En plena sisena onada de covid-19 amb nivells rècord de contagis, la situació
hospitalària segueix encara per sota del llindar de màxima alerta. Amb la incidència
acumulada disparada en tot l’Estat a més de 3.000 positius per cada 100 mil
habitants, sis vegades per sobre del que s’estableix com a risc molt alt, el focus està
posat ara en la repercussió en l’assistència hospitalària.

L’ocupació de llits d’hospital està en risc alt, encara per sota del 15% de llits amb
malalts de covid. Tan sols dues províncies, Biscaia i Àlaba, superen aquest llindar i
se situen en nivell molt alt. No obstant, el problema pot sorgir en les unitats de
vigilància intensiva, on la pressió és major que en planta.

La pressió a les UCI empeny a una vintena de províncies al risc molt alt, quelcom que les porta a la vora del col·lapse. Són 26 províncies amb més del 25% dels llits
d’UCI ocupades per un pacient covid, el llindar que marca el risc molt alt, segons
l’últim protocol del Ministeri de Sanitat.

La situació és especialment greu en el nord i l’est de la Península. En risc extrem
estan totes les províncies de Catalunya i País Basc, Cantàbria, Navarra, tota
Castella i Lleó excepte Àvila i Salamanca, i tota la Comunitat Valenciana excepte
València. A Osca i Girona, l’ocupació amb pacients amb coronavirus està per sobre
del 50%.

Això suposa que en algunes regions hi ha més pacients ingressats amb covid
aquests dies que en els pitjors moments de l’hivern passat. És el cas d’Osca, on hi
ha un 18% més de pacients amb covid que en el pitjor moment de 2021, o Àlaba,
Bizkaia i Girona on tenen gairebé tants llits UCI ocupades com llavors (gairebé un
80%).

Com es pot evitar aquest col·lapse sanitari?

Totes les mesures de caràcter restrictiu són justificades des del govern centra i autonòmics i els mitjans de comunicació amb aquesta situació crítica. Es busca, una altra vegada, que acceptem amb resignació i no es posi en dubte cap de les mesures excepcionals que es venen prenent i que, onada rere onada, es mostren impotents per a evitar el col·lapse sanitari.

Continuen absents del pla moltes altres mesures que aquest govern "progressista"
del PSOE-UP es nega a prendre. Començant per atendre les reivindicacions de les i
els treballadors sanitaris, que fa 20 mesos que treballen amb una sobrecàrrega i extenuació insostenibles. El govern central i els autonòmics en tot aquest temps no han reforçat estructuralment la sanitat pública. És més, a la tardor mateix es va deixar al carrer a 60 mil sanitaris en el conjunt de l’Estat.

Tampoc s’ha volgut intervenir la sanitat privada per a posar les clíniques i laboratoris
al servei d’una xarxa pública que no doni proveïment. Si els seus milers de llits
d’UCI s’utilitzessin no es tindria perquè arribar a una situació de col·lapse, com en
els mesos més durs del confinament, en els que es van haver de realitzar triatges de pacients en funció de qui tenia més possibilitats de sobreviure.

El mateix succeeix amb els laboratoris. Mentre la sanitat pública no pot garantir test
PCR a tots els simptomàtics i menys encara els seus contactes, nombroses
empreses privades estan fent el seu "agost" amb aquestes proves a preus cada
vegada més alts. D’aquesta manera podrien fer-se proves diagnòstiques gratis a
tota la població que ho necessiti i no limitar-se a baixar una mica el preu dels test
d’antígens de farmàcia, com acaba d’anunciar el govern.

Necessitem un pla d’emergència per a rescatar a la sanitat pública i els seus
treballadors i treballadores, ens va la vida en això. Els sindicats, al costat dels
moviments socials i l’esquerra anticapitalista, han de lluitar per l’aplicació
immediata de mesures com les que esmentàvem a dalt. Oposar un pla racional i al
servei de les majories socials, que toqui els beneficis de les grans empreses
començant per les sanitàries, i que posi per davant dels seus beneficis les nostres
vides.