Foto: EFE
Després de set anys de govern, el conservador Partit Popular és desallotjat del poder, assetjat pels casos de corrupció i una sentència judicial que va confirmar el que ja tothom sabia. El 24 de maig, la sentència del cas Gürtel va enviar a diversos càrrecs del PP a presó i va condemnar al partit per finançament il·legal. La sentència també va qüestionar el testimoniatge de l’expresident Mariano Rajoy, qui havia negat l’existència d’una caixa “B” en el Partit Popular, alimentada amb diners d’empresaris amics que després es beneficiaven de contractes de l’Estat.
És la primera vegada que una moció de censura és acceptada i aconsegueix desallotjar a un govern del poder, mostrant la profunditat de la crisi política. L’odiat govern del PP es venia mantenint amb el suport dels dretans espanyolistes de Ciutadans més els vots del PNB i altres grups menors. El PSOE venia recolzant les principals polítiques del bloc monàrquic, amb l’ofensiva repressiva contra el moviment independentista català mitjançant l’aplicació de l’article 155.
El grup parlamentari d’Unidos Podemos (Podemos, Esquerra Unida i grups regionals), amb 67 diputats, juntament amb Compromís de València (4 diputats), van ser els primers a anunciar que recolzarien la moció de censura contra Rajoy i la nova investidura de Pedro Sánchez, sense exigir cap condició (a diferència del que van fer fa dos anys, quan Pablo Iglesias va exigir la vicepresidència de govern i diversos ministeris en un govern de coalició amb el PSOE).
Els partits nacionalistes catalans (PDeCAT i ERC) s’han mostrat favorables a desallotjar a Mariano Rajoy del poder, encara que Pedro Sánchez ha estat un dels garants de l’ofensiva repressiva contra Catalunya durant l’últim any. Sánchez va prometre reprendre el diàleg des del govern amb el nou govern català de Torra. En particular la situació dels presos polítics catalans i els dirigents que es mantenen a l’exili serà una qüestió “calenta” per al futur govern, que ha estat recolzant l’ofensiva repressiva però ara necessitarà el suport dels diputats catalans per treure endavant algunes reformes legislatives.
Amb el suport d’aquests partits i altres grups menors, la proposta de moció de censura sumava 175 vots, per la qual cosa es va tornar una peça clau el suport del PNB (Partit Nacionalista Basc), amb 5 diputats. ELPNB havia recolzat fa tan sol una setmana els pressupostos del PP, amb la incorporació d’un “paquet” de 550 milions especials per al País Basc. Pedro Sánchez es va comprometre a governar mantenint els pressupostos d’austeritat aprovats pel PP per garantir-se els vots del PNB, qui finalment va anunciar el seu suport a la moció de censura, segellant així la sort de Mariano Rajoy.
Què pot esperar-se d’un govern del PSOE?
El PSOE governarà en minoria, comptarà solament amb 84 diputats assegurats al Congrés i per aprovar cada llei haurà de negociar amb la resta dels partits. Serà un govern feble, que s’ha compromès a convocar eleccions anticipades en un termini encara no determinat. El PSOE intentarà -ara des del govern- recuperar-se electoralment cap a les properes eleccions, on el partit que major intenció de vot te actualment és Ciutadans.
El PP, amb un discurs dur i sense reconèixer la corrupció del seu partit, ha promès que impedirà que el nou govern pugui fer canvis legislatius, assegurant que no donarà treva des de l’oposició. El seu portaveu ha acusat al PSOE de “governar amb els vots dels amics d’ETA”, en referència als 2 vots a favor de la moció de censura per part de Bildu.
Per la seva banda, Unidos Podemos ha oferit al PSOE formar un govern de coalició (encara que no ho va posar com a condició per votar-ho), amb l’objectiu d’aconseguir un “govern del canvi”. Els seus dirigents van plantejar que s’obre un “horitzó d’esperança” amb la sortida del PP del poder. La “lògica del mal menor” determina la política de Podemos, recolzant sense condicions un govern dels social-liberals del PSOE, un partit que ha governat 20 anys dels últims 40 en l’Estat espanyol, com els millors gestors de les polítiques neoliberals. El PSOE ha estat un campió en la defensa de la monarquia i la “unitat d’Espanya”, la integració a la UE i l’OTAN, o la defensa de les grans empreses multinacionals espanyoles que es van quedar amb el sucós negoci dels serveis i l’extracció de matèries primeres a Amèrica Llatina.
El bipartidisme espanyol (canviar al PP pel “mal menor” del PSOE) ha estat el parany del règim des dels seus orígens per contenir el descontentament social, oferint una cara “progressista” a les polítiques conservadores. Aquest mecanisme va ser impugnat fa 7 anys quan els indignats van ocupar les places espanyoles des del 15M, al crit de “PSOE i PP: la mateixa merda és”. Avui aquest parany torna a posar-se en funcionament, amb la col·laboració d’Unidos Podemos. En el proper període els treballadors i els moviments socials tenen el desafiament de sortejar aquest parany i recuperar la mobilització obrera i popular als carrers, per lluitar per un programa de reivindicacions socials i democràtiques, de forma independent a tots els partits del règim i contra el nou govern del PSOE.
