Món obrer

CONTRAPUNT

Les ‘essencials’: vagues tenyides de violeta renoven les forces de la classe treballadora

Els capitalistes les van anomenar ’essencials’. Les treballadores s'autorreconeixen com a subjectes de transformació de les seves condicions laborals i de vida. Vagues tenyides de violeta renoven les energies de la classe treballadora.

divendres 31 de desembre de 2021| edició del dia

“Diuen que el nostre treball és ‘essencial’. Però les vides de les treballadores també són essencials i la patronal això no ho entén, per això anem a la vaga”. Lide, treballadora de conserves de Bizkaia, delegada d’ELA.

Els capitalistes van sentenciar qui són ‘essencials’ durant la pandèmia: caixeres de supermercats, sanitàries, de la neteja, l’educació, indústria alimentària, serveis socials, atenció domiciliària, treballadores de la llar. Una sentència que, en aquest moment postpandèmia, està impactant en les consciències del món laboral més feminitzat: si som tan ‘essencials’, cal preguntar-se per què sofrim els pitjors greuges i humiliacions, la desigualtat salarial, la precarietat que repercuteix a les nostres vides, sense poder gaudir-la després de jornades laborals extenuants que ens deixa el cos dolgut i la ment en blanc.

Si som tan essencials, haurem de reapropiar-nos del nostre poder per a fer funcionar el món, per a desafiar a tot allò que s’interposi en els nostres desitjos de viure la vida plenament, recuperar un tram del nostre temps, aquest que ens roben els empresaris per a augmentar els seus beneficis. Desafiar als capitalistes, a les seves reformes laborals, als governs que apliquen aquest model laboral precari dissenyat des de dècades per tots els partits, de dretes i progressistes. Desafiar a aquests monstres d’organitzacions sindicals, els verticals del segle XXI.

I en aquest camí de desafiaments, importants sectors de la classe treballadora més feminitzada van començar a fer petits grans passos. En plena pandèmia hem vist a les sanitàries, infermeres i auxiliars que van sofrir brutalment l’explotació i avui segueixen en lluita en molts països. De la neteja d’hospitals, o les cuidadores de persones grans i dependents sent una gran majoria de col·lectius migrants als països imperialistes. Les treballadores i treballadors d’ Amazon. A França, les vagues de les treballadores de la neteja de ferrocarrils. Al Brasil, la lluita de les externalitzades de la neteja de les universitats, de la salut i les docents. A Xile, la vaga de les treballadores de la salut d’ Antofagasta, majoria migrants, que van lluitar contra una multinacional espanyola per les seves condicions laborals i pels drets de les persones migrants.

A l’Estat espanyol, avui les treballadores del Museu de Bilbao Guggenheim estan per complir 200 dies de vaga contra la bretxa salarial i les condicions d’explotació laboral. Les treballadores del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) que van acampar en ajuntaments de Catalunya i enfront del Ministeri de Treball a Madrid. Les vagues a Catalunya dels serveis públics on es va expressar el sector més precari com les interines. Les treballadores del sector precari de l’educació, extraescolars, monitores de menjador i cuidadores es comencen a organitzar. Les de la indústria alimentària, com les de conserves de Bizkaia en vaga. Les cambreres de pis que es van organitzar a Les Kellys, en lluita contra l’externalització. A Euskadi, les vagues de les empreses d’Inditex [1] o les de residències amb vagues llarguíssimes [2] Les protestes de les treballadores migrants des dels seus sindicats i associacions, com Sindillar a Barcelona. Fora de les ciutats, les recol·lectores d’aliments, com les Jornaleres de Huelva en Lluita que denunciaven que nou grans empreses de Huelva del sector de fruits vermells no donaven accés a l’aigua, màscares o guants ni es guardava la distància de seguretat.

I així, podríem col·locar punts violetes que pintarien tot l’Estat o el planeta, de centenars de processos de lluita i organització de les dones treballadores. Es tracta llavors, de bussejar sobre les causes profundes d’aquests processos en un món en crisi postpandèmia. Així com de pensar quins elements comuns i nous adquireixen, particularment a l’Estat espanyol. I reflexionar sobre noves perspectives que reactualitzin la relació entre gènere i classe, entre capitalisme i patriarcat; qüestió d’importància per a confeccionar estratègies d’emancipació per a la majoria de les dones al costat del conjunt de la classe treballadora.

Després de la pandèmia: major explotació, precarietat i crisi de cures amb “rostre de dona”

Per a començar a pensar les causes de l’augment de la conflictivitat laboral, especialment en els sectors més feminitzats, reprendré un article que vaig escriure en plena pandèmia en 2020, “Treballadores en la primera línia: patriarcat i capitalisme en temps de coronavirus” [3] en el qual deia que, si abans de la pandèmia la lluita contra la precarietat laboral ha estat bandera de les treballadores, en temps de coronavirus, s’havia deslligat de manera fulminant en tres camps representats majoritàriament per dones.

Primer, després de l’atac brutal després dels acomiadaments massius i ERTEs en el “millor” dels casos, sobretot contra aquells sectors més vulnerables sense drets laborals bàsics, amb contractes d’obra i servei o directament sense contracte i sense prestacions. L’exemple de les Kellys, les cambreres d’hotels, de les quals el 95 per cent que estaven subcontractades o amb contractes d’obra i servei, van quedar sense treball per la causa de “baixa producció”. La gran majoria no va tenir si més no dret a l’atur ja que només el 5 per cent comptava amb contracte fix i plantilla no externalitzada. Un altre sector altament feminitzat és l’hostaleria, que va sofrir un dur impacte al costat de tot el sector turístic, ja que dels 237.796 contractes signats l’any 2019, només un 12% eren indefinits i un 88% temporals. Una proporció similar a la de conjunt de sectors de l’economia.

Segon, l’augment de l’explotació d’aquests sectors, al costat de l’enorme exposició al contagi de les treballadores en primer línia dels treballs essencials. Una treballadora de residències, Laia Fornet explicava que “l’emergència del coronavirus està multiplicant per mil una situació de precarietat laboral. Molt abans de la pandèmia les jornades eren interminables amb horaris de més de dotze hores, plantilles reduïdes al mínim.” Podem trobar múltiples testimoniatges de treballadores denunciant la situació de desbordament, exposició als contagis, jornades extenuants per l’excés de treball, estrès. En aquest article estan citats vàries ressenyes de denúncies de treballadores en plena pandèmia:

Tercer, la tasques de cures van cruixir travessades per totes les seves contradiccions. D’una banda, la feminització de les cures i la seva translació de les llars al treball assalariat, també es va deslligar en una crisi exponencial amb l’antecedent de dècades de retallades en sanitat, educació i serveis socials. Entre ells, en els pressupostos en àrees de dependència, que va cruixir en la situació de vulnerabilitat en la qual es van trobar les persones grans després de la privatització d’un servei que va omplir les butxaques dels amos de les residències i va precaritzar agudament a les treballadores [4]

D’altra banda, es va evidenciar encara més la situació de les empleades de la llar, majoria immigrant, que producte del confinament es van quedar sense treball. Al voltant de 200.000 o moltes més que no apareixen a les estadístiques, treballen en l’economia submergida, moltes “sense papers” segons la reaccionària Llei d’Estrangeria, per la qual cosa no poden accedir a cap mena de subsidi extraordinari, ni de prestació ni ajuda. Aquí el que va cruixir va ser la cadena global de cures. “Les internes, tot i que ens sentim sempre com en confinament, aquesta crisi ens ha destrossat”, deia Vilma, immigrant paraguaiana de Pan y Rosas.

A més, el teletreball va fer la vida insuportable per a les famílies treballadores, amb confinaments que van aïllar a nens i nenes en les seves llars. Sota jornades extenuants, moltes treballadores es van veure obligades a fusionar la històrica “doble càrrega” en el mateix espai i temps. La qual cosa va evidenciar un problema estructural de les cures, que és la falta d’educació infantil de 0 a 3 anys gratuïta i universal. I sobretot, va revelar que sota aquest sistema capitalista i patriarcal, totes aquestes tasques són necessàries per a la reproducció de la força de treball i que són una sustentació fonamental de la producció del capital. En un capítol del llibre “Patriarcat i Capitalisme, Feminisme Classe i diversitat” [5] expliquem com les teories que busquen analitzar les esferes reproducció-producció com a sistemes separats, passen per alt l’existència de vincles cada vegada més directes entre el treball de la llar i l’explotació laboral.

En definitiva, el que va evidenciar clarament aquesta crisi és que la classe treballadora la meitat de la qual és femenina ocupa totes les posicions estratègiques per a la producció i reproducció de la societat.

Vagues, organització i lluites tenyides de violeta: noves forces per a tota la classe treballadora

Els tres factors, acomiadaments massius, augment de la precarietat i l’explotació, crisi de les cures, si s’han deslligat de manera colossal durant el coronavirus, ha estat sobre les profundes petjades de dècades de neoliberalisme amb les seves reformes laborals, reconversions industrials successives i tota la reconfiguració d’un model laboral precari de fort impacte en els treballs més infravalorats que, no de manera fortuïta, són els més feminitzats. Si entre les ocupacions a temps parcial, a l’Estat espanyol 3 de cada 4 estan ocupats per dones, no és casual que la precarietat i la desocupació tinguin “rostre de dona”.

Les dones representen el 74% del personal sanitari, el 84,2% del d’infermeria, el 71% del personal de farmàcia i el 90% en els centres de la tercera edat. Altres recerques sociològiques donen compte que el 93% del personal de neteja -oficines, hotels, cases- són dones; i el 84% de les caixeres de supermercats. Però el sistema capitalista i patriarcal, històricament les ha infravalorat, servint-se de la divisió sexual del treball.

En el mateix article “Treballadores en primera línia…” plantejava que era el moment de preparar-nos pel combat del ‘després’ i actualitzar les nostres perspectives estratègiques enfront d’una situació que serà devastadora després de la pandèmia. I així comença a tenir sentit per grans franges de la classe treballadora, aquí i al món, que davant la consideració d’ ‘essencials’ s’autorreconeixen com a subjectes motors de transformació de les seves condicions laborals i de vida. Esbossant algunes de les característiques d’aquesta nova onada de vagues i lluites, com vam veure aquests mesos fins a la gran lluita del metall a Cadis, els processos del món laboral femení ens planteja tres característiques importants.

Primer, que la imatge de vagues i lluites “tenyides de violeta” no sols fa referència al fet que són protagonitzades per dones, qüestió igualment significativa. També busca destacar que les reivindicacions laborals incorporen demandes especials sobre els problemes més profunds que senten, viuen i sofreixen les dones: la bretxa salarial, especificitats de la precarietat, la “doble jornada”, discriminació i assetjament. Una cosa impensable en dècades anteriors. Clarament, l’emergència del moviment feminista a nivell mundial i en particular a l’Estat Espanyol, ha encoratjat a les treballadores renovar la seva energia, plantejant cap al moviment les seves pròpies reivindicacions. La imatge de les Kellys contra la precarietat, o les empleades de la llar o col·lectius d’immigrants contra les lleis d’estrangeria en les capçaleres de les manifestacions massives del 8M l’expressa, a més del rol actiu de molts centres de treball a les vagues de dones i feministes.

Les jornades de vagues de diversos col·lectius de treballadores a Euskadi, com les del Guggenheim [6], les treballadores de les residències o les conserves de peix de Bizkaia [7], majoritàriament centrades en la lluita contra les condicions laborals, integren les seves reivindicacions la qüestió de l’augment del salari contra la bretxa salarial. Sobretot en els casos de negociació de convenis, des d’on enlairen els conflictes. També està molt integrada la denúncia, en els seus discursos i reivindicacions, que els treballs més precaris, a temps parcial i desvalorats estan representats per dones.

Segon, s’ha evidenciat encara més l’abandó de les organitzacions sindicals burocràtiques, les direccions de les quals -majoria masculina-, malgrat haver-hi incorporats ‘secretaries de gènere’, continuen deixant a un costat als sectors més explotats de la classe: dones i joves, subcontractades i externalitzades en empreses multiservei, on els drets laborals més bàsics estan pràcticament absents. Són incomptables els casos en els quals, quan les treballadores s’organitzen, aquests sindicats se situen del costat de les patronals; tal com va ocórrer en les lluites en la negociació de convenis en el cas de les Kellys o d’Hostaleria, en les treballadores de temps lliure de menjadors escolars o en les treballadores del SAD. Davant això, neixen noves organitzacions sindicals i col·lectius. Alhora que s’enforteixen els sindicats alternatius i d’esquerres que, en la seva majoria, han convocat vagues el 8M, mentre que CCOO va cridar a aturades de 2 hores. O els sindicats autonòmics com a Euskadi, Catalunya o Andalusia, entre altres. Però el que és clar és que, en tots els sindicats, s’està donant una certa renovació femenina, amb major presència de treballadores en els conflictes, de les seves pròpies portaveus i delegades sindicals.

Tercer, que el pont entre la allò sindical i allò polític és cada vegada més estret i moltes treballadores han exposat decididament a les seves reivindicacions qui són els responsables polítics de la seva situació de precarietat. En diversos articles com “Una generació de treballadores que qüestiona al feminisme institucional” [8] he analitzat aquesta situació, explicant l’arrel de la precarietat: governs, central i autonòmics, Ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeris i ministres han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor pels sectors precaris, altament feminitzats. Pràcticament tots els col·lectius en lluita abans esmentats exposen aquest matrimoni entre institucions i patronals. Per exemple, la lluita contra l’externalització de serveis públics essencials com el del SAD [9] o les netejadores del museu Guggenheim, expressen obertament que són els Ajuntaments els que contracten i fan grans negocis amb les empreses privades. O les treballadores més precàries de l’educació, -monitores, extraescolars o talleristes- que són els governs els que haurien de considerar-les part del personal educatiu i contractar-les de manera directa, sent que representen el 50 per cent del personal a les escoles [10]

Sobre el gènere i la classe: noves perspectives en la lluita contra el patriarcat i el capitalisme

El sistema capitalista, després de les seves transformacions històriques, ha incorporat una classe assalariada femenina que, com hem vist, ve acompanyada d’una precarietat laboral extrema. El que transforma a les dones treballadores en els sectors més oprimits i explotats de la classe treballadora.

Per això, posar en valor les importants experiències de lluita i organització de les treballadores, és una tasca militant, que busca apostar que deixin d’estar en la primera línia de la precarietat i l’explotació i passar a l’avantguarda de la lluita de classes.

Si aquest inici de renovació de les organitzacions sindicals comencen a mostrar nous rostres de dona en cada conflicte i processos d’organització, continuarem apostant també per la hipòtesi que siguin les treballadores les que ajudin, al costat dels seus companys, a recuperar els sindicats revolucionant-los de baix cap amunt o crear noves organitzacions sindicals democràtiques, que serveixin com a veritables eines eficaces per a derrotar els plans dels capitalistes. I, d’aquesta manera, aconseguir trencar la divisió de les files de la classe treballadora -fragmentada en múltiples categories- lligada de peus i mans per les direccions sindicals burocràtiques.

Als EUA, on les morts per coronavirus van arribar a més de 799.500 casos, les infermeres de l’Hospital Mount Sinai de Nova York, al costat del personal sanitari i de neteja havien creat en plena pandèmia el Grup de treballadores de primera línia de la Covid-19 i organitzat les primeres protestes en exigència de mesures de seguretat i altres com la nacionalització de tot el sistema de salut o la indústria manufacturera, per a la seva reconversió sota control obrer per a la fabricació de tots els equips de protecció i sanitaris necessaris.

És a dir, una sortida per al conjunt dels sectors explotats, des de les reivindicacions més bàsiques de les dones treballadores, després de les seqüeles devastadores que està deixant la pandèmia: reculada en els drets laborals, pobresa, atur, deute públic, etc.

En el meu article citat plantejava que, durant la pandèmia, les treballadores ja veien la necessitat de començar a preparar-se perquè aquesta crisi - que serà pitjor que en el 2008- no la pagui novament la classe treballadora. I que per tant, s’aniria aprofundint el malestar i la ràbia de la classe treballadora després dels cops d’aquesta crisi. Quelcom que ja s’està es transformant en organització, lluita i energia per a colpejar amb els seus propis mètodes i tocar els interessos del capital, tal com estem vivint en l’última onada de vagues.

Perquè totes les reculades en els drets laborals més elementals, no tindran retorn per a les més explotades i oprimides, sinó es teixeixen aliances amb el conjunt de la classe treballadora, per a crear hegemonia obrera i popular en una unitat de ferro de tots els sectors de treballadors i treballadores essencials i estratègics de la producció com l’agrícola, el de la logística, les fàbriques alimentàries, els supermercats, els camioners que porten els aliments als mercats, de tot el sistema sanitari.

Això ens prepara en millors condicions per a crear organitzacions revolucionàries al costat de les treballadores i el conjunt dels oprimits i explotats, que oposin un programa d’emergència i combat, alternatiu al dels partits capitalistes, incloent a aquells que enganyen amb discursos progressistes, mentre gestionen la vida (i la mort) del poble treballador a favor dels seus beneficis.

NOTES AL PEU

[1] Cynthia Luz Burgueño, Treballadores d’Inditex: "Les nostres vides no es rifen”, 18 de desembre del 2020. Veure: https://www.esquerradiari.cat/Treballadores-d-Inditex-Les-nostres-vides-no-es-rifen

[2] Cynthia Luz Burgueño, “La vida és lluita”, el llibre de les vaguistes de les residències de Bizkaia", Contrapunt, febrer del 2020. Veure: https://esquerradiari.cat/La-vida-es-lluita-el-llibre-de-les-vaguistes-de-les-residencies-de-Bizkaia

[3] Cynthia Luz Burgueño, Contrapunt, 12 d’abril del 2020. Veure: https://www.esquerradiari.cat/Treballadores-a-la-primera-linia-patriarcat-i-capitalisme-en-temps-de-coronavirus

[4] Cynthia Luz Burgueño, Treballadores de residències: “Nosaltres els cuidem. Vosaltres els robeu”, 2 de gener del 2021. Veure: https://www.esquerradiari.cat/Treballadores-de-residencies-Nosaltres-els-cuidem-Vosaltres-els-robeu

[5] Josefina L. Martínez, Cynthia Luz Burgueño, Patriarcat i Capitalisme, Feminisme Classe i diversitat, Madrid, AKAL, 2019

[6] Cynthia Luz Burgueño, “80 dies de vaga al Guggenheim: el museu de la precarietat i la bretxa salarial”, 30 d’agost del 2021. Veure: https://www.esquerradiari.cat/80-dies-de-vaga-en-el-Guggenheim-el-museu-de-la-precarietat-i-la-bretxa-salarial

[7] Cynthia Luz Burgueño, Vagues tenyides de violeta: les treballadores de conserves de Bizkaia, Contrapunt, novembre del 2021. Veure: https://www.esquerradiari.cat/Vagues-tenyides-de-violeta-les-treballadores-de-conserves-de-Bizkaia

[8] Cynthia Luz Burgueño, Una generació de treballadores que qüestiona al feminisme neoliberal, 4 de gener del 2021. Veure: https://www.esquerradiari.cat/Una-generacio-de-treballadores-que-questiona-el-feminisme-neoliberal

[9] Cynthia Luz Burgueño, Cuidadores del SAD: De què serveix un Ministeri d’igualtat, si la nostra precarietat és cega als seus ulls?, 11 de gener del 2021. Veure: https://www.esquerradiari.cat/Cuidadores-del-SAD-De-que-serveix-un-Ministeri-d-igualtat-si-la-nostra-precarietat-es-cega-als-seus

[10] Cynthia Burgueño, Precarietat en l’educació amb rostre de dona: una decisió política, ID.ES, 26 d’octubre del 2020. Veure: https://www.esquerradiari.cat/Precarietat-en-l-educacio-amb-rostre-de-dona-una-decisio-politica




temes relacionats

Treballadores de la llar   /    Món obrer   /    Dones en lluita   /    Dones treballadores   /    Gènere i sexualitats   /    Lluita de classes   /    Lluita obrera

Comentaris

Comentar