què suposa una decisió així per a milers de treballadors.

N’hi ha prou que treballis, hagis treballat o coneguis a algú que treballa servint hamburgueses, repartint paquets, en una botiga de roba, de mobles o electrodomèstics, d’operari en una fàbrica... És a dir n’hi ha prou que siguin part de la immensa majoria social, la classe treballadora, perquè entenguis el que significa que d’un dia per a un altre la teva empresa decideixi tirar el tancament i marxar-se.

Si al fet de quedar-te al carrer li afegeixes un context de viure sota un règim autoritari i enmig d’una caiguda històrica de la teva moneda i poder de compra dels salaris fruit d’aquestes i altres mesures de la guerra econòmica, ja saps que t’acaben de condemnar a la misèria.

Les xifres del volum d’acomiadaments totals no es coneixen encara. Però, atesa la grandària de les plantilles d’aquestes multinacionals, Rússia viu un ERO de proporcions estratosfèriques.

Solament McDonald’s compta amb 62.000 treballadors, Starbucks amb 2.000 de plantilla directa (no facilita dades dels restaurants franquiciats) i Pepsi amb 20.000 a les seves fàbriques i 40.000 en el camp, el tercer país després dels EUA i Mèxic de major implantació per a la companyia. El "filantrop" d’Amancio Ortega continua sumant bones accions amb el tancament de 500 botigues i l’acomiadament de 9.000 empleades directes. Ikea, la marca cool de la desforestació, deixarà al carrer altres 12.000.

Alguns directius d’aquestes companyies pretenen suavitzar les conseqüències de la seva decisió prometent "mantenir el salari dels seus empleats", com McDonald’s. Però, si el conflicte es prolonga, aquesta mesura quedarà suspesa. Starbucks es limita a prometre’ls que els donarà "suport", sense concretar com. Pepsi, de moment, mantindrà alguns llocs de treball lligats a la producció de productes alimentosos bàsics, encara que no els ha quantificat. Tampoc descarta el seu tancament total si el conflicte es prolonga.

Afamar al poble de l’enemic: aquesta és la consigna de la UE i l’OTAN. La bateria de sancions aprovada per la UE i els EUA, com ja succeís en el cas de l’Iran o Veneçuela, colpejarà directament a la classe treballadora i els sectors populars de Rússia.

A més, com advertia Trotsky davant les sancions de Chamberlain contra el Mèxic de Lázaro Cárdenas en els anys trenta, "el boicot, com és sabut, sempre involucra a l’autoboicot". Els efectes d’aquesta guerra econòmica ja es comencen a notar en una escalada de preus en els propis països imperialistes, on la classe obrera està veient com els seus salaris comencen a liquar-se com no passava des de la crisi dels setanta. Davant això, governants "progressistes" com Pedro Sánchez demanen a les i els treballadors que es preparin per a grans "sacrificis".

I com ja estan alertant diferents organitzacions humanitàries, com Save The Children, les conseqüències en els mercats de cereals poden conduir a crisis alimentàries molt greus a regions senceres com el nord d’Àfrica o Orient Mitjà.

Oposar-se a la invasió russa a Ucraïna i a l’escalada bel·licista de l’imperialisme europeu i estatunidenc és, per tant, també oposar-se a aquesta altra forma de guerra, la guerra econòmica. Des dels països imperialistes no n’hi ha prou amb oposar-se a l’enviament de soldats de l’OTAN a Europa de l’est i armes. Molt menys plantejar, com fan des de formacions que es presenten com a pacifistes com Podemos, que l’alternativa al bel·licisme són les sancions i els bloquejos de fam.

De la mateixa manera que la classe treballadora hem de lluitar en cada país contra el guerrerisme dels nostres governs, i encoratjar una lluita independent d’aquests contra la invasió russa a Ucraïna, hem d’oposar-nos alt i clar a totes aquestes sancions que pretenen fer pagar a les i els treballadors i pobles del món els costos de la seva guerra.