Les potències imperialistes que es presenten davant el món com els defensors de la pau i la democràcia tanquen aquest dijous una Cimera que encamina al món a noves i pitjors guerres. El País, que porta tota aquesta setmana generant el clima bel·licista, resumia la trobada amb un titular contundent: “L’OTAN es proveeix per a una època de confrontació entre potències”.
El nou Concepte Estratègic aprovat a la reunió de Madrid recull la definició de Rússia com la principal amenaça i, per primera vegada, inclou també a la Xina com un desafiament pel seu “ascens” en el tauler internacional i la seva especial relació amb Rússia. El país asiàtic és acusat d’intentar subvertir l’ordre mundial i erosionar a les democràcies.
Sense negar el caràcter reaccionari dels règims de Pequín i Moscou, i de la invasió de Putin a Ucraïna, la demagògia de l’imperialisme nord-americà i europeu cau pel seu propi pes. Entre les aliances militars i econòmiques per a aquesta suposada guerra contra els règims autoritaris, els EUA i la UE esperen comptar com a socis a l’Estat genocida d’Israel, les dictadures del golf o el règim de Mohamed VI al Marroc, entre altres.
Però és que, a més, els crims perpetrats per aquesta Aliança i els Estats que la conformen deixen un historial de centenars de milers de morts en les seves intervencions imperialistes a l’antiga Iugoslàvia, Líbia o l’Afganistan, per esmentar només alguns.
La decisió de conformar un bloc contra Rússia i la Xina confirma la tendència a la divisió del món en blocs cada vegada més irreconciliables. Les pulsions a una major guerra comercial, xocs regionals i fins i tot conflagracions d’imprevisibles conseqüències, tornen a estar inscrites en la situació mundial. Les pitjors postals del capitalisme del segle XX apareixen en l’horitzó, no per defensar les “democràcies”, sinó els comptes de resultats de les respectives multinacionals de cada Estat.
Aquesta definició d’enemics implica ja algunes decisions immediates que només poden llegir-se com a veritables tambors de guerra. Els EUA va anunciar l’augment de la seva presència militar a Europa, on ja disposa de 100 mil soldats. Concretament, sumarà dos nous destructors als quatre ja fondejats en la base naval de Rota, una nova caserna general a Polònia, al costat d’un nou batalló de suport en aquest mateix país, una altra brigada de 3.000 soldats a Romania, dos esquadrons addicionals de F-35 al Regne Unit i el reforç dels contingents establerts als països bàltics, Alemanya i Itàlia. Alemanya també enviarà una brigada més a la seva missió a Lituània.
Aquest increment de contingents s’acompanyarà d’un reforç a l’ajuda militar directa al govern de Zelenski a Ucraïna. Les peticions d’aquesta “esquerra” que porta mesos demanant “armes per a Ucraïna” als governs de l’OTAN continuen sent ateses. Fins ara, han anat lliurant material en la seva majoria de procedència de l’antiga URSS, però aquest està acabant-se. La intenció és passar a facilitar armament pesant, com les avançades defenses antiaèries promeses per Biden.
Aquesta intervenció indirecta en l’actual guerra res té a veure amb la defensa de la sobirania ucraïnesa. L’OTAN pretén infligir una derrota o un alt cost al rival rus, i consolidar Ucraïna com un Estat subordinat a la UE i l’OTAN en tots els terrenys.
El reforç del cèrcol sobre el front oriental comptarà a més amb l’ampliació escandinava. Una vegada acceptades les exigències de Turquia perquè Finlàndia i Suècia deixin de donar qualsevol tipus de suport als activistes kurds, tots dos s’integren en l’Aliança agregant-se altres 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia. Una de les raons de fons de l’actual guerra a Ucraïna, tal com ho han reconegut personatges tan poc sospitosos d’antiimperialistes o prorussos com Henry Kissinger, s’aprofundeix: el cèrcol militar de l’OTAN a Rússia.
D’altra banda, també el cèrcol a la Xina avança. A la Cimera van ser presents Japó, Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda, socis en el Pacífic fonamentals per al full de ruta dels EUA i la UE respecte a la contenció i dissuasió del “gegant asiàtic”. Les tensions a la Mar del Sud de la Xina o entorn de Taiwan només poden anar a més en aquest marc cada vegada més tibant.
De conjunt, tots els països membres s’han compromès a elevar de 40 mil a 300 mil - gairebé 8 vegades més - el nombre d’efectius disponibles de resposta ràpida. Un megaexèrcit que podria desplegar-se en qualsevol lloc del món per a 2024. A més, es confirma el compromís d’elevar la despesa militar dels països membres al 2% del PIB. Alemanya, al capdavant d’aquesta nova carrera armamentística, ja ho ha posat en marxa. Altres governs, com l’espanyol, han anunciat la seva intenció d’avançar, ja des dels següents Pressupostos, cap a un horitzó que, en el seu cas, suposaria doblegar la despesa militar actual.
L’altra novetat que inclou el nou Concepte Estratègic és la que ha estat una de les principals peticions de l’imperialisme espanyol. Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i el Sahel s’incorporen com a regions amb “potencial desestabilitzador” i, per tant, àrees de seguiment on l’Aliança podria autoritzar eventuals intervencions al·legant al seu article 5 de defensa mútua.
Entre les “amenaces” del flanc Sud està la major presència econòmica i militar de Rússia i la Xina a la regió, el terrorisme gihadista i “amenaces híbrides” com els corrents migratoris, denominades així a petició del govern espanyol per demonitzar a les persones migrants. Copiant l’argumentari de l’extrema dreta, el govern “progressista” de l’Estat espanyol, ha situat la lluita contra la immigració il·legal com una de les noves prioritats de l’OTAN.
Aquestes polítiques imperialistes i racistes de frontera inclouen nous acords amb règims sipais, com el marroquí, i l’advertiment a tots els Estats de la zona que una posició relaxada en la contenció dels fluxos migratoris pot ser llegida com una agressió i respondre’s militarment com a tal. El recent crim de la tanca de Melilla, que va deixar un saldo de més de 40 immigrants assassinats, promet repetir-se i amplificar-se en els pròxims anys.
Com a part d’aquest reforç del flanc sud, el govern espanyol ha vist atesa també la seva petició que la defensa de la integritat territorial dels Estats membres de l’Aliança inclogui els seus actuals fronteres, la qual cosa inclouria els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, fonamentals per a la tasca de gendarme de la frontera meridional de la UE de l’Estat espanyol.
Aquesta és el full de ruta i el món que ens ofereix la Cimera de la major aliança imperialista del planeta. Els diferents Estats, com a defensors directes dels interessos de les seves respectives classes capitalistes, s’enreden de nou en una competència feroç pels mercats, els recursos i les àrees d’influència. Per al segle XXI, ni els règims autoritaris, ni tampoc els que revesteixen les seves polítiques d’espoli i domini sota vestidures “democràtiques”, tenen res a oferir a la humanitat més que noves i pitjors crisis i noves i pitjors guerres.
Un horitzó de barbàrie que no és un futur incert. Ho veiem en la guerra d’Ucraïna, ho veiem en les fams anunciades per als pròxims mesos a Àfrica, en la major caiguda dels salaris reals a Europa en els últims 40 anys o en les massacres imperialistes a les fronteres dels EUA i la UE.
Com tampoc és un futur incert que aquests patiments generaran nous i més profunds processos de lluita de classes. Ho veiem en la rebel·lió de Sri Lanka o en l’onada de vagues de Gran Bretanya.
Les característiques d’època del capitalisme es reactualitzen dia a dia. Les guerres i les crisis ningú pot negar-les. Però també la possibilitat de noves revolucions que deposin als Estats i governs dels capitalistes, expropiin als expropiadors i obrin el camí a governs de les i els treballadors i els pobles, a conquistar una societat socialista. Una societat, en la qual els recursos deixin d’estar en mans d’una minoria i el seu lucre sigui el motor de tot, inclòs definir fulles de rutes que ens porten a la barbàrie com l’aprovada aquests dies a Madrid, i passin a estar a la disposició de resoldre les necessitats socials i establir les bases de relacions entre els pobles basades en la cooperació i no la competència destructiva que amenaça a la pròpia humanitat.
