En un moviment social marcat pels desacords entre els dirigents i la base dins dels sindicats, van sorgir diverses figures mediàtiques, gràcies als canals de notícies i les xarxes socials.
Dins dels establiments encara mobilitzats contra el projecte de reforma de les jubilacions, s’afirma a qui vulgui escoltar-lo: "Aquesta vaga és nostra". A més d’un mes de vaga, la incapacitat dels sindicats per a doblegar al govern ha creat entre alguns vaguistes un sentiment d’autonomia, fins i tot desconfiança cap a les centrals sindicals. Com les Armilles Grogues (Gilets Jaunes), nascuts un any abans, els més durs ara es reivindiquen de "base", un sector a part d’activistes, separat de les organitzacions sindicals, però que encara marxen sota les seves banderes. Un grup extern nascut de la mateixa desconfiança cap a les institucions existents, que es va expressar un any abans al carrer. Com va ser el cas dels Armilles Grogues, la reivindicació d’aquesta "base" va mediatitzar les seves figures, transmetent el missatge portat des de les assemblees generals i els piquets de vaga. I van ser els canals de notícies, els primers que van fer emergir aquestes noves cares. Perquè a més d’un mes de vaga, BFM TV, LCI o CNews han deixat el camp obert als debats tradicionals en els que els convidats discuteixen sobre una simple pregunta: "Pot continuar la vaga?" Molt sovint, aquests programes conviden a la seva taula "experts", figures polítiques i observadors perifèrics. Aquesta vegada, davant la troballa d’aquesta "base" forta i independent, els programes van instal·lar vaguistes al costat d’ells, sovint convidats a respondre la mateixa pregunta: "Quant temps durarà?"
Columnista regular
Entre aquestes cares noves, Anasse Kazib és un cas emblemàtic. La primera vegada que vam conèixer a aquest treballador ferroviari de 33 anys, estava assegut en una cadira de plàstic en una assemblea general a la Gare du Nord (Estació del Nord). Va ser durant la primavera de 2018, en plena mobilització contra la reforma ferroviària. Aquest pare de família encara no era conegut pels mitjans, però sovint prevalia en l’assemblea amb les seves fórmules metafòriques ben pensades. Una d’elles va romandre en la memòria dels activistes del seu hangar:
"Fer una vaga dos de cada cinc dies és com posar-se a dieta durant dos dies i menjar McDonald’s la resta de la setmana".
L’eloqüència del ferroviari no va passar desapercebuda per als periodistes. És entrevistat per un canal de televisió, surt a les notícies, després torna com un heroi entre els seus. L’endemà, i al següent, fins que “Grans Gueules” [un popular programa de debat d’actualitat, NdE] de RMC contacta amb ell per a participar al programa. Aquest dia de 2018, decideix anar allà, i després ens explica: "Em queixo bastant perquè les nostres idees no són visibles en els mitjans de comunicació. No puc rebutjar quan tinc l’oportunitat de dir-les jo mateix". Des de llavors, Anasse Kazib es va establir regularment com a columnista, aproximadament tres vegades per setmana. Quan la mobilització de la primavera de 2018 a l’SNCF [companyia de trens, NdE] s’acaba, a vegades assumeix el paper del treballador ferroviari, a vegades el del "militant marxista revolucionari". També té un compte de Twitter en el qual comparteix les millors captures de vídeo dels seus discursos, reunint molts seguidors.
En un any, Anasse Kazib va afinar les seves declaracions i va saber fer que es parlés d’ell. El 29 de desembre, per exemple, es va oposar a Fadila Mehal, consellera de LREM [La República en marcha, NdT] a París, en el set de CNews. Si bé el debat és inaudible, mentre la presentadora Sophia Rousseau tracta de calmar els ànims, la convidada li diu molesta: "El que estàs fent és terrorisme verbal". Ell decideix abandonar el set, considerant la paraula "terrorista" com un insult. Explica això a les xarxes socials, també per a tranquil·litzar als vaguistes que el segueixen. Perquè el ell sap que la seva veu és particularment escoltada. "A vegades la gent ve a veure’m per a dir-me ’gràcies Anasse, per sort tenim nois com tu’. Però no vull això, no sóc una estrella, sóc un noi de 33 anys que va sortir dels barris populars i tinc la possibilitat de castigar a Djebbari [el Secretari d’Estat de Transport, Jean-Baptiste] o qui sigui. Si les persones veuen això, han de dir-se a si mateixes que també poden fer-ho", assegura.
Pots llegir aquí l’article complet en francès: Des AG à la télé, les nouveaux visages de la mobilisation
Traducció: Gabriela Liszt
