Entre els socis del Govern de coalició es va aconseguir un acord durant la negociació pressupostària el mes d’octubre per a portar al Parlament una llei d’habitatge, abans que finalitzés el mes de febrer, que es va vendre com un “escut social” que anava a resoldre el problema dels desnonaments de manera permanent, més enllà del mes de maig quan finalitzés l’estat d’alarma. I que, a més, contribuiria a acabar amb l’especulació del preu dels lloguers, establint límits als costos del lloguer sobre la base d’un índex oficial de preus de la zona o, almenys, prenent com a referència el preu del contracte de l’arrendament anterior.

A canvi, Unidas Podemos acceptava no introduir aquestes qüestions en el text dels Pressupostos Generals de 2021 sinó en una nova llei estatal d’habitatge, que seria la primera de la democràcia. El que demostra el crim social comés durant tots aquests anys per les polítiques neoliberals del PP i el PSOE, que no han protegit el dret a l’habitatge com un bé social, enfortint l’especulació immobiliària i el gran negoci de les hipoteques, que en el seu cim van forjar una bombolla especulativa que va esclatar en 2008 provocant la crisi social i financera i milers de desnonaments de famílies vulnerables.

El text que va donar base a l’acord entre els socis de Govern assenyalava que s’establirien en la nova llei “mecanismes de contenció o eventualment baixada de preus”. Però eren qüestions molt genèriques atès que no es van concretar els procediments per a dur-ho a terme. En aquell moment a Unidas Podemos el que li interessava era treure uns pressupostos suposadament progressistes -i així mostrar la utilitat de la seva acció de govern contrapesant les tendències més neoliberals del PSOE-, amb una alça important de les inversions i la despesa social, però bàsicament a costa dels fons europeus esperats i amb molta lletra petita com s’està veient ara amb el tema dels lloguers i els desnonaments.

No obstant això, avui dia les negociacions continuen obertes entre el PSOE i Unidas Podemos i se sospita que tot podria quedar en foc d’encenalls, atès que s’ha produït l’enèsim enfrontament en el Govern de coalició, pel que semblen ser discrepàncies respecte als compromisos adquirits en aquest tema.

El dilluns, sense anar més lluny, el ministre de Transports i secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos, en una conferència de premsa ja ha delimitat el camp de joc. Liquant enormement les perspectives ja modestes d’origen d’Unidas Podemos, en les seves declaracions Ábalos va destacar que “ens sembla important treure habitatges al mercat i que hi hagi estímuls perquè es treguin aquests habitatges al mercat de lloguer, per a això entenem que és preferible incentivar”. És clar que el PSOE aposta decididament pels impulsos i estímuls fiscals, és a dir, res de dur a terme mesures punitives sobre l’especulació o l’existència d’habitatges buits per part dels fons voltor i les grans forquilles.

Però cosa que és encara més greu, Ábalos, va destacar en la roda de premsa que l’habitatge és “un dret, però també és un bé de mercat que genera activitat econòmica, que busca també seguretat jurídica respecte de les inversions i tot això forma part del món de l’habitatge i no ho podem obviar”. El social liberalisme del PSOE es fa carn en aquest tema, defensant el dret especulatiu de la propietat immobiliària fins al final. Res de plantejar alguna mínima mesura que pugui suposar un menyscapte per al sacrosant dret a la propietat dels grans fons voltor i les entitats financeres, encara que sigui d’un bé tan essencial socialment com és el d’assegurar el dret a l’habitatge.

Per a Unidas Podemos, la situació de l’habitatge i una solució relativament progressista d’aquesta, encara que fora en aquells aspectes més essencials -sense desnonaments per als més vulnerables i sense preus desorbitats- és un element essencial per al seu futur polític i el del Govern de coalició. Sens dubte, un fracàs en aquest camp, amb desnonaments tots els dies en els mitjans de comunicació, una vegada passada la moratòria per Covid-19, per a famílies vulnerables amb menors i persones dependents a càrrec, suposaria una llosa política tremenda sobre les seves possibilitats electorals futures i fins i tot sobre la pròpia supervivència política de la societat entre Podemos i Izquierda Unida.

Per això Unidas Podemos està marcant les seves posicions insistint que no limitar els preus dels lloguers implica incomplir l’acord aconseguit entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en matèria d’habitatge, la qual cosa posa en perill la continuïtat del Govern de coalició, més enllà de les diferències públiques que es vénen manifestant en diversos temes centrals -reforma laboral, pensions, salari mínim, etc.- Així i tot, Pablo Iglesias ha dit que ells continuen sent “lleials al Govern de coalició”.

Enfront de la posició del PSOE, que ha estat insistint a controlar el preu dels lloguers per la via de l’estímul fiscal, assegurant així els guanys dels grans tenidors i la seguretat jurídica de la seva inversió, Unidas Podemos planteja que a partir d’índexs de preus de comunitats i ajuntaments es pugui declarar zones de mercat especulatiu. Així s’establiria que si el preu està per sota no es podria pujar i si estigués per damunt hauria de deixar-se, com a màxim, al nivell de l’índex, tant per als nous contractes com per als ja existents.

Però la veritat és que ni el PSOE ni Unidas Podemos estan atenent les peticions dels col·lectius socials per l’habitatge públic. Des de la PAH i altres col·lectius s’està reclamant “una regulació estatal de lloguers a preus adequats als salaris de la població”, alguna cosa que ni per remei està plantejat ni tan sols per Unidas Podemos, ja que aquests ho vinculen a un índex que també està subjecte als moviments especulatius del mercat. I també sol·liciten, entre altres mesures i com les més essencials, l’increment del parc públic d’habitatges destinat a lloguer social que hauria de ser “com a mínim del 20% dels habitatges de la totalitat d’habitatges existents” per a fer front a l’emergència residencial de manera prioritària. Alguna cosa que no encaixa tampoc, ja que els pressupostos aprovats a penes consten 1.000 milions per al pla de lloguer assequible que a més provindrà dels fons europeus, amb el que ni tan sols s’assegura la seva continuïtat.

La resposta al drama de la falta d’habitatge, els preus abusius dels lloguers i la persistència dels desnonaments no vindrà des de dalt. Fa falta imposar una solució mitjançant la lluita i la mobilització, encapçalada pels col·lectius socials de l’habitatge, l’esquerra sindical, les dones i la joventut, imposant-los el front únic a les burocràcies sindicals de CCOO i UGT: per una autèntica llei anti desnonaments i la creació d’un parc públic d’habitatges en règim de lloguer social sobre la base de l’expropiació sense indemnització de les propietats immobiliàries de les grans forquilles d’habitatge-fons voltor i entitats financeres.