Món obrer

MÓN OBRER

NISSAN: un acord a la mesura de la patronal

El conflicte de Nissan s'ha segellat a través d'un acord amb el Comitè d'Empresa (CCOO-UGT-USOC-CGT). El resultat? Un pacte que suposa el tancament de la fàbrica en un any i només afavoreix a la patronal i al govern.

Asier Guerrero

Delegado de CGT Telepizza, Zaragoza

dimecres 16 de setembre| edició del dia

Nissan ha estat una de les lluites més importants després de la pandèmia que la classe treballadora ha hagut d’enfrontar perquè la crisi de la Covid no la paguéssim els i les treballadores. Aquesta ha estat i és la intenció de les patronals de l’automòbil, amb la complicitat directa del govern del PSOE i UP.

Ni un dels punts signats afavoreix directament a les plantilles de Nissan ni subcontractes. Aquest tancament de fàbrica pactat en un any, amb un augment de les indemnitzacions, acosta a la patronal al seu objectiu de tancar l’empresa. El modus operandi de la direcció de l’empresa ha estat la divisió dels treballadors directes i indirectes, desarticulant d’aquesta manera la lluita en favor de la pau social. L’acord deixa completament fora als 25.000 treballadors i treballadores de les empreses subcontractades, com Acciona, Magneti Marelli o Lear, que ja amenacen amb acomiadaments “objectius” i tancaments.

Entre els motius per a allargar el tancament segueix present la cerca de possibles inversors i plans industrials per a mantenir els llocs de treball i el funcionament de l’activitat econòmica. D’acord amb aquesta línia, una de les peticions presents en la negociació va ser la constitució d’una taula a tres bandes composta per sindicats, l’empresa i representants del Govern espanyol i la Generalitat per a aconseguir la reindustrialització de la zona i la subrogació dels treballadors en una nova companyia que ocupi el lloc de Nissan. En aquest cas, els costos de la marxa variarien, encara que res d’això està assegurat ni existeix veritablement cap pla alternatiu al tancament ni als acomiadaments.

El pacte aconseguit amb la direcció de Nissan ha estat celebrat per totes les seccions sindicals que van participar d’alguna manera en les negociacions, especialment les direccions sindicals de CCOO, UGT, Sigen-USOC i també per part de CGT. Del “Nisssan no es tanca” a aquest tancament pactat que es vol presentar com un triomf pels grans sindicats. Des dels afiliats i afiliades que lluitem incansablement tots els dies contra les burocràcies sindicals, com per exemple contra les majoritàries de CCOO i UGT, i per fer un sindicalisme realment alternatiu no podem quedar-nos callats i resignats amb aquest acord. I més encara tot quan la CGT ha signat també l’acord.

A la secció sindical de CGT a Telepizza on jo sóc afiliat publicavem una declaració al principi del conflicte en la que denunciàvem el xantatge i les amenaces de la patronal, ens solidaritzavem amb la vaga i apostavem (i ho seguim fent) per la defensa de tots els llocs de treball defensant la perspectiva de l’ocupació i el control obrer, com ens va mostrar l’exemple de la ceràmica Zanón a l’Argentina, amb la qual des de CGT ens hem solidaritzat tantes vegades.

CGT Catalunya, correctament, es va pronunciar a favor del programa de nacionalització i gestió obrera de la fàbrica. Però un programa, sense estratègia ni pla de combat només és un document diplomàtic i ha portat al conflicte a un atzucac i a la qual la secció de CGT s’ha adaptat completament en una “unitat” sense crítica, sense lluitar per un pla alternatiu enfront de la majoria del comitè d’empresa que ha seguit al peu de la lletra els comunicats i l’estratègia de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT.

La realitat és que aquesta “unitat sindical” està mal entesa. Això els ha portat als companys de CGT de Nissan durant tot el conflicte a pactar i unir-se per dalt amb les burocràcies de CCOO i UGT mentre permetia la divisió imposada entre la plantilla de Nissan i les subcontractes i condemnava a la derrota qualsevol alternativa a la direcció imposada pel Comitè d’Empresa. Serveixi d’exemple l’acampada realitzada per treballadors de CGT d’Acciona a les portes de la fàbrica a Zona Franca que va ser boicotejada i aïllada insistentment pel Comitè d’Empresa de Nissan.

Més enllà de comunicats a favor de la nacionalització de la fàbrica o en favor de l’acció dels treballadors d’Acciona per part de CGT Catalunya, no hi ha hagut accions reals que sustentessin aquestes paraules, ni des de la federació ni des del sindicat, que passessin per la mobilització dels afiliats i per accions unitàries de suport. En definitiva, aixecar una veritable força material per a plantar cara als plans del Comitè d’Empresa i d’una patronal que ha comptat amb prop de 200 milions d’euros en ajudes de subvencions públiques.

Els i les companyes de CGT a Nissan parlen que ara s’obre un “nou període de lluita” on la reindustrialització de Nissan i el futur laboral de les plantilles de les subcontractes són prioritat. Però desgraciadament aquest acord aconseguit tindrà un impacte en l’organització dels treballadors i està deslligat per complet de l’esdevenir de la planta de Nissan al futur de les subcontractes. Aquest “nou període” és temps guanyat per la patronal i el govern per a garantir la pau social, donar-li temps a l’empresa nipona per a tancar amb els menors costos i a més tot garantit pel govern del PSOE i Unidas Podemos que estan sent els garants dels beneficis de les patronals, i això cal dir-ho ben clar.

En definitiva, el suport de la CGT a la política de la burocràcia del Comitè d’Empresa és insòlit. En aquest sentit, a un li fa pensar que fa més falta que mai una veritable alternativa sindical a les burocràcies sindicals i donar una lluita sense quarter a la de CCOO i UGT. La CGT ha de ser una eina per a conquistar sindicats militants i combatius i que no s’acabi convertint en la pota esquerra del bi-sindicalisme de CCOO i UGT signant acords com el de Nissan. Què impulsi les assemblees de base, on la participació obrera siguil ’engranatge vital que doni els fonaments, que siguin instruments per a la lluita de classes i no per a la negociació permanent i que aixequin un programa d’independència de classe que enfronti als capitalistes.

A Nissan i les subcontractes això era clau. Lluitar per assemblees de base, democràtiques i coordinades, per a discutir el programa de la lluita i els passos a seguir, a més de mobilitzar el conjunt del sindicat per a envoltar de solidaritat un conflicte que pot marcar en una direcció o en una altra el que ocorri en els pròxims mesos. I no sols això, la lluita de Nissan podria servir com a punta de llança per a cridar a la coordinació estatal amb altres conflictes igual de mobilitzadors com els de Alcoa, la vaga dels metges residents, les netejadores del Gregorio Marañón, les caixeres i reposadores de LIDL, Airbus, Telepizza, etc., cridant a la joventut precària (que està pagant la crisi i és la que està menys organitzada) a organitzar-se, secundar i participar amb les seves pròpies reivindicacions a aquesta mena de coordinació, que tingui la perspectiva d’imposar un programa perquè la crisi no la paguem la classe obrera.




temes relacionats

Sindicalisme combatiu   /    Vaga Nissan   /    Nissan   /    Món obrer   /    Burocràcia sindical   /    Món obrer Estat espanyol   /    CGT

Comentaris

Comentar