L’última situació que ha donat molt a parlar és l’actitud d’homenatge que Unides Podemos ve donant al rei Felip VI (al qual Alberto Garzón es refereix com a “ciutadà Borbó”, sense que això li impedís jurar-li lleialtat com a nou ministre de Consum). L’últim gest simbòlic d’integració al Règim del 78, la guinda del pastís de la seva entrada al Govern del PSOE.

#XIVLegislatura @Lucia_Nistal de @CRTorg: "Lxs ministrxs de UP aplaudiendo al rey contrastan con la ausencia de 49 diputadxs que se han negado a entrar. Un gesto más del salto en la integración al Régimen de #Podemos e #IzquierdaUnida, hoy ya verdadero ministros de su majestad" pic.twitter.com/h2V5UTKHTL

— IzquierdaDiario.es (@iDiarioES) February 3, 2020

Aquesta situació contrasta amb les paraules que fa un temps dedicava Pablo Iglesias a la Monarquia i al seu rei Felip VI:

“Aquí ens han comptat una milonga segons la qual a Espanya cal identificar-la, en primer lloc, amb la Monarquia. Perdoni, això què té a veure amb la democràcia? Democràcia i monarquia són dos conceptes contradictoris que s’expressen a més així en la història d’Espanya. En la història d’Espanya monarquia és símbol de corrupció, d’Imperi, d’eleccions falsejades, de sufragi censatari, de límits al desenvolupament constitucional i al desenvolupament democràtic. Monarquia és símbol a Espanya que un dictador designi a un Borbó com a successor al títol de Rei. La Monarquia no és una mica del que cap espanyol demòcrata pugui enorgullir-se”.

Segurament, en el 2011, en plena efervescència del 15M el discurs actual de Pablo Iglesias i els líders d’Unidas Podemos seria pres com una mala broma, quan el moviment de les places va expressar el descontentament i la crisi del sistema polític, precisament contra la Monarquia i el bipartidisme. Un partit que va dir sorgir contra “la casta” i el bipartidisme del PP-PSOE, però que avui és el soci de govern ni més ni menys que d’un dels pilars del règim imperialista espanyol.