Prefaci a l’edició en francès

Gràcies al treball de éditions Communard.e.s, tenim l’oportunitat de presentar aquesta edició de Marxisme, stratégie et art militaire amb una selecció de capítols del llibre Estrategia socialista y arte militar publicat originalment en castellà en 2017 per Ediciones IPS. En aquesta presentació ens proposem actualitzar a la llum dels nous esdeveniments alguns dels debats als quals fèiem referència en l’edició original. Si en aquell parlàvem de la imperiosa actualitat de la reflexió estratègica, des d’aquell moment la seva importància no ha fet més que acréixer-se.

El panorama editorial actual en llengua francesa ha donat indicis de cert renovat interès per l’estratègia en el marxisme. Per exemple, amb llibres com Communisme et stratégie d’Isabelle Garo [1], o el treball de Stathis Kouvelakis que encapçala la compilació Sur la Commune de Paris [2], o les reflexions teòriques de Frédéric Lordon sobre l’antipolítica i els debats amb l’autonomisme [3]. En el nostre cas, es tracta d’un retorn als problemes d’estratègia en el marxisme, no simplement tornant a Marx sinó també a Lenin, a Trotsky, a Luxemburg, a Gramsci, i més en general als debats d’estratègia que van travessar la Segona, la Tercera i la Quarta Internacional, a partir d’una apropiació crítica dels principals conceptes de l’estratègia militar entorn de l’obra clàssica d’autors com Carl Clausewitz o Hans Delbrück, entre altres.

D’alguna manera aquell interès per l’estratègia, encara que parcial, pot ser interpretat com a contrapunt als límits que han mostrat els corrents autonomistes o neoautonomistes, així com els neoreformistes, enfront dels processos de mobilització i revoltes dels últims anys. Entre ells, la gran rebel·lió dels Gilets Jaunes, que ha mostrat, d’una banda, que l’espontaneïtat i la radicalitat són absolutament fonamentals per a sacsejar les velles pràctiques rutinàries institucionals així com les il·lusions de refugiar-se en els intersticis que deixa el capitalisme. Però d’altra banda, també ha exposat que aquella espontaneïtat és insuficient per a anar “fins al final” en processos de lluita i evitar que aquestes siguin metabolitzades per règims polítics en decadència.

A aquests debats dedicarem aquest prefaci. Per a començar, volem referir-nos a algunes coordenades actuals, reprenent aquella consideració de Clausewitz que deia que: “El primer acte de discerniment, el major i el més decisiu que duen a terme un estadista i un cap militar, és el d’establir correctament la classe de guerra a la qual estan obstinats i no prendre-la o convertir-la en una cosa diferent del que dicti la naturalesa de les circumstàncies” [4]. Una cosa similar succeeix quan parlem d’estratègia revolucionària. Ara bé, Quina classe de lluita planteja l’escenari actual? Què tenen per a dir-nos des d’aquest punt de vista els fenòmens polítics i de la lluita de classes dels últims anys?

Revolta i revolució en el segle XXI

Des de 2018 amb les Armilles Grogues, diversos països de diversos continents van ser i són travessats per amplis processos de mobilització. Es tracta del segon cicle de lluita de classes des que va esclatar la crisi capitalista de 2008 i va començar la fase terminal de l’hegemonia neoliberal. Des d’aquell llavors els processos de mobilització i les revoltes són part ineludible de la situació mundial; una tendència que s’ha reactivat després de la pausa per les restriccions de la pandèmia.

En el primer cicle de lluita de classes vam veure a “Occident” regirades essencialment pacífiques, com la dels “indignats” del 15M espanyol. Li van seguir moviments com el de la Plaça Taksim a Turquia, o el massiu juny de 2013 al Brasil. En situacions de crisi major, com Grècia en 2010, van derivar en processos de la lluita de classes més aguts que van ser desviats; mentre que, en els escenaris més “orientals” de la “Primavera Àrab” que van enfrontar dictadures, van adquirir una forma molt més violenta.

El segon cicle va tenir la seva campana de deixada anar amb la irrupció de les Armilles Grogues. A diferència dels “indignats”, van partir d’un nivell de lluita de classe superior i més violenta, amb una repressió que feia temps no es veia en les democràcies imperialistes de “Occident”. Aquest cicle es va anar expressant amb les seves característiques particulars en diferents punts del globus, com a Xile, Colòmbia, l’Equador, Bolívia, els EUA, Catalunya, Algèria, Sudan, Líban, Haití, Hong Kong, Myanmar, entre altres països.

El rerefons d’aquests processos no són en general grans catàstrofes (guerres o cracks econòmics), com va succeir per exemple en la primera meitat del segle XX, sinó una crisi rèptil del capitalisme que des de 2008 ha passat per diferents moments. Aquesta crisi de caràcter històric va amenaçar inicialment amb donar lloc a un escenari catastròfic com en els anys ‘30 del segle passat, el qual va poder ser conjurat gràcies a una intervenció estatal massiva per a salvar als grans bancs i corporacions a costa de les condicions de vida de les majories. Això va accentuar un escenari de dècades d’ofensiva imperialista i salts a la internacionalització del capital –l’anomenada “globalització”– a través d’un procés de desenvolupament desigual i combinat que va anar deixant al costat d’una minoria de “guanyadors”, una gran majoria de “perdedors”.

Dins aquests últims, hi ha dos sectors diferents que protagonitzen els recents processos de la lluita de classes. Un que podríem cridar, mancant una denominació més il·lustrativa, el dels “perdedors relatius” de la globalització, els que d’alguna manera van aconseguir algun avanç (encara que més no sigui sortir de la pobresa) i van veure les seves expectatives de progrés frustrades per la crisi. I un altre gran sector que, seguint els termes anteriors, podríem denominar el dels “perdedors absoluts”: sectors empobrits, precaritzats, quan no directament desocupats, especialment de classe treballadora, molts d’ells joves, que van quedar virtualment per fora del “pacte social” neoliberal. Amb la pandèmia, aquests s’han estès àmpliament amb l’increment de la precarietat i l’empobriment, alimentant un profund descontentament social.

Tots dos sectors formen l’argamassa que dona cos a les protestes des de 2018 a aquesta part, sent la irrupció dels “perdedors absoluts” el que els dona un caràcter distintiu, més violent i explosiu. No obstant això, tots dos cicles, el que comença en 2010 i l’iniciat en 2018, comparteixen una característica fonamental: la primacia de la dinàmica de les revoltes. Les mateixes es componen d’accions espontànies que alliberen les energies de les masses i poden tenir importants nivells de violència, però a diferència de les revolucions, no adopten com a objectiu reemplaçar l’ordre existent sinó pressionar-lo per a obtenir alguna cosa. No hi ha un mur entre revolta i revolució. Les revoltes contenen en si la possibilitat de superació d’aquest estadi d’accions de resistència o actes de pressió extrema. Poden ser moments d’un mateix procés que obri una revolució o no ser-ho. Depèn del seu desenvolupament.

En aquest sentit, la lluita per l’hegemonia de la classe treballadora és determinant. Alguna cosa d’això va esbossar la jornada d’atur del 12 de novembre de 2019 a Xile, la més important des de la fi de la dictadura. Aquest desplegament, parcial i de només un dia, de la força obrera, juntament amb els importants enfrontaments que es van donar a “les poblacions”, van marcar un salt al procés de conjunt. Van obligar els partits del règim a tancar-se a negociar l’anomenat “Acord per la pau social”, amb els seus plebiscits i constituent falsejada, per a frenar l’escalada. Un altre exemple van ser les jornades de vaga contra la reforma previsional que van commoure a França a la fi de 2019, enfront de les quals el govern i la burocràcia sindical a les seves diferents variants van fer tot el possible per a evitar que es transformin en una vaga indefinida que articuli un veritable moviment popular. També entre els exemples recents, va estar Myanmar, un dels punts més àlgids de la lluita de classes on la classe treballadora va ser una de les principals protagonistes de la resistència al cop, en el que va ser un dels majors aixecaments populars de la ja convulsiva història del país.

Prenent el panorama de conjunt, l’absència d’hegemonia obrera a la majoria dels processos és clau perquè els moviments s’expressin essencialment en forma “ciutadana”, a pesar que molts dels seus protagonistes són part de la classe treballadora. La burgesia, l’Estat i els mitjans de comunicació, es basen en l’heterogeneïtat entre perdedors “absoluts” i “relatius” per a dividir i intentar canalitzar les protestes. La pregunta estratègica és: com fer perquè aquestes explosions d’odi i lluita de classes que s’expressen a les revoltes no acabin esgotant-se en si mateixes, perquè tota l’energia d’aquests processos no sigui continguda als marcs dels règims polítics capitalistes o s’acabin imposant sortides reaccionàries, o pitjor encara, contrarevolucionàries, sinó al contrari que obrin passo a les noves revolucions?

Populisme, esquerra i lluita de classes

Al seu llibre Per un populisme d’esquerra, Chantal Mouffe insisteix que és urgent per a l’esquerra actual comprendre el desafiament del “moment populista” davant la crisi de la formació hegemònica neoliberal. Enfront dels avanços del “populisme de dreta” seria necessari desenvolupar un “populisme d’esquerra” que sigui capaç de disputar amb èxit l’hegemonia [5]. No obstant això, no hi ha una indagació crítica sobre el que van deixar aquests fenòmens sorgits del desviament del cicle anterior de lluita de classes. Com la coalició Syriza, després d’anys d’ajust contra les majories, va acabar donant pas al retorn de la dreta tradicional de Nova Democràcia. O com Podem que va acabar governant amb el PSOE, situant-se en el corriol d’enfront de la lluita nacional catalana i col·laborant a la recomposició del vell règim que havia estat massivament repudiat a la Plaça del Sol.

Enfront de les teories com les de Mouffe i Laclau, per a les quals el problema de l’hegemonia se situa al terreny de l’articulació discursiva, per fora de les bases econòmiques de la societat capitalista i les classes socials, a Marxisme, stratégie et art militaire desenvolupem un enfocament oposat. Partim de les relacions de força materials que travessen a la societat capitalista i abordem l’articulació de volums de força per a la lluita de classes a la recerca d’una hegemonia que transcendeixi els espais delimitats deixats per la burgesia.

L’“Estat ampliat” i la fractura de la classe treballadora

Com analitzem a l’últim capítol d’aquest llibre, l’etapa de “Restauració burgesa” a partir de la dècada de 1980, va modificar en gran manera l’escenari que va marcar bona part del segle XX. La classe treballadora es va estendre com mai abans a la història, però es va fer molt més heterogènia i va sofrir un ampli procés de fragmentació. La rebel·lió dels Gilets Jaunes va plantejar la profunditat d’aquesta fragmentació, tant en els seus elements estructurals com polítics i fins i tot culturals.

Al seu llibre No Society, Guilluy exposa a la seva manera un mapa dels sectors populars signat per l’expulsió de bona part de la classe treballadora dels grans centres urbans cap a la perifèria, per la “polarització” de l’ocupació amb la proliferació del treball precaritzat, pel desmantellament dels serveis públics per a les grans majories, entre altres aspectes [10]. No és l’únic que ho fa, i més enllà de les intencions polèmiques de l’autor, la veritat és que tota aquesta sèrie d’elements estructurals forjats durant dècades d’ofensiva neoliberal s’han convertit en factors actuants a la lluita de classes.

No és difícil rastrejar-los a la base del fenomen dels Gilets Jaunes. L’augment decretat per Macron del combustible dièsel (que utilitza el 60% de la població) es va combinar amb la “desertificació” dels serveis públics on la destrucció del sistema ferroviari (en benefici del tren d’alta velocitat interurbà) fan que gran part dels assalariats i sectors populars expulsats de les grans ciutats estiguin forçats a recórrer àmplies distàncies per a arribar al treball, per a fer un tràmit i fins i tot per a recórrer a atenció mèdica.

D’altra banda, a les pàgines d’aquest llibre reprenem el concepte d’“Estat ampliat” a partir de la fórmula de Gramsci de l’Estat “a la seva significació integral: dictadura + hegemonia”, i analitzem com la burgesia al segle XX va ser molt més allà de la “espera passiva” del consens i va desenvolupar tota una sèrie de mecanismes per a organitzar-lo. La estatització de les organitzacions de masses i el desenvolupament de la burocràcia al seu interior és un dels elements fonamentals en aquesta equació, amb la seva doble funció d’“integració” a l’Estat i de fragmentació de la classe treballadora.

Amb la reculada i el salt a la estatització dels sindicats a les últimes dècades, limitats a l’organització d’una porció cada vegada més reduïda de la classe treballadora, va passar a primer pla la funció de les burocràcies sindicals com a garants de la fractura de classe. A la prova de força que va significar la rebel·lió dels Gilets Jaunes per al règim de V República, aquest factor va ser clau. No sols les burocràcies grogues com la de la CFDT, sinó, i especialment, la direcció suposadament “combativa” de la CGT es va cuidar de distanciar als sectors sindicalitzats –que ocupen les “posicions estratègiques” [11]– del moviment de les Armilles Grogues. Amb una actitud a penes solapada d’hostilitat, va cridar constantment a la “calma” i al “diàleg” amb el govern, buscant reconduir la lluita de classes cap als carrils institucionals “normals” mentre avançava la repressió sobre el moviment.

A la fragmentació estructural i el paper de la burocràcia, s’agrega un altre element, que podríem dir cultural, marcat per la invisibilització de diversos sectors de la classe treballadora i el menyspreu cap a ells cada vegada més marcat de part de la gran burgesia –encarnat a França en el propi Macron– i que els mitjans de comunicació de masses pugnen per establir com a “sentit comú”. Una barrera que va ser àmpliament utilitzada contra els Gilets Jaunes, però que pot trobar-se en formes variades en les més diverses geografies. Com grafica Owen Jones, en la seva anàlisi sobre l’estigmatització de la joventut treballadora britànica: “‘Ara som de classe mitjana’, resa el mantra generalitzat, tots excepte uns pocs irresponsables i recalcitrants serrells de la vella classe obrera” [12].

La lluita per l’hegemonia més enllà del “Estat ampliat”

Enfront d’aquest panorama de fragmentació, per als diferents abordatges del populisme des de Guilluy fins a Mouffe, l’articulació política es planteja en termes d’espais polític-electorals “populistes” (en les seves diferents variants). És a dir, donant per descomptades les maneres de “organitzar el consens” pròpies del “Estat ampliat”. No obstant això, els Gilets Jaunes van mostrar elements d’una articulació alternativa: a Commercy i Saint-Nazaire van reprendre el camí de l’autoorganització que, com intentem demostrar a aquest llibre, necessàriament haurà d’aprofundir qualsevol estratègia que es proposi superar la fractura actual de la classe treballadora en clau revolucionària. Si aquesta és la primera conclusió del procés, la segona és que aquella tendència a l’autoorganització compta amb importants forces contrarrestants que van des de l’estructural fins al cultural passant per la pròpia burocràcia de les organitzacions de masses.

A l’actualitat, les bases socials i polítiques dels règims burgesos són cada vegada més estretes. No obstant això, com desenvolupem en el llibre reprenent aspectes de la crítica elaborada per Fabio Frosini a Laclau, això no significa que existeixin moments de “buit” d’hegemonia, com sembla suggerir aquest últim. Que no hagi sorgit cap força contrahegemònica al macronisme malgrat l’odiat d’aquest, és una mostra. La impotència de l’esquerra reformista de Mélenchon, zigzagejant entre apel·lacions a un “soberanisme d’esquerra”, el coqueteig amb els temes de la dreta i una política clàssica d’esquerra institucional va ser incapaç de capitalitzar electoralment el descontentament, mostrant les dificultats de l’aposta “populista d’esquerra” que recomana Mouffe.

Quan plantegem que Commercy i Saint-Nazaire van insinuar un camí alternatiu a l’articulació en termes d’espais purament polític-electorals, també ho plantegem en aquest sentit. Un desenvolupament qualitativament major de les tendències a l’autoorganització, amb organismes més estables i hegemònics, de tipus coordinadores o assemblees de delegats, capaços d’unificar als sectors en lluita i incorporar uns altres, haurien possibilitat una experiència política molt més àmplia del moviment. En primer lloc, enfront de la dreta lepenista que va defensar l’accionar de la policia i les penes de presó per a les Armilles Grogues condemnades, o en relació a les pròpies demandes del moviment com l’augment del salari mínim i les pensions, etc. Els organismes d’autoorganització són claus perquè els sectors més avançats del moviment puguin influir sobre els més endarrerits, així com per a contrarestar l’acció de la dreta que, justament, es val per a la seva política de les bretxes que obre la fragmentació en la pròpia classe treballadora i en els seus aliats.

Aquestes conclusions no corresponen només a un balanç sinó a qüestions fonamentals tant per al futur de la lluita de classes a França com per a abordar el cicle de revoltes que es ve desenvolupant en diverses latituds. Enfront de la pregunta sobre com harmonitzar diferents reivindicacions i formes de lluita dels treballadors de la ciutat i del camp, dels desocupats, de les dones treballadores, pagesos arruïnats, i els “milions de necessitats i ignorats per les organitzacions reformistes” quan es posen en marxa els grans processos de la lluita de classes, Trotsky sostenia al Programa de Transició: “La història ha contestat ja aquesta pregunta: per mitjà dels soviets. Els soviets unificaran als representants dels diferents sectors en lluita. Ningú ha proposat una altra forma d’organització diferent per a aconseguir aquests fins, i sembla impossible inventar una altra millor” [13]. D’aquí ve que per al fundador de la IV Internacional no pugui existir cap programa revolucionari sense el plantejo “soviets” o consells [14].

Davant l’escenari de fragmentació que han produït dècades d’ofensiva capitalista: o la perspectiva de desenvolupar organismes d’autoorganització (Consells) és una hipòtesi estratègica que guia la construcció de corrents revolucionaris en les organitzacions de masses (per a lluitar per ells contra les burocràcies i tots els obstacles que se li oposen); o l’esquerra estarà condemnada, via la rutina sindical, electoral i de “els moviments socials” a ser part del “ecosistema” polític-social de règims capitalistes en decadència, i en el millor dels casos, ser un component més d’alguna articulació “populista d’esquerra” o neorreformista, aplanant així el camí del “populisme de dreta”.

Clausewitz deia que: “Qualsevol que siguin els seus diversos aspectes, per allunyat que sembli de la cruel explosió de l’odi i l’animositat d’una lluita amb totes les forces, encara que mil circumstàncies que no són pròpiament lluita el penetrin, sempre és de notar en el concepte de la guerra que, quantes accions en ella apareixen, tenen el seu origen en la lluita” [15]. Una cosa similar succeeix amb la construcció d’un partit revolucionari en relació a lluita de classes. Només un partit que es proposi intervenir en tots els àmbits, siguin sindicats, moviment estudiantil, de dones i LGTBI, contra el canvi climàtic, contra el racisme, a les eleccions, als parlaments, o on sigui amb el nord d’aquella perspectiva basada en l’autoorganització podrà proposar-se realment, enfront de processos de radicalització, articular les forces materials capaces d’unificar a la majoria de la classe treballadora i el moviment de masses per a lluitar per una nova hegemonia sota un programa socialista revolucionari. El contrari, parafrasejant a Clausewitz, seria prendre la classe de lluita a la qual estem obstinats com una cosa diferent del que realment és.

Quin partit per a una perspectiva basada en l’autoorganització de masses?

Les conclusions que vam anar desenvolupant són pertinents molt més allà de les fronteres de França. La qual cosa ens porta a una reflexió més general sobre quina mena de partit és necessari per al desenvolupament una estratègia que superi els límits del “Estat ampliat” i anotació a oposar-li organismes d’autoorganització de masses. Reprenent els desenvolupaments que fem sobre aquest tema en aquest llibre, podem distingir tres grans “models” de partit des del punt de vista de la relació entre classe, partit i adreça: el “stalinista”, el “socialdemòcrata” i el “leninista”.

Quant a la relació entre el partit i la seva direcció, el model stalinista es caracteritza per la seva extrema centralització, una disciplina mecànica (burocràtica) on quadres i militants no participen de l’elaboració de la política, compel·lits a acatar la “línia oficial”, i una direcció bonapartista, generalment unipersonal. El “socialdemòcrata”, per part seva, consta d’una organització laxa, on les instàncies de deliberació política a les quals s’expressa la militància són molt febles, esporàdiques, amb escassa influència real sobre l’orientació quotidiana, i una direcció efectiva que recau a les “figures públiques” o parlamentàries que són les úniques possibilitades d’arribar a un auditori de masses.

Malgrat les seves diferències, tots dos models tenen un punt en comú al que fa a la relació entre el partit i les masses: la classe és una “massa de maniobra” (ja sigui electoral, sindical, militar, o plebiscitària) d’una direcció o d’un “líder”. El “model” leninista –no el de la caricatura sinó el que va quedar plasmat a la història del Partit Bolxevic abans de la seva burocratització- parteix d’una aproximació oposada, la classe no és “massa de maniobra” sinó subjecte d’autoactivitat i autoorganització. D’aquí ve que, a diferència dels altres models, cobrin un paper clau el partit i els seus quadres en la relació amb el moviment de masses.

Durant l’última dècada, part dels corrents provinents del trotskisme, han presentat com a “novetat” més democràtica el model dels anomenats “partits amplis”, com el NPA a França. No obstant això, aquest model s’assembla en diversos sentits al vell model “socialdemòcrata”. Funcionen com a federació de múltiples grups els acords i les diferències dels quals no es resolen a partir d’una discussió democràtica quotidiana en el conjunt de la militància, i la seva adreça efectiva recau en les “figures”, “portaveus” o els parlamentaris en cas de tenir-los.

D’aquí ve que combinin eclecticisme programàtic i estratègic, amb escassa democràcia interna efectiva i incapacitat de centralització de la intervenció política enfront de la lluita de classes. Tot això conspira contra qualsevol intent seriós d’anar més enllà de la rutina sindical i electoral a l’interior del règim, i establir una relació honesta amb el moviment de masses.

Es tracta d’una mena de construcció que eludeix la necessitat de preparar un partit de combat, veritablement democràtic, de quadres, que sigui un engranatge fonamental per a la lluita de classes. Això no nega la importància de les tàctiques, fins i tot la importància de les tàctiques electorals. Per exemple, a l’Argentina, des del Partido de los Trebajadores Socialistas (PTS) som part del Frente de Izquierda i los Trebajadores – Unidad, que és un front electoral d’independència de classe i socialista que a l’actualitat agrupa la gran majoria de l’esquerra local. Participem del parlament nacional, i en diverses legislatures provincials i municipals on tenim representació. També als sindicats i a les lluites obreres, així com del moviment estudiantil, de dones, etc.

No obstant això, tota aquesta important activitat no implica en si mateixa la preparació d’un partit revolucionari. En aquest punt és insubstituïble la concepció de Lenin de “tribuns del poble”. Amb ella es refereix, no sols a la necessitat per als revolucionaris de combatre el rutinarisme sindical i fer-se eco dels greuges de tots els explotats i oprimits de la societat, sinó també a la pràctica de “generalitzar tots aquests fets i oferir un quadre de conjunt” [16] contra l’Estat i el capitalisme. Des d’allí és necessari “modelar” a través d’una agitació política a l’avantguarda i a sectors de masses per a una perspectiva hegemònica i revolucionària, la qual cosa hauria d’anar de la mà amb el desenvolupament de corrents propis en les organitzacions de masses.

La rebel·lió dels Gilets Jaunes, va deixar plantejat justament que sense fraccions als sindicats capaços d’enfrontar la política d’aïllament de la burocràcia i anar a la cerca dels sectors menys organitzats –i en molts casos, més explosius– a través de l’impuls de l’autoorganització i tàctiques com el Front Únic, és impossible proposar-se seriosament superar les esquerdes que travessen a la classe treballadora i desplegar una política hegemònica.

Del que es tracta és de buscar un camí per a contribuir a la construcció de partits revolucionaris. Sabem que és un camí difícil, no mancat d’obstacles i derrotes però, com va mostrar la irrupció dels Gilets Jaunes, i torna a posar sobre la taula cada nou procés, avançar en aquest sentit és condició fonamental per a poder empalmar amb els nous fenòmens de la lluita de classes i desenvolupar tota la seva potencialitat. Estem convençuts que el futur d’una esquerra revolucionària en el segle XXI passarà necessàriament per aquí.

A 30 anys de la caiguda del mur de Berlín, un nou escenari internacional s’està delineant. La crisi històrica del capitalisme que va exposar el 2008, el retorn del nacionalisme de les grans potències, i el cicle de revoltes que ve desenvolupant-se internacionalment, plantegen la perspectiva de processos molt més aguts de la lluita de classes. Amb ella s’obre la possibilitat d’un ressorgiment del moviment revolucionari, per a això és fonamental reactualitzar les condicions subjectives després de dècades d’ofensiva capitalista i reculada del moviment obrer. Sobre aquest nou començament és que el present llibre es proposa reflexionar de cara al futur intentant extreure les conclusions d’un segle d’història del moviment revolucionari.

Per a finalitzar aquestes línies volíem agrair molt especialment a Marina Garrisi, a Jean-Philippe Divès i a éditions Communard.e.s que han fet possible l’edició de Marxisme, stratégie et art militaire.

NOTES

[1] Veure Garo, Isabelle, Communisme et stratégie, Amsterdam, París, 2019.

[2] Veure Kouvélakis, Stathis, “Événement et stratégie révolutionnaire”, en Marx, Karl y Engels, Friedrich, Sur la Commune de Paris. Textes et controverses, Les Éditions sociales, París, 2021.

[3] Veure Lordon, Frédéric, Vivre sans?, La fabrique, París, 2019; y Figures du communisme, La fabrique, París, 2021.

[4] Clausewitz, Carl, De la Guerra, Tomo I, Buenos Aires, Círculo Militar, 1968, p. 53.

[5] Mouffe, Chantal, Por un populismo de izquierda, Siglo XXI Editores, Buenos Aires, 2018. Per a una crítica, veure: Cinatti, Claudia, “Chantal Mouffe y el populismo de lo posible”.

[6] Guilluy, Christophe, No Society. El fin de la clase media occidental, Taurus, Madrid, 2019, p. 162.

[7] Ver Chingo, Juan, Gilets Jaunes. Le soulèvement, Communard.e.s, Paris, 2019, pp. 94 y ss.

[8] Ver, Kouvelakis, Stathis, “The french insurgency”, Left Review nº 116/117, Mar-Jun 2019.

[9] “Communiqué de presse ‘Serment du Jeu de Paume’, de Gilets Jaunes aux journalistes et au président de la République”

[10] Veure Guilluy, Christophe, ob. cit.

[11] Per a un desenvolupament del concepte de “posició estratègica”, veure capítol 1 de Albamonte, Emilio y Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar, Buenos Aires, Ediciones IPS, 2017.

[12] Jones, Owen, Chavs: The Demonization of the Working Class, Verso, 2012 (Edición digital)

[13] Trotsky, León, El programa de transición, Buenos Aires, CEIP, 2008, p. 94.

[14] Ver, Trotsky, León, “A 90 años del Manifiesto Comunista”.

[15] Clausewitz, Carl von, De la Guerra, Tomo I, ob. cit., p. 68.

[16] Lenin, V. I., “¿Qué hacer?”, Obras selectas, Tomo 1, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP León Trotsky, 2013, p. 126.