Quina és la teva visió de la situació a Catalunya des del referèndum de l’1O fins avui?

L’1-O va posar una victòria de l’autoorganització popular amb un objectiu concret que era defensar els drets democràtics i l’autodeterminació. Va haver-hi una violència policial que també ens va fer veure el que era l’Estat espanyol; molta gent ho sabia, l’esquerra independentista també, però va posar les bases i va obrir els ulls: que no era només el govern de Madrid sinó tot l’Estat, les diferents institucions amb els cossos policials i amb més de mil ferits durant tota la jornada. També va mostrar la convicció del poble, és a dir, encara que a les nou del matí ja estaven pegant a la gent que estava defensant les escoles durant tot el cap de setmana, aquesta no va obeir a allò que estaven dient ni els partits ni les organitzacions independentistes hegemòniques, sinó que van decidir defensar el referèndum amb els seus cossos. Per tant, jo crec que emocionalment hi ha un canvi en la lògica del poble català en la comprensió de quina és la realitat i el que s’haurà de donar per a lluitar per a uns objectius polítics.

Va haver-hi una vaga el 3 d’octubre que va ser massiva i es van donar les condicions de ruptura amb l’Estat espanyol, és a dir, estàvem prop d’una situació que ens podia portar a aquesta ruptura. Teníem la disposició del poble, teníem les eines, va haver-hi tot un procés de desobediència civil que generava una legitimitat i una credibilitat al procés que s’estava desenvolupant. No obstant això, és cert que els polítics no van estar a l’altura de les circumstàncies i ens va mostrar també quina era la realitat del que ells volien a partir d’aquest referèndum. Si ells realment ho volien desenvolupar o simplement era una eina per a forçar a l’Estat a negociar. I fins a quin punt ells volien que el referèndum es desenvolupés o no.

Però el 27 d’octubre aquestes condicions s’esvaeixen en el moment en què es proclama una República que queda paralitzada, el Govern marxa i per tant queda un buit aquí que no s’acaba de desenvolupar allò que legítimament s’havia guanyat a les urnes. Això, entre la població que s’havia organitzat, significa un nivell molt alt de frustració, de no entendre molt bé què estava passant i també entendre que això no anava solament de votar de manera normal, sinó que ens estàvem enfrontant a un Estat que té moltes eines, molta trajectòria i tot el poder polític, jurídic i de força al seu favor. Per tant, anàvem a un escenari de ruptura i de confrontació.

Ara s’han de traçar altres estratègies i una aposta forta per a la desobediència ja que si no serà impossible trencar amb l’Estat i sense l’autoorganització popular també serà impossible. I és cert que es dóna un moment en el qual els diferents partits polítics i la mateixa societat s’ha de resituar. S’ha d’analitzar tot el que va passar previ a l’1-O, com analitzaven els escenaris els diferents partits polítics i tots els jocs que va haver-hi. I també veure el nou escenari quan s’aplica el 155 i comença una repressió cap a la gent que va estar activa tant en les vagues com l’1-O i durant tot el procés. I quan comencen les vistes de judicis, tenim mig govern a la presó, gent a l’exili, dos líders d’organitzacions sobiranistes i culturals com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart a la presó. Ens quedem en un escenari de constatació del que és l’Estat espanyol i de pèrdua de rumb cap a on havia d’avançar aquest procés. En certa forma hem de dir que el procés mor.

I es podria dir que es dóna un escenari de constatació del que són les direccions burgeses independentistes?

Exacte, nosaltres com a esquerra independentista sempre havíem defensat que, sense una autoorganització forta, sense una ruptura des de baix seria impossible generar unes condicions que ens acostessin a uns objectius polítics, i no obstant això, la lògica en la qual es movien els partits de l’ordre, els partits burgesos, era de “la llei a la llei”; amb el diàleg tindríem la força suficient per a negociar quelcom a Madrid. De fet, cada vegada més el seu discurs va davant una lògica anti-repressiva d’assumir que el que s’ha fet no estava ben fet i d’assumir un possible pacte amb l’Estat i no d’una lògica de confrontació que és el que defensàvem com a CUP i com esquerra independentista.

Llavors, a partir d’aquí es convoquen unes eleccions on canvien en certa forma les majories, ERC surt reforçada, hi ha un escenari de desorientació i al mateix temps es continuen aplicant polítiques en contra de la classe treballadora; les polítiques neoliberals continuen sent una realitat, les coses que s’aproven al Parlament i en el conjunt de l’Estat espanyol fan que les desigualtats continuïn augmentant. Així és que nosaltres volem fer una reflexió profunda sobre quin rumb prenem i per tant com tornem a generar les condicions cap a una ruptura amb l’Estat entenent que s’ha malbaratat el mandat que va haver de tota la força de l’octubre del 2017.

En tot aquest escenari nosaltres dedicarem esforços a construir espais de contrapoder i fer entendre i socialitzar la idea que la independència no va de canvis de banderes, sinó que realment és per a tenir sobirania i per a autodeterminar-nos, i per tant si volem decidir sobre habitatges, sobre la nostra salut, sobre polítiques per a les dones, és imprescindible que hi hagi una ruptura amb l’ordre establert i l’statu quo en tota la seva plenitud. I és aquí on comencem a treballar amb la Plataforma contra la Llei Aragonès i el procés de privatització de serveis bàsics.

Com valores la gestió del govern d’Ada Colau a tres mesos d’assumir com a alcadessa?

Jo crec que s’està apuntalant el model que ja van desenvolupar en els anteriors quatre anys, que és d’adaptació al sistema capitalista pur i dur. Pel que fa a mesures de recuperació de sobiranies per part de l’Ajuntament i per tant de municipalitzacions, de generar una estructura de treballadors públics en condicions dignes i es garanteixin una qualitat dels serveis, que els usuaris també puguin participar de la presa de decisions. Per al govern d’Ada Colau mai ha estat una prioritat ni ha estat la seva aposta, quan per a una perspectiva d’esquerres això és mínim, tenir unes condicions laborals per a les treballadores donada la precarització que hi ha en el sector privat també hauria de ser una de les prioritats.

Una de les coses que també ens preocupa és el pacte amb el PSC i com va desenvolupar tota la investidura amb el pacte amb Ciutadans. Amb el que suposa el PSC que d’esquerres té molt poc i que és un partit que està exercint la repressió que està apuntalant al Règim del 78, que és el Règim del 78!, perquè a Barcelona veiem un model absolutament continuista i els han donat àrees com a turisme, un dels principals problemes que té aquesta ciutat, expulsant a la gent, conseqüències de contaminació, a nivell d’habitatge, de salut, gentrificació, etc. Bueno, turisme ho està portant el PSC.

També tot el que té a veure amb Seguretat, tot l’estiu vam estar amb batudes als manters, que són un dels col·lectius més vulnerables, que moltes vegades han dit que si tinguessin un altre treball no seria rere la manta, i se’ls ha anat perseguint per part dels cossos policials. Només s’està parlant de seguretat des d’una única perspectiva judicial i a través de la criminalització de col·lectius que són vulnerabilitzats. La seguretat des d’una perspectiva d’esquerres és tenir garantides unes condicions socials mínimes com l’habitatge, l’educació, la salut que al dia d’avui no estan garantides. Per tant, ens preocupa que es deixi, tant a nivell discursiu com pràctic una perspectiva securitaria en tant persecució policial per part de Barcelona en Comú.

Aquestes dues àrees són significatives com a pilars d’aquesta ciutat en la que vivim i per tant l’anàlisi que fem és que continua sent allò que ja vivim, però amb un agreujant que és que ara el PSOE o el PSC té àrees importants que ja fan irreversible el model neoliberal que ja es va dur a terme durant els anteriors quatre anys.

A partir d’aquesta crítica al govern d’Ada Colau, com és el procés de debat, assemblees obertes i trobades que ha obert la CUP?

L’anàlisi que fem la CUP de Barcelona després de les eleccions de maig, és que ens quedem per fora de l’Ajuntament per múltiples variables. En primer lloc, pel context en els quals es donen les eleccions, però també tenim molt clar que es requereix una candidatura independentista, anticapitalista i feminista que sigui a l’Ajuntament. És a dir, com fem perquè la CUP sigui una eina útil per a tots aquells que volen organitzar-se per un altre model de ciutat. És fonamental llavors parlar amb els col·lectius organitzats. A partir d’aquí obrim un procés que té quatre parts: assemblees obertes en els diferents barris on recollim què hauria de ser la CUP de Barcelona perquè sigui una eina útil. Després, farem una Trobada que serà el 23 de novembre amb experiències de diferents municipis i també a nivell internacional de la tensió que hi ha entre institució i carrer, com des de la institució generem condicions per a la qual l’autoorganització tingui representació per a trencar les lleis i tot el que ara mateix va contra la classe treballadora. Llavors, farem aquesta trobada oberta a col·lectius que treballen a nivell de ciutat i a nivell de barri en la defensa de l’habitatge, feministes, contra la llei d’estrangeria i tancament dels CIEs, etc. Després tornarem als barris a debatre amb la gent de la candidatura sobre la base de les conclusions que han anat sortint i a partir d’aquí ja perfilarem un document d’acció política que orienti el vector per als pròxims mesos i anys. Aquest document seran les línies d’acció política que hem de desenvolupar com a CUP, a la disposició de generar les aliances i els espais de contrapoder necessaris perquè és necessari una candidatura anticapitalista, alternativa als partits que són a l’Ajuntament.

Respecte a la Llei Aragonés, quin ha estat el posicionament de Barcelona en Comú?

Ells al principi no la veien malament però ara ja no donen suport perquè entenc que com es va formar la Plataforma contra la Llei Aragonès, això els va forçar a deixar de donar-li suport. No obstant això, és una contradicció perquè aquesta llei apuntala el que ja s’està fent a Barcelona i el que ja estava fent la Generalitat. Perquè posen unes clàusules perquè es puguin gestionar de manera privada beneficis, socialitzar pèrdues i perdre el control de serveis fonamentals i no és casualitat que estiguin en pitjors condicions laborals sectors molt feminitzats amb convenis de misèria. És a dir, el que proposa aquesta llei ja s’està fent en el 90% dels serveis de l’Ajuntament de Barcelona, per tant, no és una novetat i el pitjor és que sabent les conseqüències que té això, encara ho plantegin com una cosa positiva. En definitiva, és legalitzar i posar les condicions perquè es continuï desenvolupant la privatització dels serveis públics i per tant em sembla una contradicció que ells estiguin en contra de la Llei Aragonès però han estat fent el mateix. També és una contradicció per a ERC que diu defensar els drets socials i de les treballadores i al mateix temps genera aquesta llei en comptes d’una altra que blindi els serveis públics. És una contradicció en si mateixa i des d’un punt de vista d’esquerres és absolutament indefensable.

Quines són les perspectives de l’esquerra independentista i la CUP per a les eleccions del 10-N a les quals es presenta per primera vegada?

Respecte a les eleccions, és la primera vegada que assumim aquesta contradicció, perquè jo crec que com a esquerra independentista no és en el marc de l’Estat espanyol on nosaltres hem de fer intervenció política. Però donat el marc d’intencionalitat política a nivell repressiu crèiem que era necessari també tenir aquest espai d’intervenció.

Tenim clar que confrontarem amb l’Estat, que farem que sigui ingovernable l’Estat espanyol, que posarem els drets polítics i socials per davant de tot. I també és una oportunitat per a generar aliances amb el conjunt de forces anticapitalistes de l’Estat i en definitiva volem que sigui més evident la confrontació que tenim amb l’Estat i evidenciï el conflicte polític que existeix avui a Catalunya. Hem d’acabar de veure com es trasllada aquesta idea conceptual a una cosa concreta, però la idea és de màxima confrontació amb l’Estat espanyol.

MÉS ESPECIAL ENTREVISTES

Mireia Vehí: “El PSOE vol portar endavant una segona Transició i nosaltres volem impugnar-la”

Verónica Landa: “Fa falta una esquerra anticapitalista amb independència dels partits del règim”