Catalunya

NODES; la proposta política de la CUP per acabar connectant amb ERC i JxCat

“Nodes; Debats d’unitat popular” és el marc de debat (telemàtic) que han llançat les CUP per a debatre sobre la proposta política amb la qual concorrerà a les pròximes eleccions autonòmiques. Des de la CRT estem participant en els diferents espais de debat des de l'inici de l'estiu i després de la primera assemblea de “Nodes”, volem aportar algunes reflexions sobre algunes de les línies de debats principals.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

Àngels Vilaseca

@mangic_cv / Barcelona

dimecres 28 d’octubre| edici� del dia

La política catalana està marcada per les eleccions autonòmiques que se celebraran el 14 de febrer. En aquest context d’eterna campanya pre electoral, la CUP va posar en marxa abans de l’estiu diferents espais de debat, telemàtics i presencials. En tot aquest procés des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) hem estat participant en els debats interns, a més de publicar nombrosos articles debatent amb els diferents posicionaments públics de la formació anticapitalista.

Alguns previs a l’estiu després de la primera onada de la pandèmia, com Els desafiaments de la CUP davant la crisi del processisme o Cap col·laboració, ni mà estesa: els rebrots a Catalunya són el fracàs de les polítiques del Govern o Ni pactes de la Moncloa ni del Palau: Contrapunts amb l’esquerra independentista i altres en les últimes dates, com La CUP insisteix en reconstruir una “unitat estratègica” amb un processisme que ja és part de la restauració autonòmica o Marxisme i qüestió nacional: un debat amb la CUP a tres anys de l’1O.

Tot aquest procés de debat intern de la CUP s’ha materialitzat en “Nodes”, que va tenir la seva primera sessió aquest cap de setmana, on la proposta política ha estat debatuda per més de 400 militants, segons la pròpia formació.

Com hem assenyalat en diferents ocasions des de la CRT, la proposta política de la CUP, des d’un punt de vista estratègic, passa per una reedició del que va ser el període 2012-2017, o el que és el mateix, cerca una reconstrucció de l’espai processista amb ERC i JxCat. A més, ho fa en un context on totes dues formacions polítiques, per diferents vies, s’han integrat en el procés de restauració autonòmica iniciat pel Govern.

Bé buscant espais de debat innocus on tot allò relacionat amb el dret democràtic a decidir del poble català queda fora des del minut 0, com és el cas d’ERC, o acceptant, més enllà d’acalorades declaracions davant els mitjans, la repressió per part del Govern “progressista” del PSOE i Unides Podemos, com és el cas de JxCat. I fins i tot actuant amb els seus òrgans de repressió autonòmica contra sectors dels CDR o de l’esquerra independentista que s’oposa a les polítiques dels partits del processisme.

Aquestes qüestions, que són denunciades encertadament per la CUP en molts casos, no impedeixen que des de la formació anticapitalista es continuï mantenint la perspectiva d’una unitat estratègica amb els partits del processime. Així ho va deixar patent en sessió parlamentària Carles Riera “és necessari un acord nacional i polític” per a construir una nova unitat d’acció de l’independentisme que porti a un nou embat que “forci a l’Estat a acceptar una resolució democràtica”.

Unitat estratègica? És necessari una esquerra anticapitalista que enfronti al Govern i els seus partits

L’esdevenir d’aquests últims tres anys sembla ser codificat per la CUP com a resultat de la desunió de les formacions “independentistes” i la seva “baralla” partidista en clau electoral i no com una conseqüència de la voluntat d’ERC i JxCat de tornar conscientment a la senda autonomista. Això mostra la falta d’un balanç crític profund del rol de tots dos partits als quals no sols cal criticar, sinó enfrontar i més en aquests moments, en una situació on des del Govern està actuant igual que Ayuso a Madrid.

Des que la CUP van enviar “a la paperera de la història” a Artur Mas, es va instal·lar la percepció que, especialment JxCat no era el mateix que l’antiga CiU. És cert que la dissolució del partit clàssic de la burgesia catalana no és un fet menor, però això no implica que actualment JxCat (i PDeCat) no mantinguin els mateixos interessos.

Ha estat Torra i el seu Govern qui en plena pandèmia, amb milers de morts als hospitals i residències ha garantit el negoci de les mútues i la sanitat privada a través del pagament de 43.000 euros per pacient i prova PCR.

Tampoc ERC ha estat en la línia de buscar la “igualtat social”. Abans de l’esclat de la pandèmia, ERC va intentar tramitar al Parlament la coneguda com “Llei Aragonès”, una llei que buscava l’externalització de grans sectors dels serveis públics, entre ells del sector de l’educació, com els preescolars, educació especial, tutoria o menjador escolar; a més d’uns altres en el sector sanitari, com la pediatria, ginecologia, cirurgia o personal mèdic i els serveis socials cap a la gent gran, la infància i els joves o la diversitat funcional i les cures.

La falta d’un balanç crític als partits del processisme i d’un programa que els enfronti

Mà estesa en el qüestió nacional i mirada a un altre costat en allò social, si haguéssim de recuperar i parafrasejar el famós eslògan del 2012.

“Si la Cup entra al Govern és que ens hem posat d’acord en una agenda política [...] serà una bona notícia”, argumentava a inicis d’octubre Carles Riera al FAQS de TV3. Són aquests anhels de ser qui “cusi la unitat” de l’independentisme que porta a la CUP a reivindicar el paper tant d’ERC com JxCat al 1Oct sense la més mínima contradicció. Per descomptat van jugar un rol i van posar part de l’aparell autonòmic al servei de la jornada del 1Oct. Però al màxim que aspiraven era a una imatge de mobilitzacions amb col·legis tancats, cues o com el mateix Jordi Sánchez va plantejar un dia abans del 1-O, que un milió de participants seria un èxit.

Voler transformar la vaga general del 3-O en el seu contrari, una aturada patronal, va ser el primer intent seriós de tirar el fre de mà. Això va afeblir que en molts centres de treball es desenvolupessin assemblees o processos d’autoorganització. El mateix dia 3 va ser una guerra de baixa intensitat per retornar-ho tot a la normalitat. I les següents dates fins avui són la millor prova que després de la “foto” dels col·legis, no hi havia més pla, no hi havia més camí per la direcció processista.

No va ser la repressió conjunta entre Policia Nacional i Mossos en les manifestacions contra la sentència del “judici farsa” al 2019 la major mostra de voluntat de tornar a la senda autonomista per part d’ERC i JxCat?

La conseqüència d’aquest balanç de l’acció política de la direcció processista en aquests anys i de l’ADN de totes dues formacions, és que la CUP presenta un full de ruta centrat en la “unitat del processisme” sense descartar cap camí, inclusivament la negociació amb l’Estat espanyol i la mediació internacional com va apuntar Carles Riera a Els matins de TV3. L’objectiu d’ “ampliar la base” però sense cap delimitació de classe.

O un programa anticapitalista d’independència de classe. O un programa marcat per “unitat estratègica” amb ERC i JxCat

Encara que la candidatura de la CUP tanqués amb discursos o un programa anticapitalista, de ruptura o doble ruptura i fins i tot parlant d’independència de classe, aquest quedaria en el buit si el seu full de ruta queda marcada per la “unitat estratègica” amb els partits del processime.

L’ “ampliació de base” que estant dient els portaveus i diputats de la CUP no està interpel·lant als colpejats per la crisi, als que no van cobrar l’ERTE, als que van quedar a l’atur i als que ni tan sols poden cobrar el miserable Ingrés Mínim Vital del Govern “progressista”. No interpel·la als obrers de Nissan i d’altres fàbriques que s’enfronten a tancaments, no interpel·la als MIR en vaga ni a la comunitat educativa que està sortint als carrers.

Des de la CRT estem participant en aquestes accions de les últimes setmanes, al costat dels treballadors sanitaris i al costat dels sectors més precaris de la comunitat educativa. Al costat de treballadors i treballadores precàries hem impulsat la Xarxa de Treballadors i treballadores precàries, un xarxa de solidaritat i suport per organitzar-nos contra la precarietat laboral que estem arrossegant des de fa anys i que avui, amb la pandèmia, el Govern “progressista”, governs autonòmics, patronal i burocràcies sindicals, volen redoblar.

La perspectiva de la CUP d’una unitat estratègica amb els partits capitalistes catalans portarà, inevitablement a la formació anticapitalista a elaborar el seu programa centrat en les pròximes eleccions, però no a esmenar la gran feblesa que es va visualitzar al 2017, la falta d’una alternativa anticapitalista i de classe una vegada consumada la fallida de l’estratègia processista. D’aquesta manera el nou període que està per configurar-se després d’unes noves eleccions imposades novament per la Moncloa, aquesta vegada mitjançant l’ inhabilitació de Torra, tornarà a tenir un buit a l’esquerra de la direcció processista.

En última instància una estratègia d’acord amb la resolució al “conflicte” que veuen des de la formació anticapitalista, que passa per una negociació amb l’Estat i en última instància, o de forma combinada, amb la intervenció de la “comunitat internacional”. Sembla que el tancament de files de la Unió Europea amb l’Estat espanyol al 2017 després d’una repressió sense precedents als últims anys en el sud d’Europa, hagi caigut a l’oblit.

O que la “comunitat internacional” hagi acceptat la condemna centenària als líders polítics després d’un judici replet d’irregularitats. La possibilitat d’una negociació amb la Moncloa o Brussel·les és absolutament utòpica.

Davant d’aquesta situació des de la CRT hem participat en tot aquest procés de debat defensant que la lògica actual porta a repetir els errors d’anys previs. Aixecar un programa “anticapitalista”, “feminista”, “antiracista” de res serveix si la perspectiva estratègica continua sent la unitat amb els partits del “processisme”.

La CUP defensa que el nou embat pel dret a decidir ha d’estar íntimament lligat a resoldre els grans problemes socials derivats de la crisi econòmica i sanitària. Critiquen la gestió del govern de JxCat i ERC, responsables de l’augment de la precarietat i la desigualtat. Però llavors com poden ser ells socis necessaris per a reprendre la lluita pel dret a decidir al costat d’un programa que faci pagar aquesta crisi als capitalistes?

En aquest context, on la CUP es dirigeix a reeditar una política ja assajada durant una dècada de procés, des de la CRT considerem necessari aixecar una alternativa política diferent. Una alternativa d’independència de classe, que lligui la lluita pel dret a decidir i acabar amb el règim hereu del Franquisme, amb imposar un programa que atalli la crisi sanitària, social i econòmica sobre els beneficis i privilegis dels capitalistes, no pot fer-se des de cap “acord nacional” amb els partits que defensen obertament els interessos de les grans empreses i famílies catalanes, això és només possible si a Catalunya aixequem una alternativa anticapitalista i d’independència de classe.

Per això fem una crida a les organitzacions anticapitalistes tant a les que han format part de les candidatures de la CUP, com Lluita Internacionalista o Corrent Roig, com a les que no han format part de cap fórmula electoral, com és el cas de la CRT. També ho fem a aquells militants i simpatitzants que rebutgen la reedició 2.0 d’un projecte ja fallit i als joves i treballadors que avui són als carrers reivindicant els seus drets i rebutgen recórrer qualsevol camí amb els executors de retallades i privatitzacions a la sanitat, a les escoles i a les universitats. A tots ells fem una crida a aixecar aquest projecte alternatiu.




temes relacionats

CUP   /    Catalunya   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Independència de Catalunya

Comentaris

Comentar