CONTRAPUNTO

"Nosaltres lluitem pel socialisme, perquè el capitalisme no va més”

Entrevistem a Lucía Nistal, investigadora de la UAM i dirigent del CRT, una de les referents de les plataformes universitàries contra la monarquia.

dimarts 11 de febrer| edici� del dia

Una de les imatges d’aquesta setmana ha estat la dels ministres d’Unidas Podemos en peus i aplaudint al rei Felip VI. Quin significat li dónes a aquest gest?

Aquest gest és la penúltima mostra -perquè ja hem pogut veure altres com votar contra la publicació del full de servei de Billy el Niño per dubtes jurídics- d’un nou salt en la integració d’Unidas Podemos al règim monàrquic. Ja van deixar clar en el debat d’investidura que assumien absolutament el consens del 78, reivindicant la Transició i fins i tot agraint a ministres franquistes que es passessin a la democràcia, com va fer Pablo Iglesias. Vam veure com van jurar lleialtat al rei i a la Constitució, per molt pin que portessin en la presa de possessió, i els vam veure votant en contra d’investigar al rei emèrit pels seus negocis dubtosos amb l’Aràbia Saudita.

Unidas Podemos no ha vingut a qüestionar el règim ni les seves institucions. Formen part del govern de La seva Majestat que, ens diu que respectar institucions com la monarquia respon a l’esperit republicà i pretén apuntalar, amb un vernís “progressista”, a un règim que travessa una greu crisi orgànica atiada pel moviment democràtic que baralla pel dret a decidir, pel qüestionament a la monarquia o la crisi de representació i el sistema de partits, i que té com a rerefons la major dècada de retallades, pèrdua de drets i una greu crisi social.

L’escriptor Isaac Rosa es preguntava en la seva columna d’aquesta setmana si gestos com aquest no anticipen altres cessions de major importància sobre altres qüestions polítiques, econòmiques, socials, culturals o de política internacional creus que té raó?

Totalment. No es tracta només de gestos, aquest “respecte institucional” amb el qual els justifiquen és el que impedeix investigar la corrupció de la Corona o votar a favor de fer pública la fulla de Billy el Niño per si no compleix “ics” requisits legals, és el que obliga el pagament del deute, a rescatar bancs, el que prohibeix el dret a decidir…

No és tampoc el primer gest, ja es van abstenir de votar contra la mordassa digital abans d’entrar en el govern o van parlar en contra de les mobilitzacions a Catalunya aplaudint l’actuació policial i judicial. Ara són part del govern de la cinquena potència imperialista europea que continua amb les polítiques racistes, obre nous CIEs, defensa a les multinacionals espanyoles, manté les tropes a l’Iraq, envia suport a Erdogán perquè continuï massacrant a la població kurda o a policies a Xile a entrenar als carabineros de Piñera.

Si ens fixem en el programa del seu acord de govern se’ns acaben de buidar els dubtes, el que ve és la política neoliberal del PSOE de tota la vida, per això ja han deixat clar que no derogaran les dues reformes laborals, només uns pocs articles de l’última, o fins i tot prendran mesures regressives que constitueixen veritables atacs a la classe treballadora com la pujada de l’edat real de jubilació als 67 anys que predica Escrivá, el ministre de Seguretat Social, en lloc de baixar-la i pujar les pensions mínimes com s’exigia des de la vaga d’Euskal Herria del passat 30 de gener, que per descomptat Podemos es va negar a secundar.

Tu has estat part del moviment dels referèndums sobre la monarquia que han sumat desenes de milers de vots contra aquesta institució. La joventut va tenir un paper molt important des de les universitats. Què van expressar aquelles consultes en més de 30 universitats?

En aquells referèndums joves estudiants i investigadors vam organitzar a pols consultes en desenes d’universitats de l’Estat i vam recollir desenes de milers de vots en contra de la monarquia, pel dret a decidir i a favor d’obrir processos constituents per a decidir-lo tot. Va quedar clar que les noves generacions, que per descomptat mai vam votar la Constitució, no li devem res a aquest règim més que precarietat i repressió, que no estem disposades a continuar sent súbdites de La seva Majestat i que volem prendre el nostre futur a les nostres mans.

Aquesta generació ara mateix està en un sentit com a òrfena de representació, aquells que es diuen hereus del 15M són ja part del Règim del 78, veiem l’ascens de l’extrema dreta i els que s’autoproclamen l’única alternativa possible, estan en el govern aplaudint al rei…

Fins aquí hem arribat, crec que cada vegada som més els que tenim clar que fa falta involucrar-se i militar per a construir una esquerra que no s’agenolli davant “La seva Majestat”, que s’enfronti a aquesta democràcia per a rics, que rebutgi la repressió, que baralli pel dret a decidir, que no ens digui que l’única alternativa que ens queda és gestionar amb -cada vegada menys- gestos progressistes aquest capitalisme que salva als bancs i precarizta a la joventut i a les dones mentre persegueix als nostres germans migrants. Una esquerra que parli clar i lluiti per un programa anticapitalista i revolucionari, d’expropiació dels expropiadors, i per governs dels treballadors, l’única sortida realista per a posar fi a la precarietat, el problema de l’habitatge o acabar amb la crisi climàtica.

Estem veient l’exemple a França, amb una vaga històrica contra la reforma de les pensions, però també contra aquesta democràcia per a rics francesa que avui presideix Macron, hem vist també l’exemple de Xile, amb una enorme presència de la joventut, prenent els carrers, organitzant-se i resistint la repressió perquè estan farts de la precarietat a la qual els ha condemnat els 30 anys de polítiques neoliberals. Són només dos de molts exemples que deixen clar que són el capitalisme neoliberal i els seus executors els que estan profundament qüestionats, i l’Estat espanyol no és una excepció.

Seguint amb les universitats què et va semblar el nomenament de Castells com a ministre d’universitats?

Bé, això del ministre d’universitats és bastant greu. Estem parlant d’un acadèmic que, més enllà de les aportacions que pugui haver fet en la Sociologia, defensa obertament el model nord-americà d’universitat. En diversos articles seus podem llegir com advoca per pujar les taxes, per la major entrada d’empreses i en contra que estudiants i treballadors puguin triar a l’equip rectoral.

De fet, ja tenim una universitat amb taxes elevadíssimes que ha expulsat a milers d’estudiants de les facultats per no poder pagar aquestes xifres, ja sofrim la gestió de la universitat per part d’empresaris que dirigeixen els Consells Socials i empreses que fan negoci amb els becaris, programes d’estudi i finançament, i el poder de decisió dels estudiants ja és avui dia ridícul. Però si es compleixen els desitjos de Manuel Castells, en lloc de revertir l’enorme avanç neoliberal que ha precaritzat les nostres universitats i les ha convertit en fàbriques de mà d’obra barata que no qüestioni l’statu quo, avançarà més en aquesta línia. Això és quelcom que no podem permetre.

L’horitzó d’acabar amb el Règim del 78 continua estant plantejat?

Evidentment hi ha forces que tracten de tancar la crisi del règim, avui estem vivint tot un intent de restauració encapçalat pel govern de coalició. En lloc de qüestionar, organitzar-se i mobilitzar-se cal confiar en el que vingui de dalt, del govern. Això ens diuen des de la burocràcia sindical i fins i tot sectors molt lligats al govern de moviments socials com al 8M. No és casual que enguany molts territoris no cridin a la vaga el 8M, malgrat la baralla que hem donat moltes companyes a favor d’aprofundir la vaga, com les companyes de Pan y Rosas. És com si ja no fos necessari mobilitzar-se per posar fi a la precarietat laboral, que ens colpeja especialment a nosaltres, consagrada en les reformes laborals que PSOE i Unidas Podemos no derogaran. O contra les lleis d’estrangeria o els CIEs que eren demandes del manifest de l’any passat i que el govern mantindrà. O per la separació de l’Església i l’Estat, la fi del finançament a l’Església o els concerts educatius.

Aquest intent de restauració hem de combatre’l o ens menjarem uns altres 40 anys de règim monàrquic del 78 i d’altres de polítiques neoliberals. Es tracta de lluitar contra la desmobilització, però també de construir una alternativa política. Aquesta altra esquerra que parlava abans, una esquerra totalment independent dels partits del règim, amb un programa anticapitalista i que faci bandera del desenvolupament de l’autoorganització i la mobilització defensant una perspectiva revolucionària.

Per a això és clau la militància revolucionària. Jo sóc militant de la CRT, una organització marxista revolucionària. Nosaltres lluitem pel socialisme, una idea que cada vegada més joves es plantegen, encara que sigui d’una manera general. Una societat on les i els treballadors siguem els qui dirigim tot democràticament, l’economia estigui al servei de les necessitats socials i no el lucre d’uns pocs, on desterrem tota forma d’explotació i opressió. Per això és necessari tornar a parlar de revolució, de com ens preparem per a aprofitar els processos de lluita que s’obriran per aconseguir realment una transformació social d’aquest calat.

Aquesta perspectiva no és encara la general, la majoria considera que cal barallar per ampliar la democràcia existent. Com s’articula això per a nosaltres? Lluitant per imposar assemblees constituents lliures i sobiranes a tot l’Estat, la institució més democràtica possible dins del marc de la democràcia representativa. Parlem d’assemblees amb plens poders per a abordar i decidir sobre totes les qüestions democràtiques i socials, electes en circumscripcions úniques, amb càrrecs revocables, sense tutela de les Corts o el Senat, el Tribunal Constitucional o, per descomptat, la Monarquia. D’assemblees que puguin deliberar i decidir sobretot, i que, amb tota seguretat, per a poder fer efectiu aquestes decisions hauran d’imposar-se mitjançant la lluita de classes i l’autoorganització. Lluitar per aquesta perspectiva creiem que porta a enfrontar-se als marcs del capitalisme i el seu Estat, avançar per tant en la lluita per un govern dels treballadors i treballadores, expropiar a la burgesia i socialitzar els mitjans de producció sota control democràtic de la classe obrera.

Finalment, sobre aquesta necessitat de construir una altra esquerra amb aquesta perspectiva a qui us dirigiu des de la CRT amb aquesta crida?

Creiem que cada dia seran més els sectors que no confien en aquest govern, per descomptat estan fent mèrits per això. Ens dirigim a ells, als quals van veure la necessitat de posar en peus una vaga a Euskal Herria i secundar-la des de la resta de l’Estat amb exigències bàsiques que aquest govern no està disposat a satisfer, a tots i totes aquelles que han acabat de perdre qualsevol mínima confiança en el govern a la llum dels últims gestos, a la joventut que no està disposada a heretar aquesta democràcia monàrquica per a rics.

També ens dirigim a l’esquerra que es reivindica anticapitalista, i que ara mateix té la responsabilitat de contribuir a construir una alternativa política. La CUP, que és l’única força amb presència parlamentària que s’oposa per esquerra al govern de coalició i es nega a formar part de la restauració del règim i a la qual secundem des del CRT en les últimes eleccions, ha de ser part d’aquest procés. D’altra banda està Anticapitalistas, que si bé critica l’entrada al govern no acaba de trencar amb Podemos, la qual cosa és un escàndol a aquesta altura, per exemple a Andalusia gestiona l’Ajuntament de Cadiz amb la mateixa política dels mal anomenats “Ajuntaments del canvi” que poc van canviar. És urgent un balanç profund del seu paper impulsant Podemos i trenquin definitivament amb la formació que avui governa amb els socioliberals del PSOE.

En definitiva, no hi ha temps que perdre per a generar un espai de debat i intercanvi, buscar confluències i construir una alternativa política que no deixi lliure el camp de l’oposició al govern a la dreta i l’extrema dreta. És hora de posar en peus una esquerra independent dels partits del règim que baralli per una sortida a la crisi del règim per a les dones, la joventut, els i les migrants i, en definitiva, la classe treballadora.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Entrevista   /    #ReferendumUAM   /    CRT   /    Podemos

Comentaris

Comentar