A més d’un any de govern, la ministra de Treball “comunista” ha estat incapaç de derogar la reforma laboral. Mentrestant, s’han sostingut els guanys capitalistes amb els ERTO. Com escrivíem recientmente en aquest article, aquesta mesura ha suposat dosar i ajornar els acomiadaments, així com permetre fer reserves a les empreses amb diners públics per a l’abonament de les indemnitzacions dels acomiadaments dels pròxims mesos.

Tot això consentit per la connivència de CCOO i UGT, peça clau per a mantenir la pau social. A més les direccions dels grans sindicats estan actuant de mur de contenció de les lluites obreres. Un exemple clar l’estem veient en el cas d’Airbus, pactant el tancament de la planta de Puerto Real a esquena dels treballadors i desconvocant les mobilitzacions liderades per CGT.

Davant el que es preveu que serà un any 2021 d’acomiadaments massius i EROs el govern “més progressista de la història” i les burocràcies d’UGT i CCOO tenen la tasca de gestionar aquest capitalisme caníbal en una època de gran crisi econòmica. Novament descarregar amb relat “progre” els seus costos sobre la classe treballadora. El brou de cultiu perquè la dreta i la ultradreta arribin al govern en les pròximes eleccions de 2023. Això del 4 de maig en la Comunitat de Madrid, és només la bestreta.

Et pot interessar: 2021 serà l’any dels ERO: comerç, banca, turisme i indústria planegen acomiadaments massius

La història està condemnada a repetir-se quan no som capaces de treure lliçons dels errors del passat. Les lliçons recollides en el clàssic llibre ‘Reforma o revolució’ de Rosa Luxemburg s’haurien d’haver convertit en un aprenentatge per a tot aquell que es reivindiqui conseqüentment anticapitalista. Entre elles que la participació en la gestió de l’Estat capitalista no porta a un altre camí que acabar administrant, encara en nom de la classe treballadora o les “majories socials”, els negocis i interessos dels grans capitalistes.

Després de l’anterior crisi i el moviment 15M, el politòleg i exlíder de Podemos Pablo Iglesias, el nostre “Bernstein” particular, al costat d’un grup d’intel·lectuals de la Facultat de Ciències Polítiques de la UAM en Somosaguas, van decidir emprendre un projecte polític que pretenia assaltar els cels posant, una altra vegada, totes les seves esperances en la política burgesa i el parlamentarisme.

Aquesta hipòtesi va ser defensada també per Anticapitalistas, palanca necessària per a la creació de Podemos. Ara, la seva sortida pacífica i acrítica de la formació morada, continuen buscant la manera de reeditar la creació de partits reformistes amplis com Endavant Andalusia o els seus germans a França amb una coalició electoral al costat de la França Insubmisa de Melenchón.

També pots llegir: Auge i caiguda de Pablo Iglesias: desafiaments de l’esquerra anticapitalista després de Podemos

El projecte polític que deixa en herència el exlíder de Podemos ha quedat ostatge del mateix PSOE que mana carregar a la policia contra la joventut per manifestar-se per la llibertat de Pablo Hasel i ordena protegir a VOX manant la policia contra joves i treballadors a Vallecas.

Ningú que es consideri marxista revolucionari pot pensar que en aquests agents adaptats perfectament al règim existeixi una sortida al capitalisme de la gestió del qual formen part. Si en els pròxims mesos i anys es donaran centenars de milers d’acomiadaments, hem de buscar la manera d’organitzar-nos per a respondre als seus atacs i que no tornem a ser la classe treballadora la que carreguem a la nostra esquena amb la crisi econòmica que vivim.

Crisi econòmica, ERO i acomiadaments per tancaments de plantes i fàbriques són les primeres conseqüències de la pandèmia que s’estan veient. Irremeiablement provocarà resistències obreres com l’organització dels treballadors que porten setmanes o mesos en vaga en Tubacex o Airbus, o la plantilla de Nissan que es torna a mobilitzar. El Tall Engonals, H&M, BBVA, Bosch i CaixaBank són les empreses que ja estan anunciant acomiadaments col·lectius de llarg a llarg de l’Estat espanyol, tots amb la connivència del govern progressista que es nega a legislar contra els poders econòmics.

Els ERO i ERTO són mesuras creades i aprovades a mesura dels capitalistes pels diferents governs per a regular i acceptar acomiadaments col·lectius, al·ludint moltes vegades a pèrdues sobre les prediccions de guanys i no sobre pèrdues reals. Basta en moltes ocasions amb maquillar els llibres de comptabilitat perquè aquestes mesures siguin acceptades i aprovades pel govern de torn.

Davant problemes capitalistes, respostes anticapitalistes

En períodes de crisi econòmica el primer moviment en les grans empreses consisteix a alleugerir les plantilles a través de diferents mètodes d’acomiadament per a alleugerir costos. L’exemple actual el veiem en els intents de Tubacex de fer un ERO de 129 treballadors argumentant que la crisi pandèmica ha disminuït la producció. Els treballadors d’aquesta empresa estan donant exemple de lluita a la resta de l’Estat de com únicament l’organització de la plantilla pot tenir alguna possibilitat de canviar les seves condicions laborals. La vaga supera ja els 100 dies i són un exemple de lluita contra la patronal.

Aquesta espurna necessita d’un bufo d’aire fresc i de la solidaritat de treballadors i organitzacions obreres al costat de la joventut estudiantil perquè es converteixi en flama que traspassi dels murs de les empreses, i desafiï al sistema econòmic i polític.

Veiem com comencen a existir altres focus de resistència obrera en la resta de l’Estat, com és el cas d’Airbus Cadis que estan lluitant contra el tancament total de l’empresa al·ludint a les pèrdues generada per la crisi econòmica. La realitat és que volen abaratir costos augmentant la producció en altres fàbriques com la de Getafe amb la complicitat d’UGT i CCOO que han pactat a esquena dels treballadors el tancament de l’empresa.

En aquesta tessitura hem de rescatar pensar en els ensenyaments i l’experiència d’exemples com Zanon a l’Argentina, quan l’any 2000 un grup de treballadors de la pròpia fabrica van decidir prendre-la en el seu tancament i van començar a produir sota control obrer sense patrons.

En l’Estat espanyol portem molts anys sense una vaga general a pesar que la crisi econòmica de la dècada passada va recaure totalment sobre la classe treballadora i encara avui vivim les conseqüències en forma de reforma laboral, de llei mordassa, de privatització de serveis públics i de precarització en les ocupacions. Les burocràcies sindicals han actuat com un element pacificador desactivant cada espurna d’organització sindical que sorgia, fins i tot pactant amb la patronal convenis lesius aprofitant la reforma laboral de 2012 o traint als propis treballadors com en Airbus Puerto Real.

Hem d’imposar des de les organitzacions de base dels sindicats un front únic obrer amb llibertat de tendències per a articular la lluita de classes i començar a organitzar al conjunt de la classe treballadora amb un programa que garanteixi que la crisi la paguin els capitalistes. Imposar l’obertura de contabilitats a totes aquelles empreses que s’hagin acollit a un ERTO per a evitar que, després de moltes vegades haver estat salvades per l’Estat amb diners públics, ara responguin amb acomiadaments massius.

Davant la recrudescència que veurem dels acomiadaments i el gran augment del nombre d’aturats no podem confiar en els partits del règim, per la qual cosa hem de treballar per organitzar un pla de lluita en la perspectiva d’imposar mitjançant la vaga general un programa que reculli el repartiment d’hores de treball sense disminució salarial. Perquè treballem tots i perquè posem les nostres vides en el centre.

Per a això hem de superar les tendències pacificadores de les burocràcies sindicals i només podem fer-ho desbordant els carrers i la mobilització obrera.