Política Estat espanyol

NISSAN

Les direccions sindicals pacten el tancament de Nissan per a 2022

Després de mesos de vaga, les negociacions de sindicats i empresa han aconseguit un preacord ratificat ahir pels treballadors en assemblea. Encara que les direccions sindicals ho volen vendre com un triomf perquè es posposen els acomiadaments, el tancament i es milloren les condicions d'indemnització, la realitat és que Nissan es tanca, amb promeses de subrogació en l'aire per a aquells que no es jubilin. I es deixa de banda a més de 20.000 treballadors de les plantilles de les subcontractes.

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

divendres 7 d’agost| edició del dia

Aquest dimecres, el Comitè d’Empresa de Nissan i la multinacional nipona arribaven a un acord. Una llarga reunió de més de 25 hores que va comptar també amb la participació del departament de Treball de la Generalitat com a mediació. Ahir a Montcada i Reixac, l’assemblea de treballadors va ratificar per àmplia majoria l’acord.

Les negociacions van pactar posposar el tancament de la planta de Zona Franca fins a desembre de 2021, inicialment previst per a finals d’aquest mateix any i que afecta directament 2.525 treballadors. Així mateix, no hi haurà acomiadaments forçosos fins al cessament de l’activitat econòmica en aquestes dates, encara que sí que es permeten les baixes voluntàries incentivades.

Les condicions d’acomiadaments s’han millorat per als treballadors de Nissan, tal com reclamaven els sindicats, demostrant així que les seves direccions es van preparar més per negociar les condicions dels acomiadaments que per defensar els llocs de treball; per això, no va haver-hi cap pla de lluita.

Et pot interessar: La lluita de Nissan en una cruïlla: la falta d’un pla de combat

Per als menors de 50 anys, les indemnitzacions seran 60 dies per any treballat sense màxim de mensualitats. Atès que es tracta del grup més perjudicat a l’hora de buscar treball de nou o prejubilar-se, el grup d’edat entre 50 i 54 anys també ha vist millorat el seu tractament. A més, els treballadors tindran prioritat a l’hora de ser contractats per les empreses que ocupin el lloc de Nissan; qüestió que no està gens garantida.

Entre els motius per allargar el tancament segueix present la cerca de possibles inversors i plans industrials per mantenir els llocs de treball i el funcionament de l’activitat econòmica. D’acord amb aquesta línia, una de les peticions presents en la negociació va ser la constitució d’una taula a tres bandes composta per sindicats, l’empresa i representants del Govern espanyol i la Generalitat per aconseguir la reindustrialització de la zona i la subrogació dels treballadors en la nova companyia que ocupi el lloc de Nissan. En aquest cas, els costos de la marxa variarien, encara que res d’això està assegurat ni existeix veritablement cap pla alternatiu al tancament ni als acomiadaments.

La realitat és que, vora la major crisi econòmica des del Crac del 29, l’arribada de nous inversors que assegurin un futur a la plantilla és una promesa sense cap mena de garantia. Les males previsions econòmiques fan que sigui un escenari molt poc favorable a una inversió d’aquest calibre. A més, no es tracta únicament de mantenir els llocs de treball, sinó també de les condicions laborals. Fins i tot en una situació normal, l’empresa que ocupés el lloc de Nissan tractaria d’abaratir costos. Ara, en un context general en el qual es preveu augment d’atur i precarització del treball, les bases per a nous atacs contra la classe treballadora són encara millors per qualsevol possible relleu de la multinacional japonesa.

L’acord s’ha produït després de 95 dies de vaga de la plantilla de Nissan, però també mesos de lluita dels treballadors i treballadores de les subcontractes com Acciona, qui fins i tot van arribar a establir un campament durant diversos dies per evitar que Nissan pogués treure material. Malgrat ser més de 20.000 treballadors afectats en total, el pacte final deixa fora a la gran majoria: els i les empleades de les subcontractes. Aquesta divisió, imposada per l’empresa per abaratir costos, ha estat acompanyada per les direccions sindicals d’UGT, USOC i CCOO buscant la unitat amb les administracions i institucions amb la condició de negociar (ni tan sols evitar) els acomiadaments de la plantilla fixa.

Et pot interessar: Més protestes dels treballadors d’Acciona-Nissan

Durant aquests mesos, el camí marcat per les direccions sindicals d’UGT i CCOO han preparat el terreny perquè això acabi com estava previst: indemnitzacions per a uns pocs amb un futur incert, milers d’acomiadaments i marxa tranquil•la de l’empresa amb el beneplàcit de les institucions.

De resoldre’s així finalment, aquest conflicte deixa un mal precedent per a les lluites esdevenidores. D’una banda, les burocràcies sindicals s’han dedicat a organitzar un calendari etern de mobilitzacions i accions, separat de la lluita de les subcontractes, sota un programa ajustat a la negociació del tancament i els acomiadaments des del principi. Així doncs, no sorprèn ara que la burocràcia estigui satisfeta, perquè ha arribat just on esperava.

D’altra banda, si aquest desenllaç continua estant lluny de ser una garantia per als treballadors de Nissan, molt menys ho és per al conjunt de la classe treballadora. Com és habitual, la divisió entre fixos i externs és utilitzada per la pròpia burocràcia sindical per negociar millors condicions per a uns pocs a costa de deixar venuts a milers. En perspectiva, l’acord no sols perjudica la plantilla de les subcontractes, sinó que també colpeja a tota la regió per la pèrdua de llocs de treball. Davant la perspectiva que més empreses tanquin, l’exemple de Nissan és una mostra de que la burocracia sindical intenta salvar a una minoria i traeix a la majoria.

Exigir la nacionalització de les fàbriques a les institucions i reivindicar la seva reconversió era i continua sent l’única via per a garantir el futur de tots els llocs de treball derivats de Nissan i oferir una sortida de conjunt. Aconseguir que això es dugui a terme continua passant per posar en peus una lluita comuna dels treballadors fixos i externs, amb assemblees de base i democràtiques per decidir conjuntament com avançar i teixint solidaritat amb altres sectors en lluita que permetin imposar una expropiació sense indemnitzacions per a l’empresa i el control dels treballadors.

Mesures d’urgència, com l’ocupació per defensar la fàbrica, són irrealitzables sense una força material que les sostingui. Igualment, tampoc és possible aconseguir imposar l’expropiació sense indemnització i la nacionalització a un govern afí a l’IBEX 35 si no és mitjançant l’organització dels treballadors i el suport d’altres sectors de la societat.

Per això, continua fent falta un full de ruta radicalment diferent a aquell que han estat plantejant les direccions sindicals d’UGT i CCOO. És aquí on cal assenyalar la responsabilitat d’organitzacions de l’esquerra sindical com a CGT. Malgrat aixecar un programa de nacionalització i reconversió durant el conflicte, en cap moment ha trencat obertament amb el full de ruta marcat per la burocràcia dels sindicats majoritaris, adaptant-se a les divisions de la plantilla i sense desenvolupar un pla de lluita que fes possible la nacionalització de la fàbrica. Si la CGT vol presentar un opció diferent a UGT i CCOO, assumir la política d’aquestes i ser part d’aquest acord de la vergonya la deixa en molt mal lloc per representar una direcció alternativa en els futurs conflictes.

Pots llegir més articles a la secció Vaga Nissan




temes relacionats

Vaga Nissan   /    Tancaments   /    Nissan   /    Política Estat espanyol   /    Acomiadaments

Comentaris

Comentar