Jo podria ser Ekai. Tu també podries. Quan un 43% dels joves LGBTI han tingut pensaments suïcides a causa de l’assetjament i la taxa de suïcidi en joves LGBTI és més de quatre vegades superior a la resta i la principal causa de mort, amb xifres encara més altes entre les persones trans, no podem sinó parlar d’assassinats per transfobia.
Ekai tenia 16 anys i créixer mentre et neguen la teva identitat és una terrible batalla de supervivència. La pàgina web de Chrysallis Euskal Herria reflectia avui en un comunicat la situació que havia portat a tal desenllaç:
“L’immens dolor d’Ana i Elaxar és també el nostre, igual que ho han estat les seves batalles. Batalla per aconseguir el canvi de nom en el registre; batalla per rebre en la “unitat de gènere” de Creus el tractament hormonal que necessitava i que mai va arribar; batalla per aconseguir que en el seu institut es realitzés la formació perquè la comunitat escolar pogués comprendre la seva realitat i així poder respectar-la, i que no es va fer… un cúmul de batalles quotidianes. Massa per a un adolescent, en aquest cas. Aquesta batalla l’hem perdut com a societat i a Ekai ningú pot retornar-li ja la vida.
Però seguim lluitant. Per la memòria d’Ekai. Per aquells nois i noies que segueixen esperant a rebre a l’Hospital de Creus el tractament que necessiten. Per aquelles noies i nois als qui han denegat el canvi de nom. Per totes aquestes nenes, nens i joves als qui se’ls està negant una vegada i una altra la seva identitat. Pels quals vindran darrere. Per una llei que els protegeixi. Per una societat informada que comprengui i accepti els fets de diversitat i en la qual aquestes noies i nois puguin créixer, puguin desplegar tot el seu potencial, puguin viure. Perquè mai, ningú, hagi de tornar a passar el que Ana i Elaxar estan passant”.
Els culpables impedeixen que s’aprovin les ja de per si limitades lleis contra la LGBTIfobia. Els culpables eliminen les partides pressupostàries per a prevenció del bullying LGBTIfòbic. Els culpables retarden l’edat de reconeixement legal de les persones trans. Els culpables cataloguen la transsexualitat com una malaltia. Els culpables restringeixen els tractaments hormonals a menors trans. Els culpables no implementen educació sobre diversitat sexual a les escoles. Els culpables porten sotana i reben milions de l’Estat. Els culpables difonen discursos LGBTIfòbics des del poder impunement. Els culpables són declarats “d’interès públic”.
I ara simplement miren cap a un altre costat.
En moltes ocasions els menors trans i les seves famílies lliuren interminables batalles legals per aconseguir un nom associat al gènere autopercebut, sense poder en bona part dels casos fer-ho fins a la majoria d’edat, ja que amb freqüència, jutges i fiscalies tracten de denegar els canvis o fer-ho cap a noms unisex.
A més, el canvi de sexe i de nom només és possible pels qui tenen la nacionalitat espanyola i han superat un examen psico-mèdic que precisa del diagnòstic patologitzant de “disfòria de gènere” després de dos anys de teràpia hormonal i l’absència de qualsevol altre diagnòstic de trastorn mental anterior.
L’esperança de vida mitjana de les persones trans és de 35 anys, la taxa d’atur d’un 85% i en els últims 8 anys més de 2.000 persones trans han estat assassinades a tot el món sense explicar els casos de suïcidi.
No volem més notícies com aquesta. Per a això la indignació i la ràbia no poden transformar-se en silenci i dolor, sinó en una lluita en homenatge de Ekai, d’Alan i tants d’altres que han lluitat sense parar per ser els qui són i que els anomenin com ells volen. Aixecar un moviment LGBTI combatiu que revolucioni apuntant contra el sistema patriarcal i capitalista que perfora cada dia les nostres vides buscant la fi de tota opressió i la més àmplia llibertat.
