El moviment LGBTI va canviar radicalment a partir del 28 de juny de 1969 quan es va iniciar una revolta a Nova Iork al voltant del bar Stonewall Inn que va durar setmanes. Després d’aquests incidents es va crear als Estats Units el Gay Liberation Front de base marxista i aspiracions revolucionàries que va tenir la seva rèplica en molts països europeus. A diferència del moviment LGBTI anterior, nascut als anys 50 -com ara la francesa Club Litteraire et Scientifique de Pays Latins (CLESPALA) que editava la revista Arcadie o la nord-americana Matachine Society- no pretenien ser discrets i honarables per ser tolerats per la societat, sinó que volien canviar la societat, combatre l’opressió i trencar les normes socials sobre gènere i sexualitat. Aquest corrent no arriba de forma definitiva a l’Estat espanyol fins el 26 de juny de 1977 quan a Barcelona es va celebrar el primer acte commemoratiu de les revoltes d’Stonewall, fets molt presents en la memòria històrica del moviment LGBTI català.
El que no és tan coneguda ni està tan present és la història del Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH) creat el 1970 a Barcelona i precedent del FAGC. El primer nom havia estat Agrupación Homófila para la Igualdad Sexual (AGHOIS) -més en línia amb els moviments LGBTI anteriors a la revolta d’Stonewall- que va ser descartat durant els primers dies per “massa reformista”, com explica Armand de Fluvià un dels principals impulsors d’aquesta organització, la primera organització LGBTI de l’Estat espanyol. En canvi, en l’àmbit internacional hi havia hagut moviment LGBTI de forma bastant anterior -des de la segona meitat del segle XIX- com ara els uranistes i la Lliga per la reforma sexual, Magnus Hirschfeld.
Naixement i primeres accions
El impulsors inicials del MELH van ser Francesc Francino i Armand de Fluvià, que tenien com a “noms de guerra” Mir Bellgai i Roger de Gaimon respectivament per poder actuar des de la clandestinitat, una iniciativa que va comptar amb l’ajut de l’editor d’Arcadie, André Baudry. Fluvià era subscriptor des dels anys 60 d’aquesta revista i n’estava assabentat els canvis socials que s’estaven produint arreu del món: tant de maig de 68 i les noves esquerres, com dels fets d’Stonewall i la revolta del col·lectiu LGBTI. “Tot allò que passava als Estats Units ens va animar a reunir-nos, formar-nos i debatre sobre la situació de l’homosexualitat”, indica Fluvià. L’impuls definitiu va ser l’onada repressiva que va fer que en 1970 el règim franquista promogués la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social que qualificava l’homosexualitat com a “perill social”. A això s’havia d’afegir el delicte d’escàndol públic que també s’acarnissava sobre l’homosexualitat.
En aquest context, des del MELH es va decidir fer la seua primera acció: van enviar cartes des de París, aprofitant el seu vincle amb Arcadie, a tots els “procuradores en Cortes” -equivalent als actuals diputats- i a diferents mitjans espanyols on criticaven la nova llei franquista i aportaven informació per a argumentar a favor de l’exclusió de l’homosexualitat d’aquesta llei “els mitjans explicaven que havien rebut “propaganda homosexual”, indica Fluvià. També es van enviar cartes perquè les organitzacions LGBTI d’arreu del món protestassen davant les ambaixades espanyoles del seu país. El resultat de tot això va ser una primera i pírrica victòria parcial, per a que fos delicte, “no hi havia prou amb el fet de ser homosexual, sinó que calia més d’un acte d’homosexualitat”, indica Fluvià.
Grups d’autoconsciència i gir revolucionari
El MELH es va articular a partir de reunions de fins a sis grups reduïts de com a molt 10 o 12 persones, la qual cosa es feia per evitar aixecar sospites de la policia. Les reunions, a les quals els participants entraven d’un en un, abordaven diferents temes d’interès per als associats el perfil del qual era majoritàriament d’homes gais i joves. En un primer moment es van abordar temes com la ploma, l’homosexualitat i la família o la religió i des d’una perspectiva més personal que política, etc. Es volia imitar els consciousness raising groups (grups d’autoconsciència) nascuts als Estats Units de la segona onada del moviment feminista i del moviment LGBTI dels anys 70. El MELH també va mantenir relacions amb el moviment LGBTI internacional assistint al I Congrés Internacional pels Drets dels Gais a Edimburg de 1974 o a un congrés d’una organització LGBTI britànica a Sheffield en 1975 o al Gai Pride de Nova York també en 1975.
El MELH va viure una ràpida evolució: va passar de postulats propers a Arcadie a plantejaments d’anàlisi marxista i posicions revolucionàries pròpies dels diversos gay liberation front que van néixer als setanta cosa que propiciaria la seua transformació a finals de 1975 cap al Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). L’any 1972 es va incorporar la militant comunista, que tenia com a pseudònim Amanda Klein, que va introduir l’anàlisi marxista per cercar una explicació a l’opressió que patia el col·lectiu LGBTI i per establir una estratègia de lluita pel seu alliberament. Klein, llavors estudiant d’econòmiques, “va començar a intervenir en els debats portant-los més cap una perspectiva global i aplicant principis de dialèctica marxista, amb la qual cosa els continguts varen canviar notablement”, afirma Margarida Trallero que participava a les reunions d’autoconsciència i qui va introduir-la al MELH.
“En aquells moments calia entendre el perquè d’un rebuig social de les institucions (estat, església, família). Aquesta nova orientació va fer que també canviés el tarannà dels assistents”, indica Trallero. Tot i un primer moment de desconfiança, passat un temps els postulats de Klein són majoritàriament acceptats i impliquen un gir cap a l’esquerra revolucionària d’un moviment fins aleshores reformista i moderat. Des d’aquell moment, es van fer lectures i seminaris sobre llibres com ara L’origen de la família, la propietat privada i l’estat, d’Engels, textos de la teoria de l’evolució de Darwin o sobre l’Informe Kinsey.
En el llibre “El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975)”, de Fluvià, també comenten aquell canvi un altre membre del MELH, Jokin Armendariz i la mateixa Amanda Klein. Armendàriz assenyala que la participació de Klein, juntament amb gent que provenia de la cultura de maig del 68, va tirar cap a l’esquerra la organització LGBTI espanyola que ell ubica com a part del moviment antifranquista i democràtic. La mateixa Klein, al citat llibre, titlla de “plantejament cristià” i de caire personal els debats inicials als que va assistir que tenien l’objectiu de poder ser “bons gais” i ser acceptables per la societat, la qual cosa era totalment oposada a un plantejament de caire polític.
La presència de dones en el MELH va ser molt reduïda: Amanda Klein o Margarida Trallero que assenyala que va seguir al MELH per “no quedar totalment aïllada”, “teníem bona relació” amb la resta i també “val a dir que vaig aprendre moltes coses d’un món per a mi totalment aliè”. “Difícilment es va parlar de feminisme, ells ja en tenien prou amb la seva persecució i les dones ja es començaven a agrupar amb vindicacions pròpies i específiques. Posteriorment, vaig deixar el grup i em vaig unir a un grup feminista que també vindicaven les qüestions del lesbianisme”, afirma Trallero.
El MELH objectiu de la policia franquista
El 1973 la policia va descobrir un dels grups, on participava Armand De Fluvià qui va rebre una trucada a casa seva demanant, com a excusa, una subscripció per a la revista AGHOIS. Fluvià va reconèixer la veu de l’inspector, Vicente Juan Creix, a qui va conèixer quan va ser detingut per la seua activitat pro-monàrquica als anys 50. Això va provocar la dissolució de la majoria dels grups per evitar la repressió policial i el manteniment només del que feia la revista AGHOIS, que a part de les trobades, era una de les principals activitats del MELH i que es va editar fins el 1975. Tot i la repressió policial, la llavor ja estava plantada i l’any de la mort el dictador feixista, Francisco Franco, (1975) germinaria en el FAGC, de caire revolucionari i inspirat en una anàlisi marxista de l’opressió del col·lectiu LGBTI, molt en línia en un context post maig del 68 i del moviment LGBTI internacional, també de caire clarament combatiu.
Revista AGHOIS
(Desglossament a part)
La revista AGHOIS va ser una de les principals activitats del MELH, especialment en la seua darrera etapa, on difonia entre els seus subscriptors el seu pensament i la informació dels canvis socials que s’estaven produint arreu del món cap al col·lectiu LBGTI. La publicació va arribar a prop dels 60 subscriptors- a més dels enviaments personalitats influents de mentalitat oberta com ara intel·lectuals, periodistes, catedràtics, artistes o polítics de l’oposició democràtica-. AGHOIS va ser possible també gràcies al suport econòmic i organitzatiu de l’aristòcrata madrileny Rafael Rosillo i de l’empresari industrial tèxtil català Joan Campmajó.
Hi havia nombrosos col·laboradors de la pròpia organització que abordaven l’homosexualitat des de diferents àmbits: històric, mèdic, religiós, sociològic o polític amb informació d’actualitat sobre el col·lectiu, traduccions de documents manifestos i comptava amb una part cultural amb crítiques de llibres o pel·lícules. El butlletí, que volia imitar el format del seu referent francès Arcadie, als inicis va rebre crítiques per tímid, conformista i moderat, però la revista va anar evolucionant com la resta de l’organització.
El procés per fer AGHOIS era complex: els textos s’elaboraven i es copiaven a Barcelona. Armand de Fluvià i Francesc Francino havien comprat una multicopista en la clandestinitat, donant noms falsos, i van instal·lar-la de nit al soterrani de la casa del primer. “Érem ben conscients que des d’aquell moment entràvem dins de la il·legalitat del règim franquista”, diu Fluvià al seu llibre. Les còpies de la revista es portaven de forma clandestina a Perpinyà on s’editava la revista. La seva difusió tampoc no era fàcil. En una primera època es va distribuir a l’Estat espanyol com a suplement de la revista Arcadie des de París. Des de 1974, davant les pressions del govern espanyol al francès perquè no s’enviés, es va distribuir mitjançant la revista sueca Revolt. Tot i l’esforç es calcula que més de la meitat de les revistes eren interceptades.
