Algunes de les demandes històriques i anys de treball de les organitzacions de persones trans es van reflectir en una proposta de llei presentada al març de 2018 pel Grup Parlamentari Confederal d’Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea. Des de llavors les pròpies organitzacions trans han hagut de reclamar en nombroses ocasions a UP que “traguessin la llei del calaix” davant la urgència de la seva aprovació a nivell estatal. En aquest temps s’han aprovat a més lleis trans en 8 de les 17 comunitats autònomes, mentre la Llei Trans estatal era ajornada durant anys.
I és que no tot el Govern del PSOE-UP està a favor de la Llei Trans. A més del rebuig de la dreta reaccionària i sectors de l’Església, alguns sectors que diuen ser d’esquerra o feministes ho consideren “un atac a les dones”, com el Partit Feminista, Frente Obrero, la plataforma “Contra el borrado de las mujeres” (sic) o, algunes figures del PSOE.
Per exemple, la ministra Carmen Calvo afirmava que “El denominat ‘dret a la lliure determinació de la identitat sexual’ o ‘dret a l’autodeterminació sexual’ no té racionalitat jurídica” davant un document del PSOE en el qual es pronunciava juntament amb el ministre José Luis Ábalos “contra els posicionaments que defensen que els sentiments, expressions i manifestacions de la voluntat de la persona tenen automàticament efectes jurídics plens"
Aquesta llei no existeix automàticament per la voluntat de l’Estat de reconèixer drets, sinó que respon a una baralla, organització i reclamació de les organitzacions trans. Això constitueix l’oposat a “un esborrat o un atac a les dones”, sinó a la resolució de situacions urgents (especialment en l’àmbit sanitari-administratiu) d’un sector especialment “esborrat” i atacat històricament, com són les persones trans.
Excepte per a una minoria trànsfoba, per a la major part del moviment de dones i LGBTI s’enforteix la lluita del conjunt dels sectors oprimits quan un d’ells avança i arrenca conquestes com aquesta llei. Que es legislin drets a favor de les persones trans és un avanç fruit de dècades de lluita, tal com va ser l’aprovació del matrimoni igualitari, el dret al vot de les dones, al divorci, o a l’avortament legal en la sanitat pública, per exemple.
Encara que no es coneix una versió definitiva, segons la proposta de llei dipositada en 2018, serà possible canviar el nom i sexe en els registres oficials sense haver de passar l’actual procés de dos anys d’avaluació psicològica, patologització i medicalització, havent de presentar un informe mèdic i 24 mesos de teràpia hormonal sobre la base de la llei de 2007. Fins i tot les lleis trans autonòmiques ja reconeixen la possibilitat del canvi de nom només per a tràmits d’àmbit local.
El text de la llei es concentra en l’àmbit sanitari i administratiu, així com l’educatiu i laboral, destacant la situació de les persones trans menors d’edat, entre l’assetjament i la falta d’opcions en el sistema de salut. Amb la nova normativa, a partir dels 16 anys ja no correspondria a la pàtria potestat decidir el canvi de nom o l’accés a tractaments hormonals.
Per tots aquests motius, perquè significa la legislació de drets per a un sector oprimit i discriminat en diferents àmbits, és necessari donar suport a l’aprovació d’una llei Trans, tal com exigeixen les organitzacions d’activistes i familiars des de fa anys, rebutjant els intents reaccionaris de frenar aquests avanços.
Després d’una Llei Trans, com segueix la lluita contra la transfòbia?
Enmig d’un debat tan polaritzat amb l’extrema dreta i la transfòbia, no podem deixar de costat, no obstant això, que tot i que l’aprovació d’una Llei Trans suposaria un avanç necessari, queden grans qüestions pendents, perquè aquesta passi efectivament del paper a la realitat.
D’una banda aquest article planteja límits concrets que aquesta llei té en la qüestió migratòria i en el sector laboral i en particular el privat. D’altra banda també assenyala més endavant que les institucions que promouen la transfòbia segueixen amb pactes privilegiats amb l’Estat que cap govern s’ha atrevit a qüestionar.
Si gran part de les urgències a les quals respon la Llei Trans es donen en l’àmbit administratiu i sanitari, què passa amb les persones trans migrants? Davant la doble i triple opressió que sofreixen, aquesta Llei no afecta ni una coma de les racistes lleis d’estrangeria, ni la situació de les persones dins dels CIEs. De fet, enfront de la barrera que suposa l’exclusió sanitària i les restriccions per a obtenir papers, el projecte de Llei únicament respon en el punt 5 de l’article 6 que “les persones trans migrants que es trobin en territori nacional i sofreixin persecució per motiu d’identitat sexual o expressió de gènere al seu país d’origen, tindran dret a la protecció internacional que atorga la legislació vigent (Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària)”. Això deixaria per fora de la protecció a totes aquelles persones trans migrants que vénen de països on no es pot demostrar una clara persecució per motius sexuals.
Se’ls exigeix que aportin proves “convincents” sobre la seva persecució. No obstant això, la majoria han hagut d’ocultar els casos de tortures, abusos sexuals i empresonaments que han sofert i aquí es veuen en la tessitura de declarar en els aeroports en arribar davant la policia, la mateixa que en moltes ocasions exerceix les persecucions i les agressions a aquestes persones als seus països d’origen.
Així mateix, un altre dels punts en els quals aquest projecte de Llei es queda curt és en la necessària ampliació de drets és el món laboral. L’elevadíssima discriminació laboral de les persones trans és un exemple flagrant de desigualtat en la pràctica. Encara que aquesta llei tracta d’abordar-la en diversos articles, aquest tipus de mesures en moltes ocasions no es compleixen en els centres de treball sense una lluita que pressioni per imposar-les com una conquesta.
Encara que a l’article 17 sumi “la discriminació per raó d’identitat sexual i expressió de gènere a la legislació laboral i social vigent” i en el 21 parla de “sancionar les situacions discriminatòries i d’assetjament laboral (assetjament psicològic)”, aquesta protecció arriba una vegada que les persones trans ja han estat contractades, sense tenir en compte que en realitat és la no contractació la forma de discriminació més freqüent, que porta a uns elevadíssims índexs de desocupació.
La recerca recent de la FRA (Agència Europea de Drets Fonamentals) dóna unes dades per a l’Estat espanyol d’un 77% de dones trans que han sofert discriminació a l’hora de buscar ocupació. També reflecteix que un 34% de persones trans han sofert discriminació en el treball i un 58% de les quals tenen ocupació oculta la seva identitat en aquest. Si aquesta llei permet accelerar el canvi de nom administratiu, la discriminació trànsfoba en la contractació quedaria deslligada del nom reflectit en els documents, però a la mercè del “passing” (no ser detectada com a persona trans).
Sobre la desocupació la llei contempla una “quota de reserva de llocs de treball per a persones trans en el sector públic” a l’article 19, però sense determinar el seu percentatge. També és necessari ressaltar que la idoneïtat per a un lloc públic implica l’absència d’antecedents penals, una cosa significativa, ja que moltes persones trans tenen o han tingut com a manteniment de vida la prostitució i per això poden estar més exposades a la fustigació, la persecució i la violència policial.
Però més enllà del sector públic, en el sector privat la llei proposa en l’article 20 que la patronal no perdi ni un euro, sinó que es dedueixi “el seixanta per cent (60%) de les retribucions corresponents al personal trans contractat en cada període fiscal”, rebent durant cinc anys diners públics. per aquestes contractacions. No obstant això, no estableix cap contingent obligatori, la qual cosa seria necessari en empreses de gran grandària, per exemple, per a garantir la contractació de persones trans.
També aquesta llei modificaria l’article 52 D) de l’Estatut dels Treballadors, afegint la no computació dels tràmits relacionats “amb el procés de transició de les persones trans” com a faltes d’assistència al treball. És de gran importància que la llei empari aquesta situació, ampliant la no computació que ja concerneix al relacionat amb la maternitat i l’embaràs, entre altres causes. No obstant això, aquest tipus de legislació es viola en moltes ocasions, com es pot veure en els casos d’acomiadament de treballadores en quedar-se embarassades.
Sense una baralla per imposar els drets conquistats més enllà del paper, aquesta llei té moltes paperetes per a perdre’s a les portes dels centres de treball, igual que qualsevol altra llei que qüestioni algun tipus de mandat de la classe capitalista.
Mentre la Llei Trans és objecte de polèmica encara portant diversos anys “en el calaix”, els acords de l’Estat amb la reaccionària i LGBTIfòbica Església no es veuen qüestionats. Aquesta institució compta amb immensos fons de diners públics per a continuar amb la seva campanya d’odi, amb fundacions com Fes-te Sentir, cursos il·legals per a “curar” el que no és heterosexual o successives declaracions LGBTIfòbiques.
El pas que suposaria aprovar aquesta llei, amb mesures per a millorar la situació de menors trans, ens porta a qüestionar quina aplicació té dins dels més de 2.500 centres educatius que controla l’Església en l’Estat espanyol a través de subvencions milionàries de l’Estat.
Ens porta a qüestionar com es desenvoluparan les conquestes per a les persones trans en el sistema sanitari que recull aquesta llei, en una sanitat pública desfinançada i privatitzada durant dècades de retallades, les conseqüències de les quals s’han aguditzat en la pandèmia.
Ens porta a qüestionar com s’aplicaran les seves mesures contra la discriminació laboral de les persones trans dins dels centres de treball, davant la “normalitat” d’abusos que comet la patronal quan no es veu pressionada i compta amb un estat que respon a l’organització dels seus interessos.
A pesar que és un avanç històric, seria ingenu pensar que si s’aprova aquesta llei s’acabarà la transfòbia, com no s’acaben els abusos patronals perquè hi hagi drets laborals, ni la violència masclista perquè hi hagi lleis de violència de gènere. Si s’aprova, no sols serà necessària una baralla per a imposar-la de manera efectiva, sinó també per combatre les institucions d’un sistema capitalista que utilitzen la transfòbia i la resta d’opressions patriarcals per a dividir al conjunt dels sectors explotats i oprimits.
Aquests són alguns dels punts pels quals aquesta llei suposa una conquesta malgrat els sectors que volen negar drets a les persones trans, però no pot ser la fi última de la baralla en una societat en la qual la igualtat davant la llei no sempre és igualtat davant la vida.
