×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Lliçons d’una dècada d’Unitat Popular: un debat amb Horitzó Socialista

El frau de Podemos i la fallida del procés fan créixer el qüestionament de l’estratègia de l’Esquerra Independentista en una part del jovent. Una contribució al debat obert amb l’escissió d’Horitzó Socialista sobre la independència de classe i la batalla per la hegemonia obrera en el marc de la reactualització de la lluita pel socialisme.

Pablo Castilla

dimecres 26 d’octubre
Facebook Twitter

Quan les promeses es veuen incomplertes arriben la decepció i els dubtes que donen pas a la recerca d’explicacions. Així està una part de la joventut de Catalunya que va viure el referèndum de l’1-O fa cinc anys, les manifestacions contra la sentència del 2019 o la lluita per la llibertat de Hasél el 2021. Una generació que no hem rebut més que paraules i cops de porra.

La desafecció amb Unides Podem o els Comuns és enorme. Paguen el preu de ser la pota esquerra del Règim del 78 i els gerents de la gentrificada Barcelona de la mà del PSC. Per altra banda, la CUP i la seva estratègia d’Unitat Popular comencen a ser qüestionades com un atzucac que ha limitat les seves aspiracions a ser la pota esquerra d’ERC i Junts.

La recent escissió d’Arran que ha donat lloc a la formació d’Horitzó Socialista (HS) sembla ser expressió d’aquest fenomen i guarda similituds amb Gazte Koordinadora Sozialista (GKS), qui trencà entre 2018 i 2019 amb una esquerra abertzale cada vegada més socialdemocratitzada sent sòcia preferent del govern de coalició.

Ens trobem en un moment on tornen les pandèmies, les crisis econòmiques en forma d’inflació i la guerra a Europa acompanyades de l’avenç del canvi climàtic. Davant d’aquesta situació, la crisi politico-ideològica que s’obre dins d’una part de la joventut dona pas a recuperar les idees socialistes, precisament aquelles sorgides per donar sortida a la barbàrie capitalista.

Saludem aquest debat tan oportú que s’ha obert i volem contribuir-hi amb algunes reflexions sobre el “desencant” juvenil i l’experiència realitzada. A més, considerem que la discussió sobre determinats conceptes que emergeixen en el discurs de les noves organitzacions, com ara la independència de classe i la hegemonia obrera, és clau per afrontar els reptes que tenim per davant.

Una generació en crisis amb Podem i el processisme

El progrés infinit capitalista que assegura les condicions per a la realització personal; l’eficiència del model productiu o l’eterna pau i harmonia a Europa han resultat pronòstics poc creïbles (o més aviat irreals). Perquè la realitat ha sigut la de créixer sobre l’herència de precarietat de la crisi del 2008, la pandèmia del coronavirus (producte de la destrucció d’ecosistemes) i veure com la invasió reaccionària de Putin era contestada amb un rearmament imperialista que promet portar-nos a una escalada bèl·lica sense precedents des de la Segona Guerra Mundial.

Alhora, les noves opcions polítiques sorgides durant el darrer cicle – obert arran del 15M i la Diada de 2012 – no van trigar gaire en demostrar ser veritables desviaments per aturar processos de lluita i organització i restablir un cert ordre. Així, arribem a l’actual restauració a càrrec del govern PSOE-UP i el neo-autonomisme d’ERC i JxCat.

Per una banda, les proclames de Podemos sobre “prendre el cel per assalt” i “trencar els cadenats del Règim del 78” ens queden lluny. Som part d’una generació que directament ha vist Pablo Iglesias (Podemos) i Yolanda Díaz (PCE) ser part d’un govern amb el PSOE, protegint les grans fortunes durant la pandèmia, rentant la cara a la monarquia i reprimint la joventut, la vaga de Cadis o l’independentisme català.

A les portes d’una nova crisi, assumeixen tota l’agenda de l’Estat espanyol imperialista. Callen davant l’assassinat d’immigrants a Melilla, permeten la caiguda dels salaris per la inflació mentre les elèctriques es fan d’or i augmenten el pressupost militar com demana l’OTAN. D’aquesta manera, l’estratègia reformista resulta molt poc convincent quan reparteixen tan poques engrunes a canvi d’empassar-se tants gripaus enmig d’un context on la precarietat, la guerra i el canvi climàtic semblen no tenir fre.

Per altra banda, el processisme encarnat per ERC i els hereus de Convergència van prometre la República Catalana. En un marc de crisi, la voluntat d’autodeterminació de gran part del poble català es va combinar amb el desig de millores socials que havien expressat el 15M i les vagues generals de 2012. El problema va ser que la direcció del moviment va quedar a càrrec dels partits històrics de la burgesia catalana, els quals eren un fre per a ambdues aspiracions.

Primer van fer créixer la confiança en la comunitat internacional i la via de la desobediència institucional sota la unitat inqüestionable de l’independentisme. La CUP va assumir aquest full de ruta com la via que ens portaria a Ítaca. Després que la mobilització i autoorganització fessin possible el referèndum resistint la repressió de l’Estat espanyol, el 3-O vam veure l’intent de convertir la vaga en una “aturada de país” amb la patronal i hora de tornada a casa. Aquella jornada va deixar clar que pel processisme més valia ser derrotats que desbordats, especialment si això implicava l’entrada en escena de sectors de la classe treballadora.

Posteriorment, l’ofensiva marcada pel 155, els empresonaments i l’exili del govern va estar acompanyada per la primacia de la retòrica com a resposta, cosa que dificultà treure lliçons d’aquelles jornades. Alhora, el suport de la CUP al Govern fins el 27-O i la seva subordinació a les “jugades mestres” tampoc va ajudar a fer un balanç de l’experiència. Dos anys més tard, la repressió a càrrec de la Generalitat de les manifestacions contra la sentència del procés van ser una hòstia de realitat, sobretot per una part del jovent: la derrota del moviment democràtic català era molt més que la victòria de l’Estat Espanyol, representava la mostra de la inviabilitat absoluta de la via processista.

Horitzó Socialista: una ruptura amb l’Esquerra Independentista

L’estratègia de la Unitat Popular de l’Esquerra Independentista (EI) va ser també posada a prova durant el darrer període, fent evident el seu fracàs. En el marc d’aquesta bancarrota, es dona la ruptura d’Horitzó Socialista que no pot ser deslligada de la reacció davant la derrota . Mesos abans de la conformació d’aquest grup, Mònica Chirivella obria la discussió públicament a través d’un article titulat “Carta oberta al jovent comunista”.

Encertadament, senyalava l’error d’acabar reduint el projecte de l’EI “a reformes parcials que no ens fan avançar en una estratègia per superar el capitalisme o creant alternatives al marge del capital que conviuen perfectament amb aquest i no li generen cap conflicte significatiu”. També apuntava que la Unitat Popular portava a “construir un bloc interclassista, a partir del subjecte «poble», que mantinga un discurs radical però que a la pràctica defense el programa socialdemòcrata.” L’article anticipava les bases per a la defensa – encara abstracta – de la seva concepció sobre la independència política, ideològica, organitzativa i estratègica del proletariat que Horitzó Socialista plantejaria després en el seu document fundacional, “Bases per a una pràctica revolucionària”. Ara bé, tot sense fer cap referència concreta a la política l’EI i els fets de l’última dècada.

Justament, la relació concreta entre les seves crítiques i el balanç de la política, el programa i l’estratègia de l’EI durant l’última dècada és la principal absència en els diversos materials que han publicat fins ara. Llavors, de quina manera l’Unitat Popular s’ha aplicat per part de la CUP i la resta d’organitzacions de l’EI durant el darrer període? Com es podria haver mantingut una posició d’independència política i de classe? Significava això no participar del moviment democràtic català? Relegar a una segona plana la demanda de l’autodeterminació? O pel contrari, era possible construir un bloc alternatiu al processisme que incidís en tot aquest procés per aconseguir el desbordament i obrir una oportunitat de transformació revolucionària?

El fet que Horitzó Socialista faci el seu balanç de la Unitat Popular deslligat de la principal prova que ha passat en el darrer cicle és el principal problema de la seva proposta. Així, resulta impossible entendre quin és per a la nova organització el significat concret de la independència de classe que plantegen i, en conseqüència, quina és l’estratègia, el programa i la política amb la qual consideren que s’ha de construir una alternativa

Creiem que respondre aquestes qüestions és una tasca fonamental per aterrar el debat i extreure les lliçons estratègiques sobre les quals reconstruir una nova esquerra revolucionària.

La Unitat Popular: una estratègia de conciliació de classes

La resposta de Borja García – militant d’Endavant – al primer article de Chirivella va exposar obertament la concepció de l’Unitat Popular sobre la indestriablitat de l’eix nacional i el socialista. Una permanent subordinació de la lluita pel socialisme – sigui com sigui que el conceben – a la conformació d’un Estat independent dels Països Catalans:

(...) els elements centrals del programa de l’Esquerra Independentista encara són vigents: no hi ha condició possible per al socialisme dins les fronteres dels estats espanyols i francès, la Unió Europea i l’OTAN, i, en aquest sentit, la lluita per l’autodeterminació als Països Catalans es formula com un marc d’adscripció i acumulació de forces imprescindible per a materialitzar la presa del poder polític.”

L’aliança amb la burgesia catalana i els seus partits històrics (ERC i JxCat) queda així justificada perquè l’objectiu és arribar a un Estat català on sí que estaríem en condicions de fer efectiu un programa anticapitalista o la lluita pel socialisme. Això justificaria la política de la CUP durant tota l’última dècada: des del suport parlamentari al processisme per investir Puigdemont o Aragonés fins el recolzament de Pressupostos neoliberals com els del 2017. Totes mesures que, encara que van generar debats i posicionaments en contra, mai van produir cap ruptura dels sectors crítics amb elles, com Endavant o Arran. Contràriament, els van continuar defensant la peça clau del full de ruta: la unitat de l’independentisme per aconseguir la república catalana.

Però el més greu va ser que aquest recolzament del full de ruta processista implicava una negativa a desenvolupar una mobilització i autoorganització independent que posés en tensió la unitat amb el Govern i les seves entitats. Es tracta d’una línia que també continuïtat en la política cap a la joventut i el moviment estudiantil. En el moment més crític, l’any 2017 el bloc d’Universitats per la República impulsat entre SEPC, JERC i joventuts convergents va actuar com a corretja de transmissió d’aquesta política perquè el moviment estudiantil quedés igualment supeditat a la política d’aliança amb els representants de la burgesia independentista. L’any 2019, tant SEPC com Arran van separar les universitats de les mobilitzacions contra la sentència. Les organitzacions juvenils de l’EI de la mà de les JERC i sectors autonomistes van apostar per aixecar una acampada aïllada del moviment i realitzar assemblees absolutament burocratitzades a les universitats sense marge per la discussió sobre les demandes i el rumb de les protestes. Aquest rebuig a estendre la lluita a les universitats o instituts promovent la convocatòria d’assemblees radicalment democràtiques, on discutir des de baix les demandes i com conquerir-les, va ser clau per evitar desenvolupar una mobilització de forma independent a l’app del Tsunami Democràtic.

La Unitat Popular va impedir que es conformés una alternativa política de classe que treballés per construir una direcció alternativa davant l’atzucac d’ERC i els ex-convergents. Aquesta estratègia va ser un gran obstacle pel desenvolupament d’una autoorganització que permetés discutir democràticament i des de baix quines eren les nostres demandes socials, trencant amb la república buida de contingut. Igualment, dificultava enormement que sectors de la classe treballadora se sumessin a la lluita amb les seves demandes socials i mètodes de lluita, el pitjor malson del “companys” de la Generalitat, ANC i Òmnium. No hi ha dubte que l’EI va tenir llavors una gran responsabilitat en el fet que la classe treballadora no hi participés o ho fes diluïda dintre del moviment. Justament, aquest va ser el principal límit estratègic per poder donar-li una possibilitat a guanyar la partida al Règim del 78.

Aquesta estratègia de conciliació de classes va suposar un fre tant per a les aspiracions democràtiques d’autodeterminació com per a la lluita per un programa anticapitalista o socialista. Perquè els representants polítics de la burgesia – per molt independentistes que es diguin– mai estaran disposats a desenvolupar les forces de la classe treballadora, l’única capaç veritablement d’enfrontar el Règim del 78. La seva por envers la possibilitat que aquesta força es transformi en un procés revolucionari pesa molt més.

Hi havia alternativa? Es podia aplicar una política d’independència de classes i socialista en aquest procés? Per nosaltres la resposta es clara: sí. L’escenari obert amb el 15M i la Diada del 2012 representava una oportunitat per vincular la legítima demanda democràtica de l’autodeterminació de Catalunya amb un programa anticapitalista que donés resposta a les necessitats socials. Sens dubte, es tractava d’una via que impulsés l’autoorganització en els centres de treball i d’estudi independentment dels partits processistes i confrontant al mateix temps al Règim del 78 i al Govern “independentista” i les seves polítiques neoliberals.

Si una força amb tradició i militància com l’EI, així com molt altres grups de l’esquerra anticapitalista o l’esquerra sindical que li van seguir en la seva aposta per la “ma estesa” al processisme, haguessin adoptat una posició com aquesta hauria estat possible desenvolupar una branca independent del moviment democràtic amb sectors de la classe treballadora i les classes populars empobrides al capdavant. Una força social així era la condició de possibilitat perquè l’enfrontament amb l’Estat i la lluita pel dret a decidir hagués tingut una alternativa a la de Puigdemont, portant-se a terme sota una perspectiva socialista.

Les lliçons d’una dècada com a punt de partida per pensar quina altra esquerra revolucionària necessitem

Aquest balanç político-estratègic de l’última dècada és clau per posar les bases per una nova esquerra revolucionària i socialista i pensar la seva intervenció al context actual.

La bancarrota i fi del procesisme ha quedat més que constatada amb la ruptura del govern ERC-JxCat. Precisament, la derrota del moviment democràtic català ha sigut clau en la restauració “progressista” del Règim del 78 per part del PSOE de la mà del neorreformisme d’Unides Podem. Una situació davant la qual la Unitat Popular de la CUP confirma la seva impotència, insistint en recuperar l’antiga unió independentista mentre suplica un gir social a ERC. Al mateix temps, el clima de crisi i aval passiu a l’imperialisme espanyol prepara el terreny pel creixement de la dreta.

Alhora, la situació internacional indica que s’estan actualitzant les característiques de l’època que va definir Lenin al començament del segle XX. El capitalisme només promet noves i pitjors crisis i guerres, cosa que generarà noves oportunitats revolucionàries. Que els pròxims embats de la lluita de classes passin de ser revoltes o moviments on la classe treballadora intervé diluïda a veritables revolucions és clau. Que aquestes puguin triomfar i no ser desviades o derrotades pel reformisme i altres polítiques de conciliació de classes és una tasca estratègica que cal preparar.

D’una banda, necessitem una esquerra contra la misèria d’allò possible a la qual ens han volgut acostumar des del neorreformisme o els anomenats “consensos de país” defensats per la mateixa CUP. Per això, definir quin programa transicional per donar resposta a aquesta situació és una tasca urgent. Pel moment, els textos publicats per Horitzó Socialista encara no plantegen un programa d’aquest tipus, ja que es limiten a l’enumeració de principis generals.

Cal apostar per un programa davant la crisi que ataqui els beneficis i la propietat dels grans capitalistes. Amb mesures com la indexació automàtica i mensual de la inflació real en salaris i pensions, el control de preus per treballadors i usuaris i la reducció de la jornada a 30h per combatre la desocupació i els treballs a temps parcial no voluntaris. En aquest sentit, se situa també l’expropiació i posada sota control obrer de totes les empreses que tanquin o acomiadin i lluita per la nacionalització de la banca i les empreses estratègiques, sense indemnització i sota control obrer per fer front a la crisi energètica i climàtica.

Alhora, aquest programa social ha de quedar unit amb altres demandes polítiques, com la lluita contra l’escalada imperialista i l’augment de la despesa militar dels Pressupostos. Cal plantar cara al reforçament de l’imperialisme espanyol exigint el tancament de les bases, la fi dels enviaments d’armes, la retirada de totes les tropes a l’estranger i la fi de les polítiques d’estrangeria. Indubtablement, la defensa del dret a decidir i la batalla contra el Règim del 78, la seva monarquia i Constitució hereva de la dictadura són part de les demandes polítiques cal plantejar.

No separar ambdós programes és part de no repetir la lògica d’etapes que vam veure durant aquesta dècada i que ha portat a diferents tipus de subordinacions i polítiques de conciliació de classes. En el cas del procés, la conciliació va ser amb la burgesia independentista en nom de “primer la República”. En el cas del neorreformisme de Podemos al revés: la seva aposta per aconseguir “primer algunes reformes socials” – que a més no van arribar mai - mentre acceptem a la Corona, la Constitució del 78 i l’OTAN.

Cal deixar clar que no serà de la mà d’un govern “progressista” o una Generalitat republicana que podrem conquerir aquestes demandes. L’Estat dels capitalistes, auxiliat per les direccions burocràtiques dels grans sindicats, s’oposaran amb ungles i dents. Només és possible aconseguir-les enfrontant els governs de l’IBEX 35 i el Cercle d’Economia.

La lluita de classes com a centre de gravetat de l’estratègia

Les forces fonamentals per aquesta batalla és troben en la classe obrera i els seus mètodes de lluita, com demostren l’exemple de les refineries a França o els treballadors i treballadores de TMB que recentment han dut a terme una vaga victoriosa. És així per les posicions que ocupa en la producció i reproducció de riquesa, les quals li permeten parar-ho tot, atacar el cor del capitalisme i, alhora, posar les bases d’un nou ordre social socialista.

Per tant, necessitem una esquerra que torni a posar en el centre el treball en el sí de la classe obrera, situant-ho com el seu centre de gravetat. Que torni a militar en els centres de treball mentre en els moviments socials i els centres d’estudi defensi una perspectiva d’unitat en la lluita amb el moviment obrer, organitzant la solidaritat amb els conflictes de treballadores i treballadors.

Però no és immediat ni automàtic que la classe treballadora pugui convertir-se en una força capaç de conquerir aquestes demandes, obrir l’oportunitat de derrotar l’Estat capitalista i establir les bases d’una societat socialista. Per aconseguir-ho, resulta imprescindible que la classe obrera aconsegueixi unificar les seves files i alliberar-se de les cotilles que suposen les direccions sindicals actuals i reformistes per tal de soldar i encapçalar una aliança amb la resta de sectors empobrits o oprimits.

És a dir, cal construir hegemonia, una tasca estratègica per a la qual cada batalla hem de concebre-la com una petita escola de guerra que ha de deixar fites d’experiència en aquesta direcció. En oposició a les visions sectàries que identifiquen la independència de classe amb el rebuig a la participació en els moviments i processos espontanis de lluita, nosaltres apostem per construir fraccions revolucionaries i de classe en el sí dels mateixos.

Per això, una nova esquerra revolucionària ha de tenir en la seva ADN la lluita per l’autoorganització en totes i cadascuna de les lluites en què intervingui. Fer-ho passa per defensar ferotgement el front únic i organismes com les assemblees que serveixen per unificar a tots i totes les lluitadores, independentment de si estan o no organitzades, o si ho estan en tal o tal altre sindicat o col·lectiu, independentment de si són fixos, temporals o subcontractats.

Per descomptat, això suposa una batalla contra les burocràcies sindicals en el moviment obrer, però també contra les pràctiques burocràtiques en el moviment estudiantil per les quals s’ha caracteritzat el SEPC i altres burocràcies en els moviments socials, les quals moltes vegades tenen múltiples llaços amb els partits reformistes

També implica intervenir perquè el moviment obrer sigui part central dels grans processos de lluita i prengui les demandes d’altres sectors socials que són aliats fonamentals. Que uneixi a la seva lluita contra la degradació de les seves condicions de vida i les demandes d’altres sectors populars empobrits, com ara la defensa de la nacionalització de la banca per a la condonació de deutes a autònoms arruïnats. Que prengui a les seves mans la lluita per demandes referides al futur del conjunt de les classes populars com són frenar l’escalada bel·licista o la lluita contra el canvi climàtic. Tot, sense deixar de banda les reivindicacions d’altres sectors oprimits, com el dret a decidir del poble català o la lluita contra les opressions de gènere, LGBTI o les persones racialitzades.

Des d’aquestes coordenades d’independència de classe i cerca de l’hegemonia de la nostra classe, creiem que hem de partir per posar les basis sobre les quals construir una nova esquerra revolucionària i socialista que superi la fallida de la Unitat Popular i els altres cants de sirena del reformisme ressorgits durant l’últim període. En definitiva, ens referim a un full de ruta que alliberi i potencií tota la força de la nostra classe per acabar amb el món capitalista i posi les per governs de treballadors i treballadores en una societat socialista.


Facebook Twitter

Pablo Castilla

Portaveu de l'organització juvenil ContraCorrent.

ContraCorrent Barcelona

Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge