Catalunya

CONTRAPUNTO

Maig del 37: quan Barcelona va estar sota control de la classe treballadora

Es compleix el 83è aniversari dels coneguts com els fets de maig de 1937 a Barcelona, avantguarda de la classe obrera contra l'aixecament militar feixista i, alhora, l'escenari de l'estocada de mort a la revolució, no en el front, sinó a la pròpia rereguarda republicana. Moria així tota possibilitat de guanyar la guerra civil.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

diumenge 17 de maig| edició del dia

Es compleix el 83è aniversari dels coneguts com els fets de maig de 1937 a Barcelona, avantguarda de la classe obrera contra l’aixecament militar feixista i, alhora, l’escenari de l’estocada de mort a la revolució, no en el front, sinó a la pròpia rereguarda republicana. Moria així tota possibilitat de guanyar la guerra civil.

És necessari conèixer la història revolucionària de la nostra classe, un passat amb algunes de les gestes més valuoses i heroiques, laboratori i font de lliçons estratègiques.

No creiem que el capitalisme tingui una sortida per la via de la reforma, ni política, ni econòmica. Sinó que la classe treballadora i els sectors populars haurem d’aprofitar les lluites que promet l’actual crisi capitalista per a preparar-nos per a portar endavant el derrocament revolucionari d’aquesta democràcia per a rics, per a posar la riquesa a les mans i el control de la classe obrera. En això creiem i per a això considerem que ens hem de preparar, en primer lloc sent part activa i defensant aquesta perspectiva en totes les lluites que es donin, alhora que reflexionem i tractem d’aprendre dels que abans que nosaltres també es van proposar “prendre el cel per assalt”.

Aquestes heroiques jornades de Maig deixen en clar, lliure de tota visió edulcorada o mistificadora, quines van ser les diferents estratègies que van desplegar les principals organitzacions obreres a la Revolució espanyola i quines van ser les conseqüències de les mateixes en el desenllaç dels fets. En certa manera parlar de maig del 37´, de l’ofec en sang de la revolució espanyola per part del Govern republicà, la Generalitat i el PSUC, obliga a fer un balanç profund, una reflexió profunda, no només d’aquestes forces, sinó també de les que van ser part activa de les jornades revolucionàries de juliol, la CNT i el POUM.

La revolució espanyola i els Governs de conciliació de classes

La resposta dels treballadors al cop feixista entre els dies 18 i el 19 de juliol de 1936 suposa l’arrencada de la revolució espanyola. Mentre el Frente Popular i el Govern de la Generalitat feien crides a la calma i asseguraven tenir la situació sota control, els treballadors sortien en la cerca d’armes per a derrotar als revoltats, aconseguint derrotar el cop militar en la major part del territori. I l’Estat burgès republicà deixava en evidència la seva impotència, alhora que quedava en gran manera col·lapsat. La iniciativa va passar a les mans de la classe treballadora i pagesa que va començar a portar endavant transformacions revolucionàries, com les col·lectivitzacions de les terres, les fàbriques i sectors estratègics com els transports.

El consum va quedar en mans de Comitès de Proveïments aixecats pels obrers. També l’Ordre Públic va passar a les mans d’aquests, comptant amb les Patrulles de Control que van establir l’ordre a la ciutat en lloc de la policia. Quelcom que va donar impuls a l’emergència de les milícies, organitzades en escassos dies i que immediatament van assumir la lluita militar contra el feixisme, avançant sobre part d’Aragó i exportant la revolució per tots els territoris que passaven.

Aquesta ofensiva dels treballadors era el temor de la burgesia, no només la feixista, sinó també la republicana. Des de l’hora zero de la revolució, els seus representants polítics van començar a dissenyar la política amb la que tractarien de recompondre l’Estat republicà i liquidar els organismes d’auto-organització dels treballadors i les conquestes revolucionàries de juliol.

Lamentablement les organitzacions obreres com la CNT-FAI i el POUM, es van mostrar des del primer moment disposades a ser part d’aquesta estratègia per mitjà de la col·laboració governamental. Des de diferents organismes, com el Comitè Central de Milícies Antifeixistes o el Consell d’Economia de la Generalitat, es va anar arribant al primer Govern amb consellers de la CNT i el POUM el 26 setembre de 1936. A principis de novembre la direcció nacional de la CNT-FAI va fer extensiva aquesta col·laboració amb 4 ministres anarquistes en el Govern central, entre ells García Oliver i Federica Monsteny. Serà sobretot el Govern de la Generalitat l’encarregat d’anar aprovant els principals decrets contra-revolucionaris, que alhora que ajudaven a reconstruir l’Estat burgès, anaven aniquilant les conquestes revolucionàries de juliol. La participació de la CNT i el POUM actuarà de “validador” d’esquerres als ulls dels treballadors d’aquesta política contrarevolucionària. La línia col·laboracionista de classe d’aquestes direccions allunyarà la possibilitat que aquella multiplicitat de comitès es pogués coordinar i centralitzar per a imposar-se sobre el poder burgès. Cal dir que la CNT catalana i nacional, -principal sindicat en afiliació al costat de la socialista UGT, que organitzava als sectors més combatius del moviment obrer en moltes regions com Catalunya-, en donar el seu suport al govern de Companys i Largo Caballero va aportar un element decisiu per a desorganitzar a la classe treballadora, no només militarment sinó també políticament, per a fer front a la contra-revolució en curs.

Alhora anava creixent el “partit de l’ordre”, el PSUC, que al costat del PCE mantenia el discurs anti-revolucionari més ofensiu des del començament de la guerra. Actuaven com a corretja de transmissió de Stalin, qui volia demostrar la seva respectabilitat contra-revolucionària a les potències democràtiques per a arribar a un acord defensiu de l’URSS. Ajudat pels enviaments de diners, armes i personal tècnic, polític i militar des de la Rússia soviètica, va començar una campanya de difamació contra els partidaris de la revolució que es definien com obertament anti-estalinistes, al POUM, titllant-los d’“agents nazis” i arribant a forçar la seva expulsió de la Generalitat al desembre de 1936.

La primera mesura presa pels partits de la burgesia i quintocolumnistas, va ser restablir la justícia burgesa, ara rebatejada amb el nom de Tribunals Populars. Es van aprovar llavors els primers decrets contra les col·lectivitats de la indústria i el camp, que buscaven asfixiar negant préstecs a aquelles que no estiguessin sota el control de la Generalitat. I per descomptat, els decrets sobre la militarització de les milícies, pel qual totes havien de passar a formar part d’un exèrcit tradicional a les ordres de la República. I on això no ocorria es practicava el desproveïment sistemàtic d’armes, municions i pertrets.

Expulsat el POUM de la Generalitat, la CNT va continuar donant cobertura a una bateria de lleis que atacaven frontalment les col·lectivitats i comitès. Abolint els Comitès de Proveïments, es donava via lliure d’aquesta forma a l’especulació de molts comerciants amb els productes de primera necessitat i la seva escassetat per acaparament. Només quan la Generalitat va decretar el desarmament de les Patrulles de Control els dirigents de la CNT es van oposar, encara que amb l’objectiu de conservar els seus ministeris. No obstant, aquesta oposició va ser un senyal per a la burgesia: calia passar a una nova fase de la contra-revolució. Una fase més agressiva que va desencadenar els fets de maig.

Els fets de Maig i la política de la CNT i el POUM

A la rereguarda republicana -el suposat paladí de l’anti-feixisme a nivell mundial-, els treballadors tenien tres camions de la Guàrdia d’Assalt republicana per a prendre el control de l’edifici de la Telefónica. A més d’un alt valor simbòlic, per a la presa del qual el 19 de juliol s’havien deixat la vida nombrosos treballadors i treballadores, per a la burgesia en la seva tasca de recompondre el seu Estat el control de les comunicacions era un aspecte clau. Això va provocar la immediata resposta de la major part dels militants revolucionaris de la CNT, la FAI i el POUM, que va empalmar amb el malestar obrer i popular producte dels successius decrets que minaven les seves conquestes.

Aquella tarda del dia 3 de maig, la Barcelona obrera es va tornar a alçar amb les armes a la mà i aixecant barricades, aquesta vegada per a defensar les conquestes revolucionàries de juliol que la burgesia republicana, amb els seus aliats estalinistes, volia acabar de liquidar. Els barris obrers van tornar a estar sota el control armat dels treballadors, mentre El Palau de la Generalitat a la Plaça Sant Jaume i les seus de Estat Catalá i el PSUC, es fortificaven amb barricades. Els canons de Montjuïc, sota control d’obrers de la CNT, apuntaven a aquests edificis. A Lleida es va prendre la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana i a Tarragona i Girona van ser ocupades les seus dels partits contra-revolucionaris. També la insurrecció va impactar en el front, milicians de la ex-Columna Lenin del POUM van començar a marxar sobre Barcelona, també la Divisió Rojinegra i fins i tot l’ex-Columna Durruti es va concentrar a Barbastro per a decidir-ho. Només la gestió de diversos dirigents anarquistes va poder evitar-ho.

Les estampes del 19 de juliol es reproduïen. Si abans els treballadors no havien fet cas de les crides a la calma del Frente Popular, ara, al maig, havien de fer el mateix a noves crides del mateix tipus. No obstant això, aquesta vegada, venien dels dirigents que al juliol els havien encoratjat a prendre les armes. En nom de “la unitat antifeixista”, els dirigents regionals i nacionals de la CNT, personificats en els ministres anarquistes com Montseny i García Oliver, els demanaven als obrers lliurar les armes, aixecar les barricades i tornar al treball. Actuaven així una vegada més com a aliats d’“esquerra” de la contrarevolució burgesa estalinista que es proposava donar a la revolució el seu últim cop. Fins i tot després de la derrota d’aquesta insurrecció en la que van col·laborar, van continuar desplegant una política servil de la burgesia republicana. Després de ser expulsats del Govern central van estar pregant el seu reingrés en el Govern de Negrín fins a 1938, quan el van aconseguir. Mentrestant, miraven per a un altre costat davant les desaparicions, assassinats, empresonaments de centenars dels seus millors militants, o davant el procés d’anihilament del POUM.

Esquerra i el PSUC, amb els seus aliats a València d’Esquerra Republicana i el PSOE, que mantenia la Presidència del Govern en la figura de Largo Caballero, van ajudar a aixafar la revolució amb l’enviament des de València de 8.000 Guàrdies d’Assalt.
La Barcelona revolucionària, el cor de la revolució espanyola, era aixafada amb els conseqüents arrestos, tortures i assassinats dels sectors més revolucionaris i combatius del moviment llibertari; quelcom que va aplanar el camí per a acabar de liquidar la revolució a la resta de Catalunya i l’Aragó oriental.

El POUM venia de jugar un paper de “comparsa” dels dirigents cenetistes. El mateix Nin, com a Conseller de justícia, va prendre part personalment de la dissolució del Comitè Local i els Tribunals Populars de Lleida, ciutat sota el seu control i on els seus militants anaven a oposar resistència armada a les tropes de la Generalitat, que pretenien reinstaurar el vell Ajuntament republicà. En esclatar els fets de Maig, al principi van saludar la resposta dels obrers, però quan els dirigents de la CNT-FAI es van declarar contraris a l’aixecament, van acabar sumant-se a les crides a la calma i a l’abandonament de les barricades a partir del dia 6. I això, a més, amb declaracions molt irresponsables, on assenyalava que el proletariat havia resultat vencedor en el xoc, només hores abans que la ciutat fos presa, després de la retirada dels obrers per 8.000 Guàrdies d’Assalt que van iniciar el desarmament, les detencions i l’assalt a seus sindicals i del POUM.

Hi havia alternativa revolucionària a la derrota

Malgrat l’enorme heroisme de la classe obrera espanyola, que tant al juliol del 36 com al maig del 37 va ser capaç d’actuar molt per sobre de les consignes equivocades que emanaven del Govern republicà i les seves direccions polítiques i sindicals, això no va ser suficient per a vèncer.

Una de les grans tragèdies per a la revolució espanyola va ser la inexistència d’un partit revolucionari, que apostés decididament per combatre el feixisme i al mateix temps que es preparés perquè la revolució iniciada el 19 de juliol s’acabés d’imposar sobre les ruïnes de l’Estat republicà burgès, unint d’aquesta manera les tasques de la guerra i la revolució.

Aquest heroisme es va fer carn en destacats sectors que van tractar de convertir la seva experiència en un programa per a defensar i fer vèncer a la revolució. Com a sectors del moviment llibertari que van trencar amb la política col·laboracionista de la CNT i van arribar a plantejar un programa que apuntava a aixecar una alternativa de classe i revolucionària, a desenvolupar un poder obrer que socialitzés l’economia i aixecar un exèrcit proletari per a acabar amb la reacció, revisant d’aquesta forma molts dels prejudicis que configuren la ideologia anarquista, tot i que en cap moment aquests van deixar de considerar-se com a tals. No així, per la direcció de la CNT-FAI que va intentar expulsar-los sota l’acusació de bolxevics i trotskistes.

Un d’ells, encara que no l’únic, va ser Balius, antic redactor de Solidaritat Obrera, qui serà fundador dels “Amics de Durruti” confluint amb centenars de milicians que tornaven a la rereguarda amb les seves armes en rebuig al decret de militarització i centenars de cenetistes de les Joventuts Llibertàries, el Sindicat de l’Alimentació o els miners de Sallent, entre altres. Aquesta agrupació va ser fundada el 7 de març i va arribar a comptar amb 4000 adherents. Al maig va jugar un paper clau en els combats de carrer, aixecant i organitzant una gran part de les barricades especialment a les Rambles. Però el més destacat va ser el programa que van aixecar, on es mostraven partidaris de constituir un poder obrer en la consigna de “Junta Central Revolucionària” basada en organismes de democràcia directa de treballadors, pagesos i combatents, així com la lluita per la socialització de l’economia -en contra de l’autogestió federalista que portava a una espècie de “capitalisme sindical” i també del control que la Generalitat volia tornar a imposar - o per un Exèrcit proletari, en contra de l’Exèrcit Popular sota comandament burgès i estalinista.

També a l’interior del POUM van sorgir veus contràries a la posició de Nin, entorn de la cèl·lula 72 d’aquest partit, dirigida per Josep Rebull. Va escriure i va lluitar internament per una línia contrària a la participació en el Govern, sent partidari de reprendre una política d’independència de classes i revolucionària. I encoratjant a que el seu partit aixequés i posés en pràctica allà on tenia incidència, una política de desenvolupament “soviètic” dels diferents comitès en els que tenia influència, encoratjant l’elecció de delegats i la seva coordinació i centralització democràtica.

Finalment, el corrent que va plantejar una alternativa revolucionària de la forma més conseqüent a la política de la CNT i el POUM va ser el trotskisme. És a dir, el petit grup espanyol de l’Oposició d’Esquerra Internacional, l’anomenada Sección Bolchevique Leninista de España dirigida per Grandiso Munis, que comptava amb un grapat de militants a Madrid i Barcelona amb escassa incidència en els esdeveniments. Ells al costat de León Trotsky, qui va seguir des del seu exili a Turquia, França, Suècia i finalment Mèxic molt de prop els esdeveniments, van tractar d’influir sobre Nin, l’Esquerra Comunista i el POUM fins a l’últim moment. Fins i tot anticipant-se als seus errors, perquè abandonessin la seva política criminal de conciliació de classes.

L’estratègia i el programa de Trotsky i l’oposició d’esquerra per a l’Estat espanyol, es basaven sobretot en el bagatge teòric i pràctic del marxisme revolucionari, especialment l’enorme experiència de la revolució russa. Aquest corrent va ser el primer i únic a oposar-se sense al Frente Popular, una maniobra de conciliació de classes que venia a actualitzar la política ja assajada pels menxevics i social revolucionaris russos amb el suport al Govern de Kerensky. Un llegat que Trotsky i la Sección Bolchevique Leninista Espanyola van voler posar al servei de la revolució espanyola, que podríem sintetitzar en la independència política de classe, lluitant per la construcció del poder proletari a través d’òrgans democràtics d’autoorganització centralitzats que constituïssin un Govern de treballadors sobre les ruïnes del règim republicà. El desenvolupament d’aquests organismes d’autoorganització o soviets, a més de ser vitals com els pilars d’aquest poder proletari, eren essencials perquè els revolucionaris poguessin conquistar la direcció de les masses, arrencant-les de la influència de les direccions reformistes.

L’expropiació, socialització i planificació democràtica sota control obrer de tota l’economia, la guerra revolucionària contra el feixisme al costat de la construcció d’un Exèrcit Proletari i aixecar ofensivament un programa revolucionari i d’extensió de la revolució a Europa i el món com l’única possibilitat d’evitar l’avanç del feixisme i la carnisseria imperialista que estava en curs, eren les tasques que el poder obrer havia d’assumir per a posar dempeus una revolució triomfant que establirà les bases per a superar al capitalisme.

Lamentablement, aquest programa no va poder fer-se efectiu a temps en sectors significatius del proletariat. D’una banda la ruptura política de Nin amb Trotsky, sobretot després del suport del primer al Frente Popular, no va permetre que aquest llegat cristal·litzés en un partit amb una implantació i influència suficient entre els treballadors catalans o de l’Estat espanyol. En el moviment llibertari, els qui van començar a plantejar un programa en aquest sentit per la força de la pròpia realitat encara eren pocs, uns 4000 adherents amb molt poc temps d’existència -només dos mesos-. I per tant, encara poca experiència en la lluita contra la seva pròpia direcció i sense acabar de transformar aquest programa en una estratègia per a vèncer, així com encara menor reconeixement i suport entre les bases cenetistes en comparació als seus dirigents històrics, que malgrat la seva política traïdora, encara gaudien de cert prestigi heretat.

Una direcció revolucionària no es pot improvisar enmig de la revolució mateixa, sinó que ha de formar-se i foguejar-se abans, aglutinant als sectors més decidits, combatius i organitzats de la nostra classe, ancorant-se en els centres de treball, guanyant el suport i la confiança dels treballadors. En definitiva tractar d’arribar el millor preparats als combats decisius, amb un pla decidit a vèncer.

Conclusions

Això no vol dir que l’experiència d’aquests sectors no tingués un gran valor per a les generacions futures i per als revolucionaris del món en l’actualitat, encara que no van poder incidir decisivament en el rumb dels esdeveniments.

L’actual crisi capitalista ens retorna a escena tendències que ens recorden al viscut en els anys 30 del S.XX. La crisi econòmica no per a d’avançar i conduir-nos a un empobriment històric, les tensions entre els Estats també, així com els fenòmens de la lluita de classes, tant per esquerra, com per dreta, com estem veient amb l’auge de l’extrema dreta en diversos països. El capitalisme ens està conduint de nou a la cruïlla en la qual s’haurà d’imposar la revolució o bé ho farà la contra-revolució sobre nosaltres.

Molts sectors de l’esquerra davant aquesta situació parlen de construir partits anti-capitalistes, amplis, sense delimitació de classe i amb un programa que no parli de revolució, ni es prepari per a aquesta. Diuen que és la manera d’adaptar-se als “nous temps”, a la mentalitat de la gent. També hi ha sectors que reprenen els vells prejudicis de l’anarquisme, moltes vegades barrejats també amb el pensament postmodern, l’autonomisme i altres ideologies nascudes sota l’ofensiva neoliberal. És comú sentir parlar en contra de la idea de preparar-se per a prendre el poder, de construir partits revolucionaris.

La revolució espanyola i les raons de la seva derrota mostren que totes aquestes ideologies, venudes com a “noves”, ja van ser assajades. El POUM va demostrar com els esdeveniments revolucionaris el van superar i va ser incapaç d’aixecar una alternativa revolucionària. La seva entrada en el Frente Popular al febrer de 1936 per a, com deien, “no aïllar-se de les masses”, va ser una adaptació a la política de conciliació de classes que després practicarien a “gran escala” amb la seva entrada en el Govern.

També l’anarquisme i els seus prejudicis contra el poder i l’organització d’una direcció revolucionària en un partit de treballadors van quedar posats en qüestió pel paper de la CNT. En xocar amb la realitat, amb una revolució que per a sobreviure havia d’enfrontar al feixisme d’un costat i a la burgesia republicana i el reformisme de l’altre, alguns van veure com no podien abstenir-se de prendre el poder, és a dir; controlar l’ordre públic, la repressió de la reacció, la lluita en el front, la producció, els transports, etc. Una part, la direcció de la CNT i la FAI, va refusar això, i van optar per a no aplicar la “dictadura del proletariat” per participar en el Govern i ajudar així a recompondre la “dictadura del capital” amb rostre democràtic.

Un altre sector, amb els Amics de Durruti com la seva màxima expressió, van trencar amb bona part d’aquests prejudicis apostant per la conquesta del poder pels treballadors, per centralitzar i planificar democràticament l’economia per part dels obrers i erigir un Exèrcit proletari eficaç i disciplinat. Fins i tot la mateixa idea de direcció revolucionària va ser plantejada per aquest sector i, la seva absència, com una de les claus per a comprendre la derrota. Idees que tendien a confluir amb el bagatge teòric i l’experiència del marxisme revolucionari.

Sense cap dubte, van ser les posicions dels trotskistes i del mateix Trotsky els que van aconseguir aixecar un programa i una estratègia per a la victòria de la revolució, així com la crítica i el balanç agut a la política de les direccions obreres. Això és degut a que no es basava en exclusiva en la mateixa experiència espanyola, partint de zero, sinó de les experiències de gairebé un segle de moviment obrer, de revolucions com la russa, l’alemanya, la xinesa, de la lluita contra l’estalinisme i les lliçons del que s’havia condensat en el marxisme revolucionari de l’Oposició d’Esquerres Internacional.

La revolució espanyola va constituir una gran experiència, que hem de prendre com a herència de la nostra classe, per a definir quines són les línies mestres per les quals hem de construir un programa, una estratègia i una organització perquè en el següent intent de “prendre el cel per assalt”, la classe treballadora i els oprimits i oprimides acabem vencent.




temes relacionats

Guerra civil espanyola   /    Catalunya   /    Revolució espanyola   /    Esquerra espanyola   /    Història   /    Política Estat espanyol   /    Barcelona   /    Cultura

Comentaris

Comentar