Món obrer

CONFLICTE NISSAN

Nissan: L’acord d’una derrota anunciada

Després de mesos de lluita, amb vagues, manifestacions i acampades pel mig, el Comitè d'Empresa de Nissan format per (CCOO, UGT, Sigen-USOC i CGT), arribava a un acord amb la patronal nipona que suposa el tancament de la fàbrica en un any.

dijous 27 d’agost| edició del dia

Imatge de Martí Segura Ramoneda (@segraam)

Aquest tancament de fàbrica pactat amb una transició d’un any afavoreix la divisió dels treballadors directes i indirectes i desarticula d’aquesta manera la lluita en favor de la pau social. L’acord deixa completament fora als 25.000 treballadors i treballadores de les empreses subcontractades, com Acciona, Magneti Marelli o Lear que ja amenacen amb acomiadaments “objectius” i tancaments.

El pacte aconseguit amb la direcció de Nissan ha estat celebrat pels diferents actors que han participat d’alguna manera en les negociacions, especialment les direccions sindicals de CCOO, UGT, Sigen-USOC i també per part de CGT. “Ho valorem positivament”, anunciaven des de CCOO. Per la seva part UGT es vanagloria que l’acord compleixi “amb la majoria de les nostres demandes”. No obstant, aquest acord és clarament una derrota anunciada malgrat la mobilització dels treballadors i treballadores, davant la falta d’un pla de combat de les direccions sindicals. Del “Nisssan no es tanca” a aquest tancament pactat que es vol presentar com un triomf pels grans sindicats, la CGT ha sigut també part d’aquesta traïció.

Com a part de l’acord de tancament, els sindicats es comprometen a mantenir “la pau social en el si de l’Empresa Nissan. Així mateix les parts faran els majors esforços per a contribuir a la pau social respecte dels proveïdors”.

Una derrota a la mesura de la patronal de la mà de la burocràcia sindical

Des de l’inici del conflicte, que es remunta a l’inici de l’any amb els primers rumors de tancament de la planta de Nissan per a, en una primera instància, finals d’aquest mateix 2020, el CE de l’automotriu va buscar un pacte a la desesperada amb la direcció de la patronal. Aconseguir un acord amb les millors condicions d’indemnització per a la plantilla.

En el pla del CE de Nissan no va haver-hi mai espai ni per als 25.000 treballadors i treballadores de les subcontractes ni per a plans de lluita alternatius, com la lluita per la nacionalització de la fàbrica per a mantenir els llocs de treball. Des d’un inici es partia d’una derrota assumida i segellada, el tancament de Nissan i la pèrdua dels llocs de treball.

Tal com destaca CCOO en la seva valoració, l’acord se centra en tres eixos: garantia d’ocupació, taula de reindustrialització i millors indemnitzacions. No obstant, poca victòria s’amaga darrere d’aquests acords. La garantia dels llocs d’ocupació, s’ha d’afegir com a màxim fins al 2021, fins aquí arriba la garantia. Contant que l’empresa ja ha iniciat el xantatge sobre la plantilla de Nissan. Des de la direcció garanteixen “afavorir la contractació” d’aquells treballadors que sol·licitin la baixa voluntària d’aquí a desembre del 2021. Així és com esperen evitar “acomiadaments traumàtics”.

La taula de reindustrialització no és garantia de res. Les inversions d’una empresa privada sonen a conte de fades enmig d’una històrica crisi econòmica. De fet l’acord ja procura cobrir-se bé les espatlles assenyalant que “en cas de no poder garantir-se cobraran les quantitats pendents de percebre amb un mínim de 25.000 euros.” L’acord posa un preu assumible per al tancament d’aquesta multinacional.

Respecte a les indemnitzacions, que han estat millorades en relació a la proposta inicial, és una falsa sortida individual que es tradueix en una derrota col·lectiva. Els exemples passats han demostrat que les indemnitzacions són “pa per a avui i fam per a demà”, a més en un marc, l’actual, definit per una crisi sense precedents.

Haver venut les conquestes d’anys de lluita i organització de la classe treballadora és la gran victòria per a la burocràcia sindical i la patronal, però no per als treballadors, ni de Nissan, ni molt menys de les subcontractes i la resta de la classe treballadora. La lluita de Nissan era més que la lluita dins les seves quatre parets, era la lluita que espera a la classe treballadora en el futur pròxim per a la defensa de les seves condicions laborals i els seus llocs de treball.

El balanç que deixa ara per a la patronal és la total sintonia de les burocràcies sindicals amb els seus objectius a més de la col·laboració dels diferents Governs, tant l’estatal del PSOE i Unidas Podemos, el català de Torra, com del municipal de Ada Colau davant tal atac.

Tot en la mateixa línia d’unitat d’acció que van mostrar entre els diferents “agents socials” per a pactar els ERTO i les ajudes multi-milionàries a les empreses al principi de la pandèmia.

CGT ha sigut còmplice de la derrota

En aquest marc és lamentable el rol de CGT, membre del CE de Nissan. En cap moment el sindicat alternatiu s’ha mostrat com a tal. Va seguir fil per randa tots els comunicats i l’estratègia de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT.

Una mal entesa unitat d’acció sindical que l’ha portat durant tot el conflicte a pactar i unir-se per dalt amb les burocràcies de CCOO i UGT mentre permetia la divisió imposada entre la plantilla de Nissan i les subcontractes i condemnava a la derrota qualsevol alternativa a la direcció imposada pel CE. Serveixi d’exemple l’acampada realitzada per treballadors de CGT d’Acciona a les portes de la fàbrica a Zona Franca que va ser boicotejada i aïllada insistentment pel CE de Nissan.

Aquesta actitud no només ha estat de “portes cap a dins” sinó també de “portes cap a fora”. Més enllà de comunicats a favor de la nacionalització de la fàbrica o en favor de l’acció dels treballadors d’Acciona per part de CGT Catalunya, no hi han hagut accions reals que sustentessin aquestes paraules, ni des de la federació ni des del sindicat, que passessin per la mobilització dels afiliats i per accions unitàries de suport. En definitiva, aixecar una veritable força material per a plantar cara als plans del CE i d’una patronal que ha comptat amb prop de 200 milions d’ajudes en subvencions públiques.

Des de CGT ara apunten que s’obre un “nou període de lluita” on la reindustrialització de Nissan i el futur laboral de les plantilles de les subcontractes són prioritat. Com si aquest acord aconseguit no hagi propiciat un impacte en l’organització dels treballadors i deslligat per complet l’esdevenir de la planta de Nissan al futur de les subcontractes.

En aquesta línia s’han expressat recentment Juanjo Álvarez i Daniel Mulero en un article titulat “La Lluita de Nissan en l’horitzó col·lectiu” i publicat pel diari Público. Álvarez, militant d’Anticapitalistes i Mulero, també militant d’Anticapitalistes i sindicalista de CGT Catalunya assenyalen que “la pròxima batalla del conflicte serà evitar la cascada d’acomiadaments i EROs que hi haurà en les empreses subcontractades”, lligant a aquest escenari la tasca pendent d’“armar una plataforma comuna entre treballadors de Nissan i altres empreses”.

Sens dubte la falta d’unitat entre els treballadors de Nissan i les subcontractes és una lliçó que deixa el conflicte però el que manca de sentit és que aquesta afirmació la signi un militant de CGT Catalunya sense realitzar ni una sola crítica al rol del seu sindicat.

Tal com hem assenyalat anteriorment la divisió imposada entre les plantilles de Nissan i les subcontractes ha estat part central de l’estratègia de la burocràcia sindical de CCOO i UGT a la que durant tot el conflicte s’ha plegat CGT, i aquesta també és una lliçó greu que deixa el conflicte i que s’ha de criticar.

Obviar el rol de la CGT seria un greu error ja que jugaria precisament en contra d’avançar i construir aquesta unitat entre les diferents plantilles. Plantejar una estratègia alternativa a la de la burocràcia de CCOO i UGT i no assenyalar que el sindicat que tenia el deure i la possibilitat d’impulsar-la, CGT, no l’ha realitzat, és tirar-se pedres sobre la pròpia teulada.

Organitzar la resistència de les subcontractes

Exigir la nacionalització de les fàbriques sense pagament i sota control dels seus treballadors a les institucions i lluitar per la seva reconversió era i continua sent l’única via per a garantir el futur de tots els llocs de treball derivats de Nissan i oferir una sortida de conjunt als prop de 30.000 treballadors i treballadores afectades.

Però això passa per una unitat dels treballadors, per la lluita en comú de Nissan i les seves subcontractes, avançar en una coordinadora democràtica que superi les polítiques burocràtiques i unifiqui totes les lluites des de baix per a enfrontar la situació que ve i fer del conflicte una veritable causa social i política que sigui envoltada de veritable solidaritat activa, és a dir, el contrari al que han fet des de CCOO, UGT, Sigen-USOC i CGT.

Aquesta és l’única perspectiva realista i en favor de la classe treballadora per a enfrontar l’onada de tancaments i acomiadaments que amenaça a la nostra classe.

També pots llegir: Les direccions sindicals pacten el tancament de Nissan per a 2022

Pot interessar-te: La lluita de Nissan en una cruïlla: la falta d’un pla de combat




temes relacionats

Acciona   /    Vaga Nissan   /    Nissan   /    Món obrer   /    Catalunya   /    CGT Estat espanyol   /    Món obrer Estat espanyol   /    CGT Catalunya   /    CGT

Comentaris

Comentar