Internacional

CONTRAPUNTO

La segona com a farsa: quatre tesis sobre la derrota de Sanders

dilluns 13 d’abril| edició del dia

Aquesta setmana Bernie Sanders ha abandonat la seva candidatura de la interna del Partit Demòcrata nord-americà per a les eleccions presidencials de 2020. L’ascens polític de Sanders ha expressat un gir cap a l’esquerra en sectors de la classe treballadora i especialment en grans contingents de la joventut. Els límits del “sanderisme” han quedat exposats, com també la estratègia de sectors de l’esquerra nord-americana com el Demcratic Socialits of America (DSA)- que ha experimentat un creixement exponencial en nombre de membres aquests darrers anys- que s’havien alineat darrera de la candidatura de Sanders. A continuació presentem en un article de Juan Cruz Ferre publicat originalment a “Left Voice”, diari que forma part de la Xarxa Internacional “La Izquierda Diario”, on s’aborden aquets debats i la necessitat de posar en peu un partit de treballadors amb un programa socialista i revolucionari.

L’estratègia del DSA (Democratic Socialists of America) al voltant de la campanya de Sanders ha sigut un fracàs innegable que només ha enfortit al Partit Demòcrata. En aquets moments de crisi, la necessitat d’un partit de la classe treballadora que lluiti pel socialisme és més important que mai.

Primera tesi: “La primera com a tragèdia, la segona com a farsa”

Bernie Sanders va començar la seva carrera per a la presidència al 2015 prometent una “revolució política”. Uns anys després de la crisi de 2008 i del moviment Occupy Wall Street una nova generació s’havia desencantat amb els dos partits del capital i estava explorant noves vies per fer política, organitzar-se i qüestionar tots els poders que protegeixen l’status quo.

Quan Sanders va anunciar la seva carrera per la nominació al Partit Demòcrata, molts d’aquets joves activistes estaven llestos per donar-li suport. Alguns de nosaltres ja argumentàvem en aquella època que Sanders feia un “rentat de cara” per al Partit Demòcrata, pero se l’identificava àmpliament com un outsider, un no favorit que desafiava a l’stablishment del partit.

El que va venir després ja ho sabem: amb tot l’aparell del partit en contra seva, va perdre la nominació i va donar el suport a Hillary Clinton. L’altra part de la història també és ben coneguda: Clinton va perdre contra Trump, quelcom que va trastocar al Partit Demòcrata (i ens va donar a tots quatre anys de presidència de Trump).

La necessitat per un tercer partit, per un partit independent de la classe treballadora, es va fer més urgent que mai. Però Bernie es va mantenir en el Parit Demòcrata. Aquesta vegada amb reconeixement nacional, una amplia xarxa de partidaris i un equip fort de campanya, va decidir postular-se novament com a demòcrata. Va aparèixer en esdeveniments d’alt nivell juntament amb Tom Perez, que va proposar canvis en les regles internes del Comitè Nacional Demòcrata i va actuar cada cop més com un demòcrata orgànic.

Tot i així, la història de 2020 no és molt diferent que la del 2016. Com Sísif fent rodar la roca pel turó, tots els diners, l’esforç, el temps i l’energia invertits de milers d’activistes en els darrers dos anys s‘ha evaporat en una promesa de recolzar a “un home decent”. Joe Biden, polítiques del qual van en contra de les de Sanders tant com el partit ho permet. Bernie ha sigut un polític de carrera durant molt temps, i aquestes dinàmiques no son noves. Però, no haurien els socialistes- en particular, l’organització socialista més gran dels EE.UU,. la DSA- haver anticipat això?

Segona tesis: simbiosi

Si pensem per un moment, la campanya de Bernie va funcionar bastant bé per als demòcrates de l’stablishment. Després d’unes primàries desastroses al 2016 i una catastròfica derrota contra Trump, Hillary Clinton va haver d’abandonar la política. El partit va lluitar per trobar un nou lideratge, i no va ser fins a les primàries de Carolina del Sud que Biden va sorgir com un candidat ungit de l’establishment per unificar el vot moderat.

La maniobra del Súper Dimarts va ser ràpida i precisa, com el tret d’un franctirador. Sanders va ser eliminat en un obrir i tancar d’ulls. Però això va succeir de registrar milers i milers de nous votants per al Partit Demòcrata, i després de repetir desenes de vegades per televisió que la major amenaça és Donald Trump i que recolzaria a qualsevol candidat que es convertís en el nominat demòcrata. Sanders va lluitar per la nominació i l’establishment el va reconèixer com “l’enemic intern”, un candidat que estava disposat a donar més concessions a la classe obrera que l’stablishment i els seus grans aportants.

Els dos bàndols van protagonitzar una gran lluita pel lideratge del partit, i les diferències programàtiques entre els candidats no foren menys reals. L’acord tàcit resideix en una altra banda: en assegurar la legitimitat de la democràcia nord-americana. Això inclou la noció de que qualsevol disputa política significativa ha d’adquirir la forma de lluita entre demòcrates i republicans. Aquesta idea està darrera de la decisió de Bernie de postular-se a la presidència dues vegades com a demòcrata, i efectivament té un missatge: no hi ha alternativa entre els dos partits.

Però la legitimitat de la democràcia americana, tan ben custodiada per Sanders com per Pelosi o Biden, va més enllà: inclou alimentar el respecte al congrés, acceptar les regles intraparlamentàries imposades pel Comitè Nacional Demòcrata (o intentar canviar-les a través dels canals establerts), i fomentar les il·lusions en un sistema electoral que es troba entre els menys democràtic dels països industrialitzats. El resultat és una simbiosi en la que Bernie Sanders (i lo mateix es pot dir de “la tropa”) persegueix els seus objectius i no aconsegueix fer-se amb el control del partit, però aconsegueix canviar el discurs respecte a dues qüestions. Posa alguns temes a l’agenda i es conformen amb això (de fet, molts autodenominats “socialistes” estan contents amb això). El Partit Demòcrata, a la vegada, s’obre al desafiament, ho alberga, derrota al reptador sense matar-lo i surt enfortit.

Tercera tesi: el vot i la frontera de classe

S’ha de distingir entre l’estratègia d’un polític burgés (progressista) experimentat i la tàctica o estratègia d’una organització que, en principi, lluita contra el capitalisme. Els representants més a l’esquerra de la DSA varen justificar la retirada de Bernie Sanders amb la idea de que deixaria l’organització en millors condicions, i que la campanya de Sanders va fer avançar el nivell i la consciència de la classe treballadora. Molts en la direcció de la DSA, i en particular aquells que rodegen a Jacobin, estaven entusiasmats amb la perspectiva d’una presidència amb Sanders i disposats a ajudar a formar una coalició de govern, a ocupar llocs al govern si es possible, i d’influir en les polítiques de l’Estat. Ara que Sanders està fora i promet “treballar amb Joe”, es senten obligats a mantenir públicament que “l’esquerra” és molt més forta gràcies a Bernie. Però la veritat és més difícil de digerir.

Ja diverses organitzacions de l’ala esquerra del Partit demòcrata intenten negociar amb Joe Biden algunes concessions programàtiques i llocs en el govern a canvi del seu suport. Bhaskar Sunkara argumenta en la seva columna de The Guardian que “mai ha estat tant clar qui son els enemics del progrés”. Però el seu candidat està ajudant ara a Joe Biden a convertir-se en president, i per tant als seus partidaris a votar una vegada més als demòcrates. I no a qualsevol demòcrata, sinó a un que té un historial documentat de racisme, que ha sigut acusat diverses vegades d’abús sexual, i que és pro austeritat, anti-sindicats, anti-immigrants i amic de Wall Street. És difícil definir lo nociva que ha sigut la orientació errònia del DSA. L’organització socialista ha unit trinxera amb un exèrcit controlat pels nostres enemics de classe mentre alguns dels seus portaveus ho proclamaven com “el nostre partit”. Un cop de palau va decapitar a Bernie, i ara s’han quedat fora, amb l’exèrcit i l’estendard que van treballar per a construir en mans d’un demòcrata de statu quo.

Quarta Tesi: “No es permet res, excepte el canvi”

Mentrestant, els treballadors estan mobilitzant-se a tot el país, hi ha una sensació creixent de que un nou període de lluita obrera s’està iniciant, precipitada per l’escenari catastròfic causat per la pandèmia. Això pot convertir-se en un escenari únic per a que els socialistes s’organitzin en els seus llocs de feina, per a construir corrents militants dins els sindicats i, el que és més important, per a que polititzin als treballadors que dirigeixen aquestes lluites. Una oportunitat per difondre entre ells una idea poderosa: que la nostra societat està fracturada per interessos de classe, i que els treballadors han d’unir-se sota una sola bandera i lluitar plegats pels nostres interessos, no nomes en els nostres llocs de feina i en els sindicats, sinó també a l’arena política.

El problema es que la DSA no ha fet res per sembrar la llavor de la independència política dels treballadors. De fet, al lligar l’organització al Partit Demòcrata ha fet que aquesta independència sigui molt més difícil d’assolir. La tragèdia és que estem entrant en una crisi econòmica i social sense precedents i el major grup de socialistes organitzat a nivell nacional s’ha negat durant més de quatre anys a construir una eina política independent per a la classe treballadora. La farsa de la DSA ha estat fent això mateix durant dècades i ni tan sols la afluència massiva de joves militants des de 2016 ha pogut trencar aquesta rutina. És hora de trencar i bolcar totes les energies a posar en peu un partit de treballadors amb un programa socialista i revolucionari.




temes relacionats

Joe Biden   /    Bernie Sanders   /    Socialisme   /    Capitalisme   /    Estats Units   /    Partit Demòcrata   /    Donald Trump   /    Internacional

Comentaris

Comentar