"Modelo 77" ens endinsa en la vida d’una part de la societat constantment exclosa i oblidada, tant en l’època en la qual es desenvolupa la història, la Transició Espanyola, com en l’actualitat: els presos, especialment aquí els de la presó Model de Barcelona. Presos polítics, comuns o perseguits per la llei de Perillositat Social, que va reemplaçar en el 70 a la Llei de "Vagos i Maleantes" i que va servir especialment per a penalitzar a homosexuals i transsexuals. Persones tancades sense cap mena de garantia i suportant constantment el tracte degradant i els abusos dels funcionaris.

Dirigida per Alberto Rodríguez, no és la primera vegada que aquest director s’aventura a portar a la pantalla gran una part de la història política i social de l’Espanya del segle passat, com ja va fer amb "El hombre de las mil caras" (2016) sobre els GAL i com va usar de teló de fons en alguns altres dels seus treballs més pròxims al gènere policíac com a "Grupo" 7 (2012) o la premiadíssima "La isla mínima" (2015).

El moment és clau, any 1977, després de la mort de Franco se succeeixen les negociacions per a donar pas al canvi de règim i l’optimisme cala en una població asfixiada després de trenta-sis anys de dictadura.

Una part dels presos, més formada i polititzada, comença a organitzar-se perquè aquest canvi polític inclogui també als presos comuns empresonats sota el règim franquista, prenent un paper central la lluita per una amnistia total. És per això que després de considerar limitats els indults dels últims anys, en el 76 neix en la presó de Carabanchel la "Coordinadora de Presos en Lucha" (COPEL) que es va estendre després a altres presons de l’Estat i que va comptar amb el suport de grups d’advocats. La Coordinadora va anar perdent importància a mesura que creixien les decepcions en un nou Règim del 78 pactat per dalt perquè tot quedi lligat i ben lligat amb els antics franquistes, com es mostra en l’escena en la qual els presos cremen la seva bandera i finalment desapareixerà en 1979 després de l’aprovació de la nova llei penitenciària.

La pel·lícula la protagonitzen Miguel Herrán en el paper de Manuel, un jove d’un barri humil de Barcelona a qui veiem entrar en la presó per un robatori amb diverses incògnites i sense data de judici i un Javier Gutiérrez espectacularment caracteritzat com a José Pino, l’experimentat company de cel·la de Manuel.

La pel·lícula posa especial atenció a aquestes diferents formes d’organització dels presos per reivindicacions de drets bàsics però amb la vista posada en l’anhelada llibertat. Dues hores en les quals s’amunteguen crues escenes basades en fets reals, com les autolesions de centenars de presos en solidaritat amb els companys desapareguts i que es van utilitzar com a forma de pressió a les direccions penitenciàries per a acceptar demandes com l’obertura de portes als periodistes. També els motins, algun en coordinació amb altres presons, van ser diferents maneres de fer traspassar les reixes la crítica situació que es vivia dins d’elles.

Quan Manuel, que malgrat les seves reticències inicials s’havia radicalitzat fins a arribar a ser un dels més actius membres de COPEL, perd l’esperança de la lluita negociada, ja que els indults són selectius i l’amnistia no arriba, afirma amb determinació: "Aquest país és per als fills dels amos, res canviarà". I és que l’arribada de la democràcia formal, una democràcia per a rics com deixa clar Manuel, no significava acabar amb la violència sistemàtica exercida per l’Estat dins i fora de les presons, sinó en molts casos una continuació d’un règim que la Llei d’Amnistia finalment signada l’octubre de 1977 va permetre a través del seu pacte d’oblit.

El desenllaç de la pel·lícula "Modelo 77" representa una de les majors fugides de la història d’Espanya.
José Pinto, qui per un moment, malgrat el seu constant escepticisme, també havia confiat en la força de COPEL, passa a plantejar als seus companys una altra estratègia, l’única que ja es concep com a viable per a assaborir aviat la llibertat: planejar la fugida. I en poc més de dues setmanes obren un túnel que unirà la infermeria de la presó Model amb els embornals del carrer contigu i que el 2 de juliol del 78 veurà succeir la fugida de 45 presos.

Poder endinsar-se en unes escenes tan poc comunes del nostre imaginari del passat en la pantalla gran és un regal i per descomptat també una bona manera de reflexionar sobre el paper real de la presó i sobre les formes d’organització i resistència que van portar contra les condicions infrahumanes i destructives a les quals són condemnats aquells que sistemàticament són apartats de la societat per la seva identitat o les seves idees polítiques, que avui dia continuen sent inacceptables.